Sol Picó: Dancing with frogs

Segons diu Sol Picó al programa de mà de l'espectacle, després de We Women hi havia ganes de "veure l'altra part i comprovar si és complementa, si es repel·leix, si encaixa..." I és així com va sortir aquest muntatge interpretat per set actors-ballarins. Un muntatge que dissecciona la masculinitat del segle XXI i analitza estereotips i clixés que encara existeixen, però sempre amb esperit crític i un sentit de l'humor sense complexos. Tot i així, hi ha un excés de tòpics i una manca de profunditat en alguns perfils que només s'apunten, com ara el de l'homosexual que vol tenir fills, el del seductor que ha perdut els papers o el de l'agressor. Perfils que potser aportarien un aire més original a tot el conjunt.

El principal encert de Picó és el càsting escollit, en el que es barregen amb encert actors, ballarins i cantants. Tots ells es mouen com peix a l'aigua malgrat les difícils situacions en les que els col·loca la coreògrafa. I és que tant és si sona Queen o si sona El Fary, si un penis enorme comença a fer de Botafumeiro o si s'improvisa una processó al ritme d'Una furtiva lágrima. En definitiva, un espectacle que es veu amb interès, que demostra novament la ja provada professionalitat de Picó, però que deixa amb ganes d'haver anat un pas més enllà.

La nova producció de la coreògrafa Sol Picó se centra en l’home i aquesta peça pretén ser una reflexió del món de la masculinitat. Marta Galán és la dramaturga d'aquesta proposta.

Set intèrprets, un equip artístic format pels músics Pere Jou i Antoni Comas, l'actor Elías Torrecillas i els ballarins Daniel Corrales, Junyi Sun, Valentí Rocamora i Guillermo Weickert.

Tots ells es posen a la pell dels homes del segle XXI. Ha estat un procés de creació fet d'improvisacions i el resultat és una mena de performance amb els diferents models de masculinitat a l'escenari.

A nosaltres la proposta no ens ha agradat gens, fins i tot ens ha molestat en algun moment i l'hem trobat tòpica, previsible i força barruera com l'escena on tots baten un ou d'esquenes al públic simulant que s'estan masturbant (i el trist és que bona part dels espectadors, els hi riu la gràcia). O l'enorme escultura en forma de penis que a moments els amenaça i que com un enorme "botafumeiro" amb encens inclòs, oscil·la a banda i banda de l'espai escènic. Performance provocativa, molta ... dansa ben poca.

Un "espectacle" on s'ha volgut remarcar l'excés de testorena en els "mascles" (segons la seva creadora) i no s'ha tallat ni un pèl en incloure escenes que almenys a nosaltres ens va provocar vergonya aliena, fent "ballar" als homes al son de "boti, boti, boti maricón el que no boti"... entre altres "perles".

Ens ha semblat bàsicament una PERFORMANCE amb ganes de provocar, mes que un espectacle de dansa, ja que realment de dansa vàrem veure escassos minuts; ens va donar la sensació que estàvem encara en el procés creatiu de l'espectacle, on hi ha moltes descoordinacions o "enfrontaments masclistes" entre ells, mes que un producte cultural acabat.

La nostra baixa valoració és deguda, a què nosaltres vàrem pagar les entrades per veure un espectacle de dansa i no pas per veure el que se'ns va presentar.

En acabar bona part del públic en peus aplaudint les ocurrències de la seva "coreògrafa" predilecta... i un munt de "bravos". Nosaltres fugim escaldats i fins i tot emprenyats pel que acabem de veure.

Per llegir l'apunt original sencer, només cal clicar en aquest ENLLAÇ