Arriba a Barcelona Billy Elliot, el musical i ho fa amb l’orgull de ser la tercera producció, en la història d’aquest espectacle, més duradera després de Broadway i el West End. Després del seu èxit a la cartellera madrilenya, arrenca funcions al Teatre Tívoli iniciant nova etapa, donant la benvinguda a una nova fornada de «Billys» que, després de sotmetre’s a l’exigent preparació en cant, dansa i interpretació, dins de l’escola creada expressament per a entrenar als artistes infantils que protagonitzen l’espectacle, pujaran a l’escenari de l’emblemàtic teatre.
Són molts els intèrprets que han passat per l’elenc de Billy Elliot, des de Carlos Hipòlit a Adrián Lastra; però també hi ha uns altres que romanen des del primer dia, com és el cas de Natalia Millán, amb la qual ens hem volgut asseure a repassar la marxa d’aquesta producció que no deixa de créixer i acumular aplaudiments.
Natalia, com encares una nova temporada de Billy Elliot encarnant a la Senyoreta Wilkinson?
NATALIA MILLÁN: Començo amb moltíssima il·lusió. Primer perquè crec moltíssim en aquest espectacle, és un gran espectacle!; segon perquè tenim l’aval del públic; i tercer, perquè amb aquest espectacle és impossible caure en la rutina. Com tenim cinc o sis actors per a cadascun dels personatges infantils, les funcions mai són iguals. Encara que el text sigui el mateix i la història sigui la mateixa, cada dia és un Billy diferent i t’enfrontes amb uns ulls diferents; és sempre un repte.
També és veritat que va ser molt trist quan se’n van anar els «Billys» veterans, amb els quals s’havia creat l’espectacle. És molt estrany que s’anessin ells, que eren els protagonistes, i tu et quedis, però bé, la compensació és que tenim ara nens més petits, meravellosos, grandíssims artistes que t’obliguen a posar-te les piles i a treure el millor de tu. També tenim adults diferents: José Luis Torrijos – Responsable aquesta temporada de donar vida al pare de Billy– i Pedro Ángel Roca – Dando vida a George, el professor de la boxa -.
Com és treballar amb tant de nen?
Són grandíssims professionals, amb un sentit de la responsabilitat i una serietat treballant realment imponents. La majoria dels actors triguem anys a tenir una responsabilitat així. No perden la concentració ni un moment. Són molt especials, no solament per la formació, és que per a assumir això han de ser intel·ligents i molt sensibles. T’obliguen a tu a esforçar-te! Cada dia és un univers diferent. Comencem tots amb moltes ganes i zero sensació de monotonia. És lliurament absolut, és molt bonic i el que és millor, és contagiós.
I Natalia Millán com a actriu, com ha canviat en aquests anys embarcada en aquest projecte?
Amb aquests nens estic aprenent un munt, per aquesta manera d’afrontar el treball tan pura, tan nova, tan concentrada, amb l’«aquí i ara», que és una mica el lema dels actors. Ells estan tan prop del joc, vivint les situacions al 100%, que encaren el treball com hagués d’enfrontar-lo qualsevol actor. Veure en ells això és molt estimulant. Aquí hi ha molt de creixement i no sols el dels nens.
Com t’enfrontes al dia a dia dins de Billy Elliot?
Cal tenir la sensació d’afrontar una cosa nova cada dia. Sé que deu semblar una pesadesa fer una altra temporada el mateix, però haig de dir que no ho és. Aquest canvi de nens a nosaltres ens ajuda a sentir que és com la primera vegada. Com sempre hi ha rotació de nens, ens passem la vida assajant. Crec que és la funció més assajada del teatre universal! (Riures) Les jornades aquí són molt llargues. Normalment en el teatre, passats els assajos, la jornada laboral és molt curta, molt intensa perquè és un sprint, però és molt curta. Arribes una hora abans per a preparar-te i després et fas la funció o funcions, si és doblet, però no són jornades llargues… Aquí són llarguíssimes! Perquè com hi ha noves incorporacions, uns vénen, uns altres es van, sempre tenim assaig, però no sols amb els «Billys», també amb els «Michaels», l’amic de Billy, les nenes, la meva filla… En total són com uns 80 nens.
Són combinacions infinites!
Infinites! Això és un no parar! Hi ha moltes vegades que els divendres i dissabtes de doblet, com acabem prop de la una de la matinada i cal estar a les tres de la tarda de tornada, dic: «Em quedo en el camerino!». Perquè posen les alarmes del teatre, si no, jo em quedava aquí a dormir. (Riures)
No fa massa temps va saltar a les notícies el cas d’una periodista que es mofava del príncep George perquè pren classes de ballet, què pots dir sobre una cosa així?
Primer, que veiem el necessari i l’oportú que és fer Billy Elliot encara; i el segon, és que et quedes a quadres, que una dona jove, periodista, culta, formada, faci una broma sobre que un nen, és igual quin sigui el seu bressol, estudiï dansa, em deixa petrificada. No dono crèdit. Sí, després has demanat disculpes, però és que aquesta malaptesa, pensarem que no hi havia mala intenció darrere, no se la pot permetre una periodista en un programa tan important de televisió, hi ha una responsabilitat molt gran. D’una banda veig que estem avançant molt en temes com el feminisme, però alhora hi ha, com a reacció, una involució; molta gent que no s’adona que si ens respectem, això ens beneficiarà a tots.
Quan vau arrencar amb Billy Elliot, es podria dir que els musicals de gran format es van consolidar en la cartellera madrilenya, però el camí fins a arribar aquí ha estat de molts anys, com l’has viscut tu?
Jo vaig començar a dedicar-me a aquesta professió fent musicals als anys 80, en el cor o com a cos de ball, vaig fer quatre o cinc musicals seguits sent molt joveneta –My fair lady i Jesucristo Superstar van ser dues dels seus primers treballs- i de sobte va parar, va haver-hi molts anys de desert absolut en el musical i ens vam haver de reciclar tots, fins que anys després va començar una altra vegada. Jo he vist aquest creixement, aquest progrés gradual del teatre musical a Espanya i, d’alguna manera, formo part d’això. I ara, l’única cosa que desitjo és que això continuï o que almenys es mantingui, que seguim, perquè el que està clar és que som tan capaços com en qualsevol altre lloc del món, de fet Madrid és una de les capitals de referència dels musicals en el món.
Natalia, tu que defenses el teatre musical de manera molt activa, que has barallat perquè se li dóna la importància i el valor que mereix el gènere. Per què creus que encara hi ha gent que ho infravalora?
Però fixa’t que això passa a Espanya, en altres països no, a l’inrevés; en altres països tothom vol fer musicals i tothom vol anar a veure’ls. Però he de dir que aquí també està canviant ja. El públic que estima els musicals està creixent, és més nombrós, i el que em sembla més important i millor, els amants del teatre de text, que en la seva gran majoria abans miraven al teatre musical com un gènere menor, comencen a respectar-lo.
Els gèneres estan fets a gust del públic i dels creadors, però és veritat que ja es té una altra consciència del teatre musical i tots els que som aquí hem anat aportant el nostre granet de sorra. Però això passava fins i tot entre nosaltres, entre companys, jo he tingut discussions amb alguns que deien “fer un musical és fer una cosa menor” i no, cada vegada hi ha més actors de prestigi, com Carlos Hipòlit, que va estar en les dues primeres temporades, que són aquí i entenen que és un plus. Fa musical el que pot!
Per a acabar, què li diries a aquest espectador que encara no ha vingut a veure-us perquè no s’ho pensi més?
Puc parlar de les virtuts que té. De com un espectacle com aquest t’entra pels ulls, amb aquestes coreografies meravelloses o l’impressionant que és l’escenografia, fins i tot més que la de Londres o la de Broadway. Com t’omple la seva música, com t’emociona. A més que és una història potent, molt emotiva, divertida, on es produeix molta identificació amb els personatges; però sobretot és molt necessària.
Text: José Antonio Alba / @joseaalba
Originalment, publicat a Teatro Madrid
