Hazte banquero

Amb Hazte banquero les plataformes ciutadanes Xnet i 15MpaRato tornen a demostrar que el teatre documental és un gènere vigent, eficaç i molt necessari.

D'una forma amena i clara, Hazte banquero ens presenta el contingut dels famosos correus de Blesa de forma entenedora i en tota la seva magnitud.

Sota la batuta de Simona Levi, Josep Julien, Albert Pérez i Elies Barberà donen vida als protagonistes de la crisi recent i ens fan bullir la sang amb tot el que ens expliquen.

Hazte banquero només ha estat tres dies al Poliorama, espero que això sigui l'inici d'una llarga gira perquè el que expliquen ho ha de sentir tothom.

Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

 

Això és el que van ser i són Blesa, Rato i companyia, uns éssers menyspreables, lladres i causants de la ruïna de molts petits estalviadors, i Simona Levi ho ha sabut posar en solfa a partir dels mails que algú els va fer arribar. No ho ha tractat com un informe avorrit i ple de números, sinó com un thriller trepidant i, és clar, el públic ens hem quedat amb la boca oberta fins que l'hem tancat per aplaudir, aplaudir i aplaudir... Molt bons els actors Barberà, Julien i Pérez, ho han brodat. Felicitats!

Crítica completa » http://bit.ly/29upSk1

Resulta curiós comprovar com la turbulenta situació econòmica i social que pateix la nostra societat des de l’inici de la crisi ha acabat assaltant, de forma inevitable, també els nostres escenaris. Fa ben poc que hem pogut veure propostes de l’anomenat teatre documental com Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas o Camargate de Jorge-Yaman Serrano on gravacions i documents reals servien de base per una dramatúrgia que pretenia posar en evidència alguns dels aspectes més podrits del sistema. En aquesta mateixa línia de denúncia, Hazte banquero exposa el cas Bankia i l’escàndol de les targetes black amb un esperit de divulgació que passa per sobre de tot. D’aquesta manera, a diferència dels exemples abans mencionats, aquí no s’aconsegueix que el muntatge tingui un especial interès teatral o dramàtic. En aquest cas, el simpàtic treball dels actors serveix exclusivament per amenitzar la immensa quantitat de dades que té com a objectiu transmetre l’espectacle. Així doncs, el seu valor resideix en la comunicació del seu important missatge (cosa que aconsegueix sobradament) i no tant en la seva posada en escena que és efectiva però no massa ocurrent. És interessant, políticament i sociològicament, que existeixi una necessitat tan forta de crear una obra d’aquestes característiques (i d’anar a veure-la) quan el més habitual hauria estat fer una conferència, un llibre o un documental. I, sobretot, que sigui rebuda de forma tan positiva. Sembla que algunes coses sí que estan canviant, tot i que, potser, no al nivell que a molts ens agradaria.