Per Iván F. Mula / @ivanfmula
Nascut a Buenos Aires el 1964, fa més de 30 anys que Rodrigo García està instal·lat a Espanya, confeccionant una de les trajectòries teatrals més coherents, vigoroses, atrevides i independents de l’escena contemporània europea. Després d’èxits com Notas de cocina, Conocer gente, comer mierda o Compré una pala en IKEA para cavar mi tumba torna a Barcelona per presentar Enciclopedia de fenómenos paranormales.
TEATRE BARCELONA: Quin és l’origen d’aquest nou espectacle?
RODRIGO GARCÍA: Treballar per a no avorrir-me. Com em sorprèn estar viu i el món en què visc, acostumo a fer obres que reflecteixin aquest estat. En aquest cas, vaig pensar en una mena de ciència-ficció precària. He de permetre’m entrar a zones que no controlo, per a no avorrir-me, insisteixo.
Què és el que et va interessar d’aquesta història?
El caos perdut i la meva aversió cap a l’excés de sentit. No m’agrada la vida ordenada. Per això, intentem fer una peça difícil d’explicar, que salta d’un tema a un altre.
Té alguna cosa de paranormal el teatre?
És una forma de guanyar-se la vida, una professió per a tècnics, administratius, actors, il·luminadors… En aquest sentit, és el menys paranormal del món però dins pot sorgir la poesia. Quan passa, és edificant.
Com et sents amb etiquetes que t’adjudiquen com “trencador”, “provocador” o “iconoclasta”?
Sóc un tipus que troba en la creació teatral l’estímul per viure, que no és poc. Faig les obres per això, perquè encara no sé viure més que llegint i contemplant alguna cosa que arribarà.
Què t’ofereixen els actors Gonzalo Cunill i Juan Lorente per a triar-los sovint com a companys de viatge?
Són persones que conec des de fa molt de temps i amb les quals tinc una amistat. Potser treballo amb ells només per a beneficiar-me de la seva companyia, és a dir, aprendre d’ells i de les seves idees.
Creus que el teatre s’entén bé amb les històries de gènere o té una dificultat afegida?
Mai vaig pensar-ho. El que jo faig són falses històries i, en aquest cas, es tracta d’una falsa ciència-ficció. La meva paleta de colors és limitada. Potser m’invento aquesta classe d’etiquetes perquè no es noti molt.
Fins a quin punt resulta difícil avui en dia expressar-se, com a creador, amb la màxima llibertat?
Ara és més difícil que abans per la neo-censura urbana, un ferment que acabarà explotant. Creant, jo treballo ara amb la mateixa llibertat de sempre, excepte que ja sé que hi haurà coses de l’obra que em portaran problemes greus, com perdre contractes, cosa que significa, més enllà del factor econòmic, que és secundari, una hecatombe privada perquè, si l’obra no es veu, em genera una enorme frustració. Llavors, què fas? Actues a favor de la correcció que saps que no et comportarà problemes? I de què em serviria, si no és això el que vull expressar? D’aquí a 100 anys, els historiadors riuran de valent analitzant aquesta època moralista. No tinc cap mena de dubte. Mentrestant, alguns ens ho treballem per a no perdre la llibertat i l’espontaneïtat. Li pesi qui li pesi, continuem buscant oxigen.
