Clara Ingold és la humorista mallorquina que triomfa amb Paloma de Parque. L’artista trenca estereotips amb un nou format d’stand-up, codirigit per Josep Orfila, que combina monòlegs amb actuacions musicals -compostes per ella mateixa- plens d’humor absurd, ironia i autoparòdia, a través dels quals reflexiona sobre l’autoboicot, les relacions, el cànon estètic, ser dona… Per descobrir la relació de l’artista amb els ocells urbans mal anomenats “rates voladores”, hauràs de veure l’espectacle, que farà estada al Teatre Borràs després de guanyar el Festival Insomnia.
Teatre Barcelona: Has guanyat el Festival Insomnia i has format part del festival de comèdia La Llama Fest, on Paloma de Parque va ser una de les propostes més aplaudides d’entre moltes on hi havia alguns dels millors còmics del país.
Clara Ingold: Després de veure que va anar bé, estic millor. Estava molt nerviosa, allà el públic és molt exigent. Molta gent de comèdia que va venir a veure’m deia, “tío, tienes un lenguaje muy especial”.
“Currar tota sola és un infern”
No se solen veure one woman shows que hibridin tants llenguatges: stand up, interacció amb el públic, música, fins i tot titelles.
Com a actriu de comèdia és com més còmode m’he sentit sempre. A més componc les meves cançonetes… Però mai havia fet un espectacle propi, així que vaig crear Peajes, el meu primer espectacle, on vaig voler mesclar-ho tot. Aquesta barreja em va permetre trobar un llenguatge personal, però per culpa de la meva timidesa i d’un síndrome de la impostora com una catedral, em vaig quedar a mitges. Li veia moltes mancances, i intuïa que podia arribar més lluny. Amb Paloma de Parque m’he tret aquesta espina i m’ha servit per comunicar més.
Havies dit que no tornaries a treballar sola, i vas i fas un monòleg.
Currar tota sola és un infern. Li recomano a qualsevol persona que es rodegi d’un equip que l’ajudi, com a mi m’ajuda en Josep (Orfila). Tinc una sort d’haver trobat algú amb qui realment m’entenc. Interfereix i fa créixer tot allò que se t’acudeix, però manté les essències d’allò que tu estàs fent. Això no ho fa tothom. Treballar amb en Josep m’ajuda a centrar-me en la creació i que em cregui el que faig, perquè soc bastant insuportable amb això. Quan jo escric, paral·lelament, estic dirigint com serà el muntatge. És avorridíssim i trastocant. En aquest cas he pogut escriure sense tenir en compte com acabaria, simplement he vomitat les coses que jo tenia ganes de contar. Junts hem aconseguit anar més enfora i fer una peça més explosiva.
“Hi ha temes dels quals més molt difícil fer humor, per exemple el canvi climàtic”
La visió sobre temes com la pressió estètica, el porno o la salut mental, és un dels plats forts de Paloma de parque.
És un espectacle bastant canyero pel que fa a temàtica. A mi em semblen temes super actuals, però em feia por pensar que potser ja n’està parlant tothom i no hi podria afegir res. Hi ha tants pòdcasts, tanta informació diària… Es genera moltíssim contingut a internet, però jo no puc crear un espectacle cada setmana. O fas impro, o els temes que esculls han de ser realment importants per a tu perquè els vulguis continuar dient i no quedi caducat.
És molt generacional, i alhora molt transversal.
Jo faig humor d’allò que he mamat de prop, de gent que conec, o de coses que m’han passat directament a mi. La pressió estètica o la salut mental són temes que travessen la meva generació, però també que impliquen la resta de la societat d’alguna manera. M’he adonat que les coses que em preocupen a mi, a una dona de 70 anys també l’han afectat o li continuen afectant. Amb Paloma de Parque veig un rang d’edat molt extens de gent que gaudeix i que sent molt reflectida en cada una de les històries que explico.
Però també et rius molt de tu mateixa
Jo faig humor rient-me de mi mateixa. Això funciona molt bé sempre: no pots ferir a ningú.
A tu.
De tot el que me’n ric, meu, ja està molt assumit. Ja sé de què parlar i de què no. Quan xerro del meu nas, dels meus juanetes, són coses que ja tinc superades. Si no, no podria estar posant-ho amunt d’un escenari. Després hi ha tota una part social, més fosca, de la que vull parlar, però no sabia com punyeta fer-ho. Hi ha temes dels quals més molt difícil fer humor, per exemple el canvi climàtic. No és el mateix que xerrar les meves pròpies merdes. Molta gent viu molt afectada i que tampoc poden fer res.Per això faig aparèixer un titella, com” jo no estic dient això”.
“Hi ha gent que diu que el meu espectacle és com fer 70 minuts d’scroll de Tik Tok, però en directe”
Ara hi ha una onada de còmics i còmiques, com la Hannah Gadsby, que estan en contra del self-shaming, de riure’s d’un mateix per fer humor, perquè ho consideren una autoagressió.
Per a mi no és self-shaming. Jo estic superorgullosa de totes les parts que conformen el meu cos i està molt bé també parlar-ne. Realment penso que jo crec que ajudes a molta gent normalitzant les inseguretats. Tampoc he vingut aquí a fer autoajuda a la penya, saps? L’important és riure. Si una cosa que he descobert a la meva vida és que tot és molt més bo d’empassar amb sa comèdia filtrada pel mig. A més és entrenable. Si pots mitjanament entendre això, xapó.
Fas avançar l’espectacle com si el ritme l’escollís un algoritme.
Jo soc molt nerviosa. Hi ha gent que diu que el meu espectacle és com fer 70 minuts d’scroll de Tik Tok, però en directe. La gent està molt mal avesada a ser pacient. Jo soc la primera que em plantes una hora i mitja a veure una obra de teatre i no sé si ho aguanto, saps? La comèdia: “rapidito“.
T’ha influït haver començat a crear comèdia directament a les xarxes socials?
Jo he fet servir les xarxes des de l’inici com un laboratori de l’humor, per provar coses. Em permet investigar, encara que darrerament no faig molt de vídeos. És molt difícil crear un espectacle i haver d’assumir tots els càrrecs: la de màrqueting, la de vendes… A mi em segueix a xarxes gent pel que estic fent, per les classes agressives d’alemany, no perquè li faci spam d’entrades de Paloma de Parque. Tinc un amor-odi molt gran a les xarxes, et faciliten la vida, però són esclavitud pura.
On neix l’inquietud d’escriure les teves propies històries?
He descobert relativament tard què volia fer. Des de petita sempre he escrit històries i suposo que la creativitat havia estat allà. Després d’estudiar art dramàtic jo pensava que canviaria de carrera i faria qualsevol altra cosa. Sabia que tenia vis còmica, però la inquietud de crear t’arriba el dia que t’adones que tens un munt de material que t’agradaria comunicar, però necessites un lloc on posar-ho. Jo tenia molts quaderns amb coses apuntades que volia aprofitar. Mitja feina ja estava feta.
No ha de ser un camí fàcil.
A Peajes, el meu primer espectacle, vaig fer les meves primeres composicions. Ho movia tot sola, venia jo amb la maleta, havia de demanar favors a col·legues i no em sortia gens a compte. Era un suicidi que vaig fer en condicions infrahumanes i quan vaig idear Paloma de Parque volia que fos fàcil, que es pogués interpretar en una cotxera. Però al final no estem cedint, volem que la gent surti sorpresa i utilitzem un munt de recursos per aconseguir-ho.
Començant per una posada en escena absolutament kitsch.
C.I. Això demana-li a en Josep.
Josep Orfila: La inspiració venia que en aquell moment estavem obsessionades amb el tema dels números d’hotels. Un dia estàvem sopant a l’estiu a Menorca i hi havia un senyor amb un teclat, la lletra al mòbil… i vam dir: “és això., jugarem a lo cutre màxim”. Però és un cutre que llueix i que es reconeix.
Esteu establerts a Mallorca?
Sí, molt tranquils. Bé, a l’estiu, molt tranquils, no.
Com està la moguda teatral a les Balears?
C. I.: Sembla que ara es mou més, però està com abans. Sempre hem tingut unes ajudes per aïllats, per desplaçaments… no ha canviat res. Però potser sí que la gent s’està llevant una mica la por que hem tingut a Mallorca d’actuar més enllà del mar. Com si a la Península la gent t’anés a mossegar.
J.O.: Catalunya, teatralment, és el nostre referent i nosaltres sempre demanem almoina, sempre ens sentim menys… Quan a Mallorca es fan moltíssimes coses i moltíssimes merdes, com a Catalunya. Tenim una síndrome d’inferioritat molt gran i quan aconseguim entrar un dia a la Sala Beckett és al bar, al hall, a les dotze del migdia. És almoina.
C.I.: Mallorca és mal de fer i hi ha molt de boca a boca, has de conèixer la gent. És un petit món on no es deixen de fer coses. I per crear és un espai impressionant, encara que per la comèdia el públic és duríssim, illot, molt sec. El riure és minso..
La teva família ha estat una de les dinamitzadores culturals de Palma.
Amb el meu germà, en Diego Ingold, hem fet feina plegats. A ell li costa molt sortir de la impro, llavors he de ser jo que entri dins del seu univers. Jo vaig començar estudiant art dramàtic, després vam muntar una companyia d’improvisació amb ell i en Germán Conde, però a la segona setmana vaig veure que a mi la impro… no. Però em vaig quedar a fer de tècnica. Un any i mig més tard estava ben emmerdada: havíem obert un teatre a Palma amb un altre col·lectiu de impro. Tot això és un gran tema: ell té una empenta que jo de natural no tinc, i per trobar el meu camí vaig necessitar separar-me una mica. M’havia agafat al carro del meu germà, però vaig descobrir que no m’agradava la gestió. Bastants anys després he entès què m’agrada fer a mi: escriure, crear.
Andreu Rami parlant amb Clara Ingold al Teatre Borràs. Fotografia: Josep Orfila
Sobre què vols escriure, ara?
Ara tinc ganes de posar-me a escriure audiovisual. No sé si és molt bona tria o no, però m’agrada molt i m’he adonat que moltes vegades, quan estic creativa, penso visualment, en format videogràfic. Tot just hem fet el videoclip de Paloma de Parque i és una joia que hem gravat amb en Joan Porcel. Però tot el que vingui serà comèdia, al voltant tot és prou drama i jo soc bastant dramàtica, amb bastant de drama addherit. De moment no tinc gens d’interès a fer drama, “no me late”. Si ho penses, al voltant tot és “puro drama”, hem de fer-li un gir.
Més informació, imatges i entrades:
