La primera versió teatral d’El discurs del rei, de David Seidler, visita el Teatre Poliorama després del seu èxit de crítica i públic a Madrid.

Sota la direcció de Magüi Mira, i amb versió d’Emilio Hernández, el muntatge recrea la història d’una monarquia que descobreix la seva fragilitat quan més necessita la fortalesa, guanyadora de 4 Oscars en la versió cinematogràfica, de la que la companyia es vol diferenciar.

MONARQUIA QÜESTIONADA

L’obra està ambientada a finals dels anys 30, quan el rei britànic Jordi VI lluita per vèncer la seva tartamudesa i demana ajuda al fonoaudiòleg australià Lionel Longue, de peculiars mètodes. L’elenc està format per Adrián Lastra (rei Jordi VI), Roberto Álvarez (el logopeda Lionel Logue), Ana Vila (reina Isabel), Gabriel Garbisu (rei Eduardo VIII), Lola Marceli (Wallis Simpson) i Ángel Savin (Winston Churchill).

En el moment actual en el que es qüestiona la monarquia, l’obra parla de com un rei es jugava la seva posició en un discurs: Havia d’anunciar que el país entraria en guerra amb Alemanya, i del to ferm de la seva veu sortint pels aparells radiofònics de les llars britàniques en depenia la seva legitimitat. De la mateixa manera, comenten, ara les eleccions es juguen més als mitjans de comunicació que a les urnes.

“SI VOLS, POTS”

La del rei encarant la seva tartamudesa és, per sobre de tot, “una historia de superació humana que inspira a enfrontar les pors”, valor l’actor protagonista, Adrián Lastra, que segons s’ha sincerat, no es creia capaç de donar vida al monarca quan va llegir el guió per primera vegada: “Si vols, pots”, sentencia.

SOBREN LES DECORACIONS

A diferència de la pel·lícula, a l’escenari teatral les diferents localitzacions les evoquen els actors, sobre els que recau el pes de la funció i que són en escena en tot moment. “Tant a l’escenari com a la vida, sobren les decoracions. Cal anar al teatre salvatge”, reflexiona la directora i escenògrafa Magüi Mira. Per aquest motiu, Roberto Álvarez, que interpreta a Lionel Logue, el logopeda del rei, assegura que el fet d’haver vist la pel·lícula no resta gaudi a l’obra: “Com passa en un Hamlet, no es perd res per saber el final”.