La productora Marina Marcos porta tres barrets: és codirectora d’El Maldà i d’Els Pirates Teatre, és presidenta d’On el Teatre Batega, l’associació que reuneix onze espais de petit format de Barcelona, i és vicepresidenta d’ADETCA de les sales de proximitat i, per tant, també forma part de l’organització de la gran diada del teatre català. Un mes abans de Sant Jordi, el 21 de març, la campanya Cap Butaca Buida omplirà 236 espais teatrals de tots els territoris de parla catalana (inclòs el Casal Català de Buenos Aires). L’objectiu: assolir el rècord de públic teatral en una sola jornada i superar els 71.441 espectadors de l’any passat.
Marina Marcos
Els teatres de Barcelona han tancat el 2025 amb el millor any de la seva història, amb més de 3 milions d’espectadors i 98 milions de recaptació, un 6% més que el 2024. Què està passant?
Per una banda, que hi ha més espais teatrals i, per tant, més aforament i més ocupació, cosa que és molt positiva, perquè durant uns anys tot eren notícies de tancaments, que eren senyal d’una salut feble del sector. Per altra banda, cada vegada hi ha més diversitat i això atreu més espectadors diferents. També hi ha fenòmens brutals a la ciutat, com el Mago Pop o Mar i cel, que contribueixen majoritàriament a aquestes xifres.
Encara hi ha camp per córrer o ens acostem al sostre?
Jo crec que n’hi ha. Fins ara teníem l’objectiu que la gent anés al teatre i, ara que hem superat aquesta barrera, volem que trobin el teatre que més connecta amb ells. De la mateixa manera que hi ha qui és de Filmin, qui és de Netflix i qui és d’HBO, la gent ha de veure que hi ha una gran diversitat d’espais teatrals per provar i remenar i trobar el que li interessa. Com més diversitat, a més públic arribarem. És bo que els públics confiïn en els espais teatrals i en les companyies, perquè són un bon recomanador i permeten descobrir moltes obres noves si només et fixes en qui surt al cartell o en l’autor.
Sala Flyhard
Les sales de proximitat, malgrat l’aforament limitat, són en part responsables de les xifres d’èxit. Han incrementat un 24% el seu públic fins als 398.428 espectadors.
Si mires les dades globals, és una porció petita, però per a nosaltres és molt positiu. Estem arribant al públic i el públic està valorant l’esforç que s’està fent a nivell artístic des dels nostres espais. Hi ha una aposta forta per la producció i per la creació, i les dades ho sostenen.
Quins són els principals reptes de les sales petites?
D’una banda, hem de fidelitzar i ampliar el nostre públic. Animar-lo a tenir més curiositat per provar coses, fer que el públic de sala gran i teatre comercial faci el pas d’anar a viure una experiència diferent als espais de proximitat. D’altra banda, hi ha la gestió dels espais i com ens financem amb l’administració pública. Tant de bo tots fóssim fàbriques de creació, perquè podríem donar més suport als creadors. Hem de veure com els podem obrir les portes perquè tinguin espais i recursos. Per això estem treballant en unes beques a la creació.
“Si eliminessis els teatres de proximitat, desapareixeria la meitat de la professió”
Amb quina idea?
Fa uns anys se’ns identificava molt com a espais de professionalització, com a porta d’entrada de projectes artísticament potents al circuit professional, espais de risc, i si ara mires les programacions dels espais de proximitat, sí que hi ha noves companyies, projectes i dramaturgs, però també hi ha moltíssims professionals consolidats que busquen generar una experiència diferent. Si eliminessis els teatres de proximitat, desapareixeria la meitat de la professió. Fixa’t en els actors d’Els Pirates: un dia estan treballant a Focus, l’altre al Nacional i l’altre són al Maldà. Si no tinguessin tot aquest ventall, no podrien viure com a professionals. Per tant, generar aquest circuit és molt positiu.
S’entén: les sales de proximitat potser aporten només el 13% del públic total, però en termes creatius i artístics representen molt més per a l’ecosistema.
Finalment, el sector té un repte enorme amb la programació municipal a Catalunya. Cada cop és més difícil aconseguir sortir de gira i és un problema important per al nostre finançament. Les produccions dels nostres espais feien molta gira i anaven molt bé de públic, i ara veiem que ens costa; no sabem per què, potser perquè es programen coses més comercials: hi ha una falta de risc dels programadors i falta de confiança en els espectadors. Hem de millorar l’encaix.
I a Barcelona, falten més teatres?
Crec que sobretot falten espais de mitjà format, entre 200 i 600 localitats, perquè els creadors puguin fer una progressió més natural. El circuit ha d’anar creixent perquè realment hi ha la sensació que no hi ha espais d’exhibició per a les produccions que hi ha. El que veus amb les dades és que, com més públic hi ha a les sales grans, també n’hi ha més a les sales petites. No hi ha una sensació de competència directa amb les altres sales i, en canvi, sí que hi ha una relació directa entre els esforços de producció i el públic: quan millora la qualitat dels projectes, millora el públic.
Sala Àtrium
Aquest any se celebra la tercera edició del Cap Butaca Buida. Què n’espereu?
És una campanya superpotent a nivell de públic, genera comunitat teatral i també és molt potent per a l’activació de programacions municipals que, com et deia, ens sembla importantíssim. En el moment en què li dones tanta rellevància als mitjans de comunicació a un moment puntual de l’any, la gent s’anima a programar. Les dades han avalat la diada des del principi, i si això fa que la gent descobreixi projectes nous i espais nous, és un deu.
