Sol Picó arriba per partida doble al Mercat de les Flors amb We Women, del 26 al 29 d’octubre, i Dancing with frogs, del 2 al 5 de novembre.
Al voltant de la condició actual de la dona, des de pols força oposats, com si fossin dos fiblons d’intensitat variable, arriba al Mercat de les Flors els propers dies les dues produccions més recents de Sol Picó. We Women és la primera peça, interpretada només per dones i estrenada al Festival Grec 2016. Una creació coreogràfica a quatre i marcadament internacional: Julie Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingappa i Sol Picó. Aquesta és la principal característica d’aquesta obra: una pluralitat de veus, i per tant de situacions des de les quals es percep amb claredat dues constants: la intensa lluita pel respecte, la consideració i la posició igualitària a les diverses societats de les quals són representants; i la voluntat insubornable d’assolir-ho des d’aquelles tradicions, estils de vida i filosofies. La música en directe corre a càrrec d’Adele Madau, Lina León i Marta Robles. I el resultat final és una punxada greu, impregnada de raó, incisiva i persistent perquè és feta de memòria de tantes dones com ara i abans proclamen sense embut els seus drets.
Conscient que parlar d’aquest tema és apel·lar directament a la condició dominant, era del tot lògic, coneixent la inquietud i enèrgica trajectòria de Sol Picó, que es preguntés per l’altre actor fonamental en aquesta història. Set intèrprets masculins: Antoni Comas, Daniel Corrales, Elías Torrecillas, Guillermo Weickert, Junyi Sun, Pere Jou i Valentí Rocamora. L’obra, estrenada fa pocs dies a Temporada Alta, porta per nom Dancing with frogs. És sorprenent el títol, oi? Elles es reivindicaven amb un “nosaltres, dones”. I en canvi aquesta segona part del treball, per bé que estrictament no segueix el relat de l’anterior ni el mateix plantejament escenogràfic ni coreogràfic, diu que “ballen granotes”. I és que, sabíeu que alguns d’aquests amfibis són capaços de canviar de sexe?
S’anuncia aquesta mirada sobre la masculinitat com un plantejament tragicòmic i àcid. Una fiblada a la pell sensible. No podia ser d’altra manera, perquè si alguna cosa ha posat en qüestió el feminisme, més enllà de la reivindicació d’igualtat, és l’absurditat de la posició a què segles de testosterona històrica, social, militar, organitzativa, normativa, familiar, etc… s’ha sotmès (també) i sense miraments els mascles de la comunitat: un ideari de fortalesa, resistència, imposició i gravetat sota el qual no han pogut desenvolupar tot allò que ens fa autènticament humans: les emocions. L’altra víctima de la societat masclista i heteropatriarcal, la menys visible i aterrida: la d’un home descobrint-se part d’un pla pervers de violència estructural.
Text: Jordi Sora
