L’actor argentí Ricardo Darín torna al Teatre Coliseum de Barcelona a partir del 8 de novembre, i fins al 19 del mateix mes, amb el que s’ha convertit en un clàssic de la seva trajectòria teatral: Escenas de la vida conyugal.
Serà el quart cop que podem veure a Barcelona aquesta producció del text d’Ingmar Bergman dirigida per Norma Aleandro, estrenada el 1973 com a sèrie i després com a pel·lícula i obra de teatre, des de la seva primera estada l’any 2014. “L’única raó per la qual s’ha de veure de nou aquesta obra és per la meva companya, Andrea Pietra, una gran actriu que canvia la peça cada dia”, comenta Darín, i afegeix: “Aquesta obra està en moviment, està viva. Cada dia té una resignifiació diferent i això, per a mi, la fa molt atractiva”.
Darín ha canviat en cinc anys tres vegades de companya -Valeria Bertucccelli, Erica Rivas i ara Andrea Pietra- i tot l’espectacle s’ha hagut de reformulat: “Cadascuna d’elles té la seva pròpia singularitat i és això el que manté al teatre viu”, explica l’actor: “No hi ha res més important que la connexió dels actors a l’escenari.
Andrea Pietra, que també ha treballat en diferents ocasions amb la directora Norma Aleandro, comentava que el públic veurà en aquesta obra “moltes coses que coneix, algunes fan patir i altres riure, però sobretot l’obra el que fa és generar debats després de totes les representacions”.
Per a Ricardo Darín l’obra és una crítica a la institució del matrimoni, un intent de recuperar el vincle amorós entre dues persones que provoca una catarsi en l’espectador, perquè sovint se sent molt identificat. “Encara que tracta de coses gairebé tràgiques, la gent no para de riure“, segueix l’actor. “És un riure alliberador, que permet riure de coses des de fora de les quals els personatges no poden riure“.
Sobre la història
A Escenas de la vida conyugal Juan i Mariana (Darín i Pietra) relaten al públic una seqüència d’escenes que té a veure amb el seu matrimoni i la relació que mantenen després del seu divorci. En un àmbit atemporal i sense referències concretes a cap època, es lliuren a un joc en el qual són actors i personatges, traspassant la quarta paret i fent còmplices als espectadors.
Els conflictes que l’autor planteja al llarg de l’obra estan pensats, en aquesta producció del Teatre Maipo de Buenos Aires, de forma que el públic acaba rient de situacions que en el fons amaguen un gran dramatisme i que obliguen a seguir reflexionant sobre elles fins i tot després d’haver sortit del teatre.
