Austera, metòdica i pràctica —com es defineix ella—, Montse Colomé és una artista que balla sense etiquetes des de fa sis dècades. Amb un bagatge envejable en escenaris grans i petits així com tota mena d’espais, ara presenta Celebration. Un ball parlat a l’Espai Texas.
Colomé parla i balla a ‘Celebration’
Filla del barri de Gràcia, Colomé (Barcelona, 1956) va començar les seves peripècies en moviment amb l’Orfeó Gracienc, més endavant va estudiar dansa clàssica, espanyola, claqué i dansa jazz. Als anys vuitanta va començar a treballar amb artistes com Carles Santos i a finals de la mateixa dècada va unir-se als Comediants. Amb aquesta darrera companyia va coreografiar l’espectacle Dimonis de la Cloenda dels Jocs Olímpics i va viatjar arreu del món. En les darreres dècades ha participat en molts espectacles teatrals i d’òpera com a coreògrafa, ha participat en projectes com Explica Dansa i forma parella de ball amb Ramon Colomina (Colomina-Colomé, ballarins de claqué). Arran del Rèquiem Nocturn de Pere Faura, on surt com a intèrpret, ha tornat a trepitjar escenaris de nou de la mà de Sol Picó o amb Pau Roca, amb qui ha coprotagonitzat El més bonic que podem fer.
En el programa de mà expliques que et vas esbossar aquest solo en un viatge a Canàries, on vas sovint per feina. Què tenies ganes de compartir en aquest solo?
Montse Colomé: És un solo biogràfic, perquè tenia ganes compartir el que havia fet. Tenia ganes d’explicar la meva trajectòria però en un ball parlat. Jo l’anomeno “ball parlat”, perquè els balls parlats venen de la tradició. Al Lliure, on el vaig estrenar el desembre del 2022, ho van considerar una conferència ballada, però jo ho veig més com un ball parlat, perquè simplement ballo i parlo i perquè no és un espectacle didàctic, ni tampoc intento fer pedagogia. Parlo del cos, parlo de fer-se gran, de fer-se gran amb el teu cos, de què t’agrada i de què no, d’algú que ha viscut sempre de la dansa tenint un cos no normatiu.
Parlo dels mestres que m’han ensenyat, de les companyies amb què he après Comediants i Carles Santos, a través d’elles he viatjat, he escoltat, compartit… Enllaço experiències i parlo del meu cos ara, sobre el qual em vaig fer una llista d’avantatges i desavantatges. No recito la llista, però m’ha anat molt bé per l’espectacle. Hi ha alguns verbs a través dels quals articulo el que explico com ara aprendre, coreografiar i assistir.
La coreògrafa en un moment de l’espectacle
Des que et vas plantejar el solo han passat uns anys: com ha estat el procés de creació?
Com que vaig començar a pensar el solo el 2015, en el fons li havia anat donant moltes voltes, jo soc de cocció lenta, per tant, el tenia molt interioritzat. Gràcies a la beca Crea Barcelona m’hi vaig poder dedicar molt durant un any i també vaig estar de residència artística a La Caldera i al Teatre Nu a Sant Martí de Tous, on vaig poder posar a prova el solo diverses vegades abans d’estrenar-lo i això em va anar molt bé, perquè tinc ganes de trepitjar llocs on no es fan tants espectacles.
En aquest viatge t’han acompanyat un seguit de persones, de fet, una bona colla de mirades.
No hi ha hagut cap director, però en canvi sí que han deixat la seva empremta Sergi Fäustino, Pere Faura, Clàudia Solwat, Inés Boza, Oscar Dasí, Jordi Cardoner, Jordi Bulbena, David Pintó, Jordi Vidal, Carles Mallol i Ramon Colomina. Tots ells han passat pels assajos, alguns més, d’altres menys, però tots m’han ajudat a construir el solo. He preferit passar per mirades diferents, perquè la meva feina ha passat per molts llocs diferents. En Sergi [Fäustino] és qui ha vingut més i ara em fa l’acompanyament tècnic, de fet, a ell el vaig conèixer arran del Rèquiem Nocturn, m’ha anat bé tenir algú en aquest procés que no em conegués tant.
Montse Colomé en un assaig de ‘Rèquiem nocturn’ de Pere Faura
En aquest ball parlat que és Celebration quin paper té el públic?
Començo l’espectacle fent ballar a la gent, perquè el discurs que vull donar és que ballar és molt saludable. Celebrem que som vius. Jo rebo a la gent dient: “ballar us pot canviar la vida i que ballar malament no existeix, ballar és el millor que hi ha.” Creo un espai obert amb el tema Celebration dels Kool & the Gang. Quan la gent ja ha suat una mica, llavors els ensenyo el primer ball que vaig interpretar de petita que és una dansa tradicional que es balla en grups de quatre. M’he adonat que la gent mira diferent si el primer que fa quan arriba és ballar, quan seu ja està en un altre estat. Un cop tinc la gent asseguda els explico què he ballat i què m’agrada ballar, faig una mica d’història meva. A partir d’aquí em va sorgir una dansa que em fa gràcia: em poso tot un munt d’acreditacions, que he anat acumulant al llarg dels anys, com si es tractés d’un collaret d’esquellots. Durant la pandèmia mirant entre les caixes que tenia vaig pensar que els podia donar una segona vida.
Per cert, havies fet algun solo abans?
[Esclata a riure] Mai! És la primera vegada. Havia coreografiat molts duets i alguna cosa sola, però sempre dins d’un espectacle. M’ho he passat molt bé, també m’adono que ho he fet en un moment que ja tinc l’experiència, llavors crec que l’estat d’ànim és l’ideal, perquè no tenia res a perdre. M’agradaria anar de bolo amb aquesta peça, però no estic ansiosa per menjar-me el món i fer-ne molts. Així que em busco llocs on em ve de gust anar i això és boníssim. Aquest solo surt d’un estat tranquil i sense massa expectatives, me’l miro com el tancament d’una etapa.
Montse Colomé celebrant amb el públic de l’espectacle
Més informació, imatges i entrades a:
