Raquel Loscos: «Dante 56 parla d’una foscor que vol sortir, d’un passat que de cop recordes»

Redacció

Per ALBA CUENCA

Amb només un any i mig, la Noa encara no és conscient del moment de felicitat i cansament que està vivint la seva mare, la Raquel Loscos. Tampoc entén quina és la relació que els uneix a ella i als seus trigèmins amb el Salvador Sánchez. Algun dia, els germans sabran que durant les passejades de tots cinc pels carrers de l’Eixample s’hi va gestar un espectacle. De moment però, la Noa dorm plàcidament sobre els braços de la Raquel mentre ella i el seu company de creació m’expliquen els detalls de la tercera i última obra de la cia. Casa Real dins del Cicló: Dante 56, Pell i ciment.

“L’obra parla d’una foscor que vol sortir”

A Dante 56 seguim la historia d’una Filla que torna al pis on va viure de petita per a dur-hi a terme una investigació sobre l’aluminosi. Allí coneix a l’Amic, un personatge que té una vinculació estranya amb l’edifici, una mena de maledicció que de manera inconscient fa que sempre hi torni. La tercera en discòrdia és la Mare, que va marxar abruptament d’aquell pis i que durant l’espectacle decideix que hi ha de tornar. “A mesura que va avançant l’obra, la investigació arquitectònica de la Filla es converteix en una investigació més personal”, expliquen els seus creadors. Els seus esbrinaments fan “que comenci a recordar el passat oblidat que va viure allí. La casa va emanant records per les seves esquerdes”. Els diferents records aniran encaixant en forma de puzle, desembocant en una escena final de retrobament dels personatges on es descobreix el relat complet i s’allibera la tensió sostinguda.

“L’obra parla d’una foscor que vol sortir, d’un passat que de cop recordes”, explica la Raquel. Per a la creació d’aquests records utilitzen mappings dissenyats per Íngrid Espín (també il·luminadora de l’espectacle) i Gina López. Sobre l’escenografia d’una casa en ruïnes es projecten imatges subjectives de la casa basades en els records de la protagonista. “És molt bonic acompanyar a la Filla en el descobriment i veure com la casa li va explicant aquest passat”, diu la creadora.

La crisi de l’aluminosi a Barcelona els serveix tant per al context com per a la metàfora. D’una banda situen el pis en un carrer real al barri del Carmel. Buscaven un edifici que estigués a prop de l’epicentre de l’aluminosi però que no l’hagués patida, per poder ficcionar els detalls a conveniència. A més, volien un títol atractiu: “Dante ens anava molt bé, perquè la Filla fa una baixada als inferns per trobar-se a ella mateixa.” D’altra banda, l’extraradi i els edificis que cauen a trossos representen molt bé “la memòria que es reconstrueix i la persona que va tirant parets que cauen i deixen aflorar tot el passat oblidat”.

Encara que l’espectacle no se centri en els detalls històrics, darrere del mateix hi ha tot un procés d’investigació. “Avui dia hi ha més de mil pisos afectats amb l’aluminosi, amb processos judicials que encara no han acabat 25 anys després” explica el Salva. El drama “va passar perquè el govern, la constructora i el fabricant de ciment es van posar d’acord per fer servir un ciment que se sabia que no es podia fer servir”, afegeix la Raquel, que explica que la situació ja havia passat a llocs com Anglaterra o Alemanya. No obstant, a nivell judicial el cas es va arxivar sense culpables. El silenci i l’intent d’obviar el problema es repeteix a l’obra tant en la capa social com en la personal de la protagonista.

Sobre si és possible una reconciliació amb aquest passat silenciat, els creadors tenen dubtes. “El que expliquem realment és que a vegades es contraproduent intentar obviar una part de la teva vida”, diu el Salva. “Si això ha fet que hi hagi alguna cosa que no està resolta en tu, que no està solucionada o que no et deixa ser qui ets, està bé mirar endarrere, gestionar-ho, solucionar-ho i després seguir endavant” explica el Salva. Reivindiquen també que cadascú decideixi com gestionar els seus problemes. “Si jo necessito parlar es lícit que parli. I si necessito callar es lícit que calli. Això és el que volíem explicar”, puntualitza la Raquel.

“Tres anys és un cicle molt natural”

“Per mi escriure a 4 mans és com treballar ja des de l’inici directament amb el teu editor” explica la Raquel. La compenetració entre ella i el Salva és absoluta. No en va porten més de sis anys escrivint i dirigint junts. Fins i tot van compartir pis durant els inicis –precisament és d’aquell edifici, ubicat a la Plaça Real de Barcelona, d’on va sortir el nom de la companyia-. Entre els dos dissenyen l’escaleta, es reparteixen les escenes segons els gustos de cadascun i revisen i complementen les escenes de l’altre. “Jo tinc la sospita que en realitat tothom que escriu una obra té un coautor, però clar és la seva parella o un col·lega que també es dramaturg al qual tortura. Nosaltres d’entrada ja ho pactem, diem ho farem junts, ens traurem d’aquí l’un a l’altre”, diu la Raquel.

Dante 56, que ells defineixen com a “thriller emocional”, representa un salt de maduresa. En els últims anys “havíem fet dos obres que tot i no ser comèdies feien servir el sentit de l’humor i la ironia per fer pensar, que és una de les línies principals de la companyia. I de sobte vam decidir parlar d’un tema que ens ha portat a un altre registre”. Hi té molt a veure el pas que han fet pel Cicló de companyies independents que ara s’acaba: “Realment tres anys és un cicle molt natural. El primer amb totes les ganes i l’energia, el segon amb un primer aprenentatge i amb ganes d’experimentar una altra cosa i en el tercer tanquem el cicle, tots fem una aposta forta de ficar-nos en un tema o un registre que sigui diferent, ens ha passat una mica a totes les companyies”, argumenta el Salva. Sembla doncs ser el moment adequat: “Amb aquest aprenentatge podem fer una cosa que jo crec que es més complexa, a nivell emocional i estructural”.

Quan els hi pregunto sobre el futur, ho tenen força clar. “La sensació de treballar en calma ens ve de gust”, diuen. “Al acabar l’experiència del Cicló,  ens ve de gust fer una cosa molt tranquil·la, investigar un tema molt a poc a poc, fer entrevistes, escriure una obra, fer la cinquena versió d’un text, fer training actoral…”, explica la Raquel. “En el Cicló acabes un espectacle, descanses un mes o dos i si no t’espaviles aniràs tard perquè has de començar a fer tota la preproducció d’un altre espectacle.”, diu el Salva. “Nosaltres vam fer la reunió d’avaluació de l’espectacle anterior i la de què volíem d’aquest nou el mateix dia”. A més,  volen recuperar els muntatges que ja tenen creats, tres espectacles per a adults i dos per a nens creats al principi del Cicló. “Ara el que toca es parar, mirar què hem fet i decidir què volem seguir fent, però amb una experiència de tres anys que ha sigut un màster de companyia”.

“No has de deixar de ser la persona que ets pel fet de ser mare”

Amb aquest nivell de feina i veient a la Noa que continua en braços de la seva mare, la pregunta per a la Raquel és obligatòria. Com s’ho fa per arribar a tot? “A nivell personal és molt ‘xulo’ perquè t’ajuda a pensar que no has de deixar de ser la persona que ets pel fet de ser mare, és molt bonic ser cada cop més coses. Però és molt cansat perquè la majoria de vegades estàs mig a un lloc i mig a un altre”, explica. En aquest aspecte la companyia hi juga un paper fonamental. “El primer truc és que el teu equip de treball estigui més en la conciliació que tu”, afirma. Les reunions telefòniques o passejant als nadons, l’escriptura de matinada i la flexibilitat que sempre li ha facilitat la companyia han estat claus per al projecte.

Un altre tema és la seva experiència com a creadora dona. “Jo no puc parlar per les dones però la meva experiència és que ho estic tenint difícil per sortir del súper underground. I el Salva igual”. L’al·ludit ho corrobora: “Té a veure amb una vella escola assentada que no deixa lloc a la gent que ve, amb unes famílies teatrals o sectors tancats que són molt inaccessibles.” La Raquel continua: “El fet que nosaltres siguem joves creadors es una vergonya. Jo tinc 35 anys, no sóc jove, no sóc una jove creadora. Jo sóc una jove creadora perquè a una generació anterior li interessa que segueixi sent jove creadora, i potser donar-me permís en una sala molt petita, hiper underground, il·luminada amb dos focus de leds, a aquesta jove creadora potser li deixem fer alguna cosa”, reivindica.

Més enllà dels problemes dels creadors “emergents”, també hi ha una desigualtat perceptiva, probablement inconscient, en la figura de la dona. “Depèn de a quin teatre vas a treballar, l’interlocutor masculí els és molt més còmode als tècnics o a altres directors. A vegades estàs parlant i notes que busquen al Salva o algun interlocutor masculí per fer l’ok”. Ell ho corrobora: “Estan poc acostumats a parlar amb dones, a parlar amb gent molt jove… Tenen un perfil de director i si no t’hi ajustes… “. Sorgeixen aquí moltes anècdotes d’aquest tipus. Una d’elles va passar amb l’espectacle Vagas y maleantas, amb direcció i dramatúrgia de la Raquel i un equip 100% femení. “Vam veure al tècnic passar-ho molt malament perquè no trobava la manera de parlar amb elles. I es va relaxar molt quan va venir el pare d’una de les actrius a portar un teclat. Va veure un senyor portant un piano i aleshores li parlava a aquest senyor sobre el que farien, un senyor que no tenia res a veure amb el teatre”. Però si la situació amb les creadores és dolenta, encara és pitjor en el cas de les tècniques: “Jo he parlat coses amb la Ingrid [Espín], la  tècnica d’il·luminació, que és de constitució petita, molt prima, doncs que preguntessin: com aquesta dona mourà la tarima?” diu el Salva. “Doncs com un home… amb ajuda! Perquè es materialment impossible, ningú pot moure una tarima sol!”.

“Crec que s’està rejovenint el públic”

Acabem la conversa amb la Noa ja desperta, que contempla la taula embadalida. Ella encara no entén el que diem, però a aquest ritme no trigarà gaire a ficar el nas al teatre.  “Crec que s’està rejovenint el públic del Tantarantana”, diu el Salva. El Cicló i altres iniciatives com l’Assajar és de covards, també creat i organitzat pels Casa Real, estan aconseguint públic nou, amb companyies innovadores i espectacles frescos i actuals. I sobretot és important l’efecte contagi: “Vas a veure una cosa que t’ha agradat i d’aquí vas a provar-ne una altra”, explica.

Si encara no ho heu fet, podeu contagiar-vos amb els Casa Real fins al 6 de maig.

Escrit per
Redacció
Articles relacionats
Comentaris
  • Jerry

    Tema tractat amb molta originalitat interpretat per molts bons actors.
    Mereix anar a veure-la

    Respondre
    24/04/2018
Enllaç copiat!