Després de la trilogia sobre artistes plàstics (Joan Miró a Constel·lacions, René Magrite amb Núvols, i els Petits Paradisos sobre el Bosco) li ha arribat el torn a Leonardo da Vinci, de fet molt anterior als interessos d’Enrique Cabrera, director d’Aracaladanza. Hem pogut parlar amb ell uns dies abans que arribin al Mercat de les Flors amb la seva nova producció de dansa per a públic familiar: Vuelos.
“Da Vinci era escultor, inventor i també un gran cuiner” ens explica, com queda reflectit en una de les escenes, que no només té com a referent el quadre de L’últim sopar, sinó també amb un fragment sobre les arts culinàries i les bones maneres a taula. Aquesta singular personalitat polifacètica de l’humanista del Renaixement era el que més els interessava i durant gairebé 4 anys han anat unint elements fins arribar a Vuelos: “no volíem inspirar-nos en la seva feina, però vam haver de centrar-nos en alguna cosa. I va ser en una de les seves principals obsessions.”
Amb això es convida en l’obra a una doble lectura: d’una banda posa en valor els curiosos invents (els ornitòpters) amb els quals intentava fer volar als joves col·laboradors que es prestaven a les seves ocurrències. Vols fracassats, com podem endevinar… D’altra banda, s’assenyala el valor que té per a la humanitat i el seu esdevenir històric la força imaginativa, el seu ímpetu creador i aquest desig de volar. I és que sense aquest esforç ingent per superar-se, anar més enllà i progressar, mai hagués estat possible molts dels actuals èxits tècnics. “Aquestes dues coses han de jugar tot el temps: són inseparables, de fet. No podem estar sempre amb els peus a terra; com tampoc imaginant i volant. Crec que hi ha en Leonardo un toc de realitat i un altre de fantasia, tal com jo visc també la creació escènica: la imaginació ens fa lliures” ens explica Cabrera. Una cosa que l’adult acaba perdent, però que és tan important en la vida infantil.
El d’Aracaladanza és un treball d’equip: “quan vam començar aquest procés creatiu, la idea inicial era deixar oberta totes les possibilitats. Després es va anar acotant el terreny. No volíem explicar la història de l’artista, ni plasmar les seves obres a l’escenari.” Gràcies a aquesta manera de treballar queda tot “amarat” de moltes coses de Leonardo da Vinci, però la peça té “entitat pròpia”. I l’aportació dels diferents creadors implicats en el projecte és fonamental i marca definitivament el seu caràcter polièdric: la composició musical de Lluís Miquel Cobo; el vestuari i escenografia d’Elisa Sanz; la il·luminació de Pedro Yagüe i el disseny de vídeo d’Álvaro Luna. Sense oblidar-nos d’assenyalar l’attrezzo i maquinària de Ricardo Vergne i Elisa Sanz.
En aquesta amalgama d’elements, el coreògraf té el paper “d’arquitecte que treballa en l’espai amb una matèria primera que és el ballarí. Em tanco amb ells durant molt de temps i treballem gairebé des del joc, més que la investigació -paraula que em sembla molt forta-. Amb pautes meves molt clares, però amb la possibilitat que ells treguin tot el que poden donar i facin el que creguin que han de fer.” Un procés de ball que va durar aquí quatre mesos.
I a més, com en totes les peces d’Aracaladanza, sempre en una particular recerca de la bellesa: “una estètica per a tothom, perquè quan treballem sobre una nova creació en cap moment pensem que és per a nens. Cal tenir una visió infantil per armar la composició, efectivament. Però no hi ha una flor per a un nen i una per a l’adult. Són la mateixa: això ho ensenya molt bé la natura. Així que l’experiència de la mirada és idèntica per a tothom. Després cadascú ho experimentarà de manera diferent.”
Text: Jordi Sora
