Valenciana és un viatge per deu anys de la nostra història recent. Un recorregut de formigó, política de l’espectacle, reality i els ritmes ballables i eteris de Chimo Bayo. Jordi Casanovas porta a escena la història d’unes amigues en una València en canvi constant on la música electrònica, la corrupció i el crim de les nenes d’Alcàsser van marcar un abans i un després. Un viatge a un passat recent que ens permet rellegir el present més immediat.
Al principi dels anys noranta, després d’anys d’eufòria, de modernització i de projecció internacional, el país s’enfronta a una important crisi econòmica i de valors. Tres joves, que es van conèixer estudiant periodisme, veuen com els seus camins vitals es van separant a mesura que aquesta crisi es fa gran.
Neus Molina: Per què ara, que sembla que tot just comencem a treure el cap després de la crisi del 2012, fa una obra que parla de la crisi dels noranta?
Jordi Casanovas: Fa set o vuit anys que tinc aquesta obra el cap. Volia parlar d’un moment i d’uns fets que van marcar la nostra història. Una espècie de tempesta perfecta que a València va tenir tots els elements per a una bona tragèdia: des de la crònica de successos fins a la corruptela, i fins i tot amb una banda sonora.
Els noranta van ser com una segona Transició, una segona onada on tot semblava possible. Esdeveniments com Barcelona’92 i l’Expo de Sevilla van donar a Espanya una aura de modernitat.
Barcelona tenia en Cobi i els Jocs; què hi havia, a València?
A la ciutat de València hi havia una pintada que deia “España 92 Valencia 0”; crec que és un bon resum de l’aïllament que sentia la comunitat, que va portar a una línia i un perfil polítics que volien compensar allò que sentien que allà no havien rebut, la seva part del pastís.
València es va demonitzar. Davant l’eufòria de l’Espanya cosmopolita, va haver-hi, paradoxalment, la necessitat de posar límits al jovent i de criminalitzar-lo. La Ruta del Bakalao va ser un espai transgressor, a l’última, que es va acabar estigmatitzant.
Per què hi va haver aquest estigma?
La primera fase de la Ruta Destroy, dels vuitanta fins al 92, va ser una època moderna i irreverent, un espai de llibertat i de canvi. Música transgressora, gent diversa. En realitat, va ser com la Movida, però no va ser reconegut com a tal: no hi havia ni diners ni mitjans per fer-ho, no hi havia lobbies de pressió que defensessin els seus interessos.
No obstant això, amb el trap sembla que hi hagi un ressorgiment de l’estètica i dels valors bakala. Els de la Ruta Destroy eren joves que havien perdut les il·lusions i ho tapaven amb festa i droga?
La segona fase de la Ruta, fins al 97, va ser la dels empresaris que van intentar explotar la maquinària fins que tot va acabar de manera abrupta. Aquesta va ser l’època que ha passat a la història: la del caos, les drogues, les baralles. Es van criminalitzar els joves, el canvi, la transgressió i l’oci nocturn, i potser ara és un bon moment per revisar-ho.
El crim d’Alcàsser va posar punt final als anys de glòria i festa i ens va ficar la por al cos: totes vam pensar que hauríem pogut ser nosaltres. Vint anys després, aquest sentiment continua. L’espai públic encara no pertany a les dones?
Els fets d’Alcàsser van tenir un efecte sobre la llibertat de les dones i van fer canviar els hàbits d’oci. Per l’activista Nerea Bartola, l’impacte social i mediàtic del crim va retallar llibertats a tota una generació, que va començar a percebre l’espai públic com a perillós. El tractament que els mitjans en van fer va donar lloc al periodisme groc al nostre país, i això va generar una teoria de la por encara vigent.
L’època d’Alcasser va coincidir amb el naixement de la teleporqueria i els realities. La seva obra se centra en tres periodistes. El periodisme seriós està morint? La gent vol que el periodisme els entretingui?
La gent que fem ficció volem entretenir i emocionar. Tinc la sensació que el teatre s’ha allunyat de l’emoció perquè la televisió li ha furtat aquest paper. Hi ha corrents que diuen que el teatre no ha d’emocionar, que ha de ser més intel·lectual. A mi això em sembla una estupidesa; hem de recuperar aquest terreny de l’emoció i prendre-l’hi, per exemple, al telenotícies. Som en un moment en què sembla que anar al teatre sigui més avorrit que veure les notícies per la tele. Als noranta la televisió va començar a virar cap a l’entreteniment i el safareig; va ser l’època de Tómbola, del germen de Sálvame, dels primers realities, dels primers famosos, dels primers crims tractats de manera frívola i morbosa.
Parlant de dones i crims: vostè també ha escrit Jauría. És bo fer espectacle dels crims? Quin efecte busca en l’espectador?
‘Jauría’ i ‘Valenciana’ són diferents. Valenciana és una ficció amb tres protagonistes; Jauría és l’anàlisi d’un judici que ha marcat el nostre país. L’impacte és diferent: Alcàsser ens transporta a una època i Jauría parla del present, del que està passant. Jauría és més microscòpic i Valenciana, més èpic.
Imatge d’escena de l’obra Jauría, representada a El Pavon Teatro Kamikaze de Madrid
Imatge d’escena de l’obra Jauría, representada a El Pavon Teatro Kamikaze de MadridA principis dels noranta, també a València, es va encarnar una nova manera de fer política: Barberá, Zaplana… Sèries com Crematorio, pel·lícules com El reino i ara la seva obra en parlen. Ja ha passat prou temps?
A mesura que investigo sembla que el poder porti implícita una relació amb la corrupció. No he parlat amb polítics, però sí amb molts periodistes, i tots coincideixen que en aquella època es volien polítics que transmetessin a la població un estat d’ànim, dir-li que tot funcionava i que tot anava bé.
Com a ciutadans estem pagant les conseqüències de les corrupteles d’aquells polítics, des de Barberá fins a Pujol?
Com a ciutadans tenim l’obligació de denunciar-ho. I no només pel que fa al nostre sistema polític, sinó també en el món teatral; només cal veure què ha passat al Lliure.
