Redactor: Oriol Puig / @ori_uri
La figura d’Eva Duarte de Perón, Evita, no li és desconeguda al director Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) des que l’any 2004 va traduir al català i va posar en escena Eva Perón, de Copi, al Teatre Lliure. “El personatge és una mina política, religiosa, musical, frívola, populista, femenina, feminista”. Si fem cas a aquestes paraules del dramaturg havia de tornar per quedar-se. Requiem for Evita, estrenada el 2016 al Temporada Alta, ens acosta a la figura tan controvertida de l’actriu i política argentina des del fanatisme i la passió incondicional però sense renunciar a una crítica irònica i mordaç. Iván Labanda i Anna Moliner (en alternança) acompanyats per Jordi Vidal i Andreu Gallén, també director musical de la peça, són els devots que oficiaran una missa per celebrar vida, mort i miracles de la senyora Evita Perón. Interpreten a tres personatges humils que es reuneixen setmanalment en uns baixos. Després de menjar alguna cosa es preparen per celebrar una missa particular. Idolatren a Eva Perón. Canten passatges de la seva vida. Veuen en ella la figura ideal per purgar les seves ànimes. I sense haver trepitjat mai Buenos Aires aquests tres pecadors cantaran Don’t cry for me Argentina pel mateix motiu que tot cristià recita el parenostre: per una qüestió de fe. La fe només busca en l’intangible una raó de ser. Nosaltres no som ningú per qüestionar-la.
TEATRE BARCELONA: Què t’interessa de la figura d’Evita?
JORDI PRAT I COLL: Amb l’Anna Mioliner vam proposar-nos fer un musical de petit format. El que hem fet és pervertir el musical d’Andrew Lloyd Webber. Em va ser fàcil crear una dramatúrgia des d’un punt de vista més o menys encobert com és la necessitat de fe i com la vehiculem avui en dia. El personatge, a través de l’Evita, ens proporcionava moltes mirades. Una mirada martirològica, política, feminista… Aquest personatge l’has d’estimar a parts iguals. Si n’ets devot, com fem a l’obra, estàs condemnat a estimar-lo.
TB: Només cal veure com la va recordar Buenos Aires al 65 aniversari de la seva mort. Amb Evita s’ha confós el poder amb la persona?
JPC: Fent Copi vaig notar que el personatge real era massa proper. Era coneixedor de la seva existència però per tota la literatura que ha generat, tot el que simbolitza el personatge. Hi ha el llibre “Santa Evita” de Tomás Eloy Martínez que explica el periple de la mort d’Evita. La seva mort és una de les obsessions dels argentins. Què va passar amb el seu cadàver, com el van embalsamar, totes les peripècies del seu trasllat d’amagat cap a Europa. Quan t’ho mires amb certa distància pots triar del personatge el que més t’interessa. D’un personatge real no en fas una biografia canònica. Com que fem una missa amb passatges del llibre “La razón de mi vida” -una autobiografia de Perón- pots fer-te una idea del viatge personal d’Evita. Com va arribar a empatitzar amb la poblacíó, el lloc que ocupa dins l’oligarquia, la seva prepotència.
TB: Evita agradava tant a l’ultradreta com la ultraesquerra.
JPC: És inaudit. Per això ens fascina aquest punt de vista. Com podia abarcar en cada context una ideologia diferent, transversal. Va fer una bona tasca social, va ser una defensora de la dona i, per exemple, va recolzar els hospitals. Quan passin més anys aquesta vessant realista del mite donarà molt de joc. Que Lloyd Webber triés Evita per fer l’opera rock vol dir alguna cosa. Hi ha una fascinació pel personatge i nosaltres ens hi emmirallem. La mort d’Evita va ser molt dura perquè la volien viva. Els seus incondicionals, amb el seu dolor, van sacrificar-se per ella partint del dogma de la fe catòlica.
TB: Fins a quin punt t’has fixat amb el treball de Lloyd Webber?
JPC: Ens aproximem a la figura d’Evita més enllà de Don’t cry for me Argentina. Mirem d’explorar un personatge polièdric, del qual se n’ha fet molta literatura. Hi hi ha pel mig una actitud messiànica, que du a pensar que tenia prou poder com per burlar el càncer.
TB: L’espectacle és una missa, un Requiem for Evita en què els personatges són creients, però creuen en Evita. Com justifiques aquest acte de fe?
JPC: La religió, des del punt de vista contemporani, no serveix, s’ha de redefinir. Podem omplir les històries o les faules d’un contingut que validi la meva existència, que li doni sentit, en què hi pugui vessar la meva fe? El personatge d’Evita el van santificar, hi va haver un procés de deïficació que em fascina. A mi m’anava molt bé per aprofundir en aquests aspectes. M’encaixava molt bé que fos una missa. No sóc creient però vaig tornar a missa.
TB: Hi ha lectura d’evangelis, eucaristia i comunió?
JPC: Per descomptat. Aquesta missa demana també la participació del públic, el que vulgui, en la cerimònia. No es menjarà el cos de Crist, sinó mongeta perona, passarem el platet, les lectures són autobiogràfiques, i al públic se li facilitaran una sèrie de pregàries… La ritualització genera distància i comicitat i en el fons hi haurà una litúrgia que tots coneixem.
TB: Ens qüestionarem la fe en Evita?
JPC: Nosaltres, com a creients, mai qüestionarem la nostra fe en Evita, perquè per això la religió és un dogma i els personatges que presentem creen aquesta nova litúrgia amb aquell punt d’intransigència i radicalitat de gent sola, solitària, al límit de la depressió. Tot això camuflat en les cançons, algunes del musical, però d’altres són tangos i coples, com Y sin embargo te quiero o Gracias a la vida.
TB: Anna Moliner, Iván Labanda, Jordi Vidal i Andreu Gallén posen l’excel·lència en la qualitat vocal i musical.
JPC: Tenia molt clar que aquest espectacle es feia amb amics o no es feia. No tenia ganes de fer un càsting. És un espectacle gamberro per fer amb amics. És una obra irònica, és un musical ple de referències d’altres musicals. Si tens primeres figures que ho canten tot és un goig. És una producció molt precària i si no estàs en aquest marc d’amistat l’espectacle perdria aquest convenciment de fer teatre musical amb més risc des del punt de vista de la dramatúrgia.
TB: Parlant de riscos, per la nova temporada del TNC estàs preparant un Rusiñol. Què ens en pots avançar?
JPC: És un projecte molt gran. I això que he fet coses grans. En el context del Teatre Nacional no passarà desapercebut. La catalanitat de Rusiñol l’he treballat de la mateixa manera que el personatge d’Evita. La gent, més enllà de la seva ideologia, es preguntarà si me’n enric o és un acte d’amor. L’espectador haurà de prendre partit.
