Àlex Rigola es reconeix un activista a xarxes socials que denuncia el genocidi palestí. Aquests últims mesos, pràcticament coincidint amb la suposada i insuficient treva proposada pels Estats Units, s’han fet puntuals accions des del teatre (siguin concerts de musicals o actuacions úniques de diverses sales de proximitat). Però encara no hi ha hagut una obra de teatre que hagi aguantat mínimament en cartellera. Fins ara, amb aquest Retorn a Haifa. L’obra persegueix un altre repte: fer sentir la veu del poble palestí.
L’espectacle Retorn a Haifa parteix d’un breu relat de Ghassan Kanafani, assassinat pel Mossad israelià el 1972. L’autor, escriptor i periodista, també va ser un activista que denunciava les injustícies que patien els palestins i promovia aquesta causa política i social a través de la literatura. El relat dominant occidental és que Israel és David enfront del món àrab (en el paper de Goliat). Aquesta visió és fictícia: “és el sionisme que s’ho inventa”, es queixa Rigola, tal com es desprèn del text. A Retorn a Haifa, un matrimoni torna a casa seva quan el govern israelià permet als palestins tornar a les ciutats on van néixer. Després de la Nakba, el nom amb què es coneix la catàstrofe a través de la qual els van expulsar de la terra dels seus pares i de la que hauria de ser la dels seus fills.
Rigola n’ha fet una adaptació crua, com acostumen a ser les obres despullades d’artifici. Chantal Aimée, Jordi Figueras, Ariadna Gil i Carles Roig participen d’un muntatge que no farà gira. S’ha pogut assajar gràcies a la implicació dels intèrprets, principalment. Amb traducció d’Anna Gil Bardají i el permís de la representació del Club Editor, el muntatge, de 50 minuts de durada, forma part del cicle Bategant per Palestina de les sales de proximitat de Barcelona. En paral·lel a les funcions, es programen dos recitals amb Àlex Brendemühl, amb la guitarra de Nora Buschmann (12 d’abril) i Paula Blanco (19 d’abril), que desplega versos d’autores palestines.
Retorn a Haifa és una peça incòmoda, adverteix Rigola. Perquè Kanafani legitima una certa violència com a reacció a la qual va impedir la convivència entre palestins i jueus a Jerusalem i ciutats veïnes, des d’abans de la II Guerra Mundial. Europa és responsable, per deixadesa, del genocidi actual; i els europeus, alhora, ens molesta la referència a la defensa des de la violència, confiant sempre en el pacte. I, tot i la incomoditat d’una força desigual entre l’exèrcit israelià i la població palestina, “Europa no s’ha posicionat”. I ja és hora que faci un pas que li doni la legitimitat de ser una entitat pròpia fora de l’ombra americana.
Més informació, imatges i entrades:
