Pol Lòpez protagonitza ‘Crim i càstig’ de Dostoievski, al Teatre Lliure

Ruben Garcia

Una novel·la detectivesca, una denúncia de les desigualtats socials i la pobresa de la Rússia del segle XIX, una obra que ens obliga a repensar la filosofia del crim. Tot això i molt més és Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski. Una de les novel·les més importants del segle XIX, una obra monumental d’una força intempestiva que, tot i parlar-nos d’altres temps, (encara) ens deixa estupefactes. Ens obliga a rellegir-nos. 

Crim i càstig, que es podrà veure al Teatre Lliure de Montjuïc del 23 de febrer al 3 d’abril, explica la història de Raskólnikov, un estudiant de família humil que comet un crim atroç que porta el lector —i ara, espectador— a plantejar-se si és lícit assassinar algú si així s’aconsegueix un gran bé col·lectiu.  “La tesi de l’obra continua sent tan sostenible com quan la va formular Dostoievski: qui té dret a fer ús de la violència?”, explica Pau Carrió, director de la proposta. I afegeix: “La violència es fa servir per a moltíssimes coses, des de mantenir unes determinades propietats fins a canviar el món. Però sembla que només la poden fer servir uns quants”.

Però, per què ara? “Després de l’estrena de Hamlet, vaig regalar Crim i càstig a en Pol López [protagonista de les dues obres] perquè sentia que hi havia connexions entre l’obra de Shakespeare i la de Dostoievski”, confessa Carrió, que reconeix que, des que va llegir-la, pensava que tenia una pulsió teatral. També Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics —editorial que acaba de publicar una nova traducció de la novel·la—, apunta que, “en aquests temps amb tendència a relativitzar-ho tot i repetir eslògans sense pensar-s’ho gaire, Dostoievski és just el contrari, planteja grans dilemes morals, escriu per respondre les grans preguntes: què és i com afrontar el mal, la innocència, la fe i la condició humana…”.

Espanta adaptar un clàssic de la literatura com aquest? Com s’enfronta un a les més de 700 pàgines de Crim i càstig? “He fet una operació similar a la que faig quan m’apropo a un clàssic com Hamlet o Nit de Reis. Hi practico una certa depuració i en trec la cronologia concreta”, explica Carrió, que va, com sempre, directe a l’essència. “L’obra, això sí, manté intactes l’ambientació i el sentit de l’humor, que la torna més interessant i perillosa”, afegeix. L’adaptació de Carrió també és fidel a l’ús de la llengua que fa Dostoievski, de manera que els personatges la utilitzen segons la seva funció social. De fet, la traducció de Miquel Cabal és plena de vulgarismes, burocratismes, dialectalismes i formes antigues i col·loquials. 

Un criminal pot recuperar la innocència? És lícit assassinar algú si s’aconsegueix un gran bé col·lectiu? Es pot justificar el mal? La resposta al Teatre Lliure. 

Per Aída Pallarès / @aidapallares

Més informació, imatges i entrades a:

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari