Who killed my father es basa en la novel·la autobiogràfica d’Édouard Louis, un crit irat contra l’abandó i el menyspreu dels polítics cap a les classes treballadores més desafavorides, una combinació de retalls íntims d’una tempestuosa relació paternofilial fracturada per la vergonya, la pobresa i l’homofòbia. Amb una interpretació majestuosa a càrrec de Hans Kesting, que encaixa de manera perfecta en tota la proposta, cal assenyalar que la direcció i adaptació d’Ivo Van Hove es converteix en el gran magma des del qual tots els elements assoleixen un valor superlatiu. El Grec 2023 tornarà a comptar amb la presència d’un dels tòtems del teatre europeu, un dels ‘musts’ del festival des que el 2013 ens va enlluernar amb Tragèdies romanes.
La família sempre és una font d’inspiració inesgotable. Hi està d’acord?
Sí, per descomptat, perquè la família són individus que no han triat viure junts, que estan forçats socialment a fer-ho, al mateix espai, a respirar el mateix oxigen, a menjar els mateixos aliments, a prop de cossos que no s’han escollit. Evidentment, la família és una cèl·lula en què hi ha molta violència.
Un joc teatral de molts encarnat per un de sol.
De fet, Édouard Louis va escriure el monòleg gairebé com una tragèdia grega, un text molt curt, molt violent, sobre el naixement i la destrucció física i social d’un pare.
No hi ha dogma, no hi ha demagògia, és una situació que parteix d’un text molt rotund.
És un acte de regeneració, de la vida i de la mort, de l’amor patern, de la comprensió d’un home homosexual que va haver de viure amagat de la família, però que acaba no només comprenent, sinó solidaritzant-se amb el seu pare, aquell obrer destrossat pel seu treball a la indústria, abandonat pel sistema.
Hi ha aforismes molt interessants. Per exemple, diu que “som allò que no hem fet, i no allò que hem fet”.
Louis denuncia la violència política contra les classes populars, que veuen retallades les ajudes socials. Aquest pare va veure els seus somnis trencats, la llibertat i les possibilitats destruïdes per la societat, per la violència de classe, per la pobresa imposada, que s’assemblava a la del seu pare, a la del seu avi, a la del seu besavi. Tots van ser obrers.
La masculinitat pot ser una causa de destrucció de la vida?
Des de dins, pare i fill, se centren en les conseqüències d’aquest poder dins d’una petita unitat domèstica. Es fan preguntes sense resposta. D’on provenen els ideals masculins, com arrelen i els mètodes de transferència entre generacions. Normes de gènere que inicialment són opressores, però aviat es converteixen en comportaments aspres que es perpetuen com a mites tòxics i nocius sobre què significa ser home.
Ivo Van Hove: “Si ets una persona LGTBI, tens cinc o sis vegades més risc de suïcidi que un heterosexual”
Hi ha un patró molt clar en el comportament masculí que es transmet de generació en generació.
El text de Louis es fixa en la masculinitat heretada i la dificultat de sortir d’aquests trets identitaris. En explicar aquesta història, en què el fill parla directament amb el pare, acusa o el preocupa que pugui ser el mateix home que el va criar. El lloc on s’acaba l’odi i comença l’amor és difús.
Defineix la política de manera molt severa. Parla d’una categoria d’éssers que governa els altres, d’alguns grups que són protegits i uns altres que els espera la mort prematura.
En aquesta societat, si ets dona pots morir a mans d’un home. Hi ha feminicidis cada dia. Si ets una persona LGTBI, tens cinc o sis vegades més risc de suïcidi que un heterosexual. Si ets negre o àrab, tens més risc que et mati la policia. Si tens un pare de classe obrera, té el doble de possibilitats de morir abans dels 65 anys. La política és aquesta frontera entre les persones exposades a la mort i la gent protegida.
Quan un text només conté una veu narrativa singular o un monòleg interior, la dificultat, imaginem, és trobar un impacte dramàtic i una profunditat al teatre.
Desafies l’autor original i expliques la història des de la perspectiva del dramaturg, dramatitzant les escenes individuals des de múltiples angles o la converteixes en un monòleg en què un únic actor ha de recrear les veus i experiències d’altres personatges en seqüències de memòria o de fantasia.
Hans Kesting posa cos, posa veu, posa veritat escènica.
Hans es mou amb una cadència física que descriu a cada escena el seu estat anímic, la seva evolució emocional i la seva disposició a tancar ferides, com si fóssim en un antipsicoanàlisi, és consciència, filosofia, bellesa, esperança, solidesa.
L’espai escènic de Jan Versweyveld és com una caverna, un dispositiu que proporciona una sensació de projecció però també una sensació de contenció.
M’agrada crear intimitat i tensió en entorns reduïts, utilitzo els elements narratius de la història; aquest reducte que barreja les restes industrials, el fum del tabac i de les fàbriques, un llit on rendir-se permet il·lustrar records particulars, mentre que altres són conceptes més eteris que parlen d’una vida definida per la violència com les parets colpejades amb el puny. Versweyveld ha creat un llenç perfecte per ser pintat.
A aquestes altures de trajectòria, es continua considerant un rebel?
La meva passió és inventar el teatre sent el més radical possible.
L’espectacle Who killed my father ha estat cancel·lat per raons mèdiques que afecten la salut de l’actor protagonista.
El dijous, 13 de juliol, a les 20.00 h, al Teatre Lliure de Montjuïc, hi haurà una projecció gratuïta de l’espectacle enregistrat. en presència del director, Ivo van Hove, i de Jan Versweyveld (escenògraf i dissenyador de la il·luminació). Més informació aquí
