Jean Genet, autor de peces teatrals tan emblemàtiques com Les criades (1947) o Severa vigilància (1949) i practicant d’una “moral inversa”, va defugir sempre els afalacs i els intents d’assimilació per part de la intel·lectualitat francesa i va reivindicar la seva pertinença a uns baixos fons que va exaltar amb ferotgia i lirisme. A l’actor i director Héctor Mellinas li interessa molt l’obra d’aquest autor, entre altres motius perquè posa al centre personatges marginals que lluiten per fer-se reconèixer: “Tendeixen a ser peces violentes, perquè hi ha una urgència en la reivindicació d’una dignitat que no hauria de dependre de classes socials”. Va ser llegint la biografia de l’actriu María Casares que Mellinas va arribar a l’obra ELLA. Escrita com a provatura del que acabaria sent El balcó (1957) i publicada pòstumament, la peça de Genet aborda el poder com a performance a partir d’una trobada al Vaticà entre el papa i el fotògraf que l’ha de retratar.
La projecció pública i la màscara
Mellinas va escriure la seva peça després de llegir la de Genet i coincidint amb l’elecció del nou pontífex. La recent visita del papa Lleó XIV a Barcelona —recordem l’espectacular desplegament de mitjans amb què es va seguir el seu periple— dona plena vigència a la temàtica. Com ja passava en l’original, es parla del papa en femení —el gènere està tematitzat des del títol mateix de la peça— en referència al tractament honorífic Sa Santedat. La seva figura, cas extrem de construcció identitària, encarna com poques el conflicte entre realitat íntima i representació. El fet que aparegui caracteritzat amb una estètica drag fa més explícit l’artifici o el caràcter performatiu de la seva dimensió pública. Val a dir que el tema de la màscara i la projecció mediàtica resulta d’allò més pertinent en la nostra era de sobreexposició digital.
Pontífexs i drag-queens
Aquesta producció de Q-ars Teatre, amb un repartiment integrat pel mateix Héctor Mellinas, Xavier Alomà i Josep Guerra, respecta l’esperit de Genet i manté determinats contrastos humorístics, com ara l’aparició de registres barroers en un context impropi. L’obra, que desmunta la imatge del líder eclesiàstic i fa palès el seu turment per no poder expressar-se lliurement entre tanta cotilla, no deixa de ser una farsa, “una reflexió profunda embolicada amb elements còmics que fan de bon digerir però que fan rumiar”. “Les drag-queens de l’Església fan lip-sync en talons i lluiten per ser qui volen ser”, afegeix l’autor.
En qüestionar com els relats dominants i les convencions socials condicionen la nostra manera de ser i de viure en societat, ELLA convida a repensar les relacions entre autoritat, imaginació i comunitat. D’altra banda, dona visibilitat a un sector, el drag, que “encara està maltractat, precaritzat i que ocupa un espai marginal i molt connotat dins de l’oci”.
Més informació, imatges i entrades:
