Tot el que necessites per anar al teatre

Fronteres: de Mèxic a Grècia

10 Abril 2014
n

El TNC presenta Amarillo i Moro com a país, obres programades dins la temàtica que guia la seva cartellera d’enguany: el concepte de Frontera.

Hi ha fronteres físiques, fronteres simbòliques, fronteres emocionals, fronteres artístiques i fronteres invisibles. N’hi ha que són necessàries per ordenar el món, per articular la nostra identitat, i n’hi ha que només les necessitem per a poder-les creuar, per a transgredir-les… El TNC s’ha proposat fer-nos reflexionar sobre aquest tema, però també sobre molts més: “Aquesta temporada també l’hauríem pogut anomenar ‘esperança de vida’ o ‘els no nascuts’ o ‘les altres realitats'”, explica Xavier Albertí, director artístic del Teatre Nacional, i així ho reflecteixen les dues obres contemporànies que estrenen.

TEATRE_BARCELONA-amarillo-tnc-fronteres_1

AMARILLO, TEXAS

Albertí considera l’obra de la Cia. Teatro Línea de Sombra una gran ambaixadora del teatre mexicà contemporani: amb més de 180 funcions, ja fa gairebé 5 anys que Amarillo trepitja els escenaris, incloent els d’Estats Units, país on situa la seva la temàtica conflictiva.

L’amarillo del sol i del desert, però també el del Dorado i la terra promesa: tots aquests grocs articulen els “jocs de metàfores que reconstrueixen el viatge del migrant”. Amarillo, explica el director Jorge Arturo Vargas, no té una posada en escena tradicional, sinó que és una “instal·lació habitada on passen històries. S’hi creen paisatges que tenen relació amb l’absència d’un cos“: el d’un migrant que no ha arribat al seu destí, i aquells que l’han vist viatjar o n’han sentit a parlar tracten de reconstruir la seva imatge, creant-ne “fantasmagories”. Una narrativa atípica, activada pels actors, que dibuixa “uns paisatges que són d’una plasticitat i bellesa espectaculars” per Albertí.

EL MALSON AMERICÀ

La localitat d’Amarillo, al nord de Texas, era un pol d’atracció d’immigració els anys 60, una època on la gent anava i venia sense perills. Però aquesta frontera entre Mèxic i els EUA s’ha convertit ara en un dels trajectes més arriscats: durant els últims deu anys, desenes de milers han desaparegut en el trajecte “sense que se n’hagi assenyalat un culpable”, explica Vargas. L’obra parteix d’aquesta realitat amb la qual la companyia mexicana es mostren compromesos i confessen que no poden “fer els ulls grossos”: Amarillo “parla d’aquest trànsit, d’aquest somni americà amb el qual tracten de resoldre la seva vida”. Es pregunten què porta als desapareguts del desert a emprendre un viatge tan perillós, que ho esdevé encara més com més esforços inverteix el país del nord per impedir-lo, doncs alguns busquen rutes més arriscades pels deserts de Sonora i Tamaulipan. Altres creuen la frontera clandestinament en trens de càrrega, assetjats, per a més inri, per bandes de delinqüents.

TEATRE_BARCELONA-amarillo-fronteres_2

“Cal fer visible allò que volen fer invisible -explica l’actor Raúl Mendoza-, diferenciar el que la gent creu i el que els polítics diuen”. I és que en la seva gira pels Estats Units van trobar que als pobles rurals hi ha un desconeixement total d’aquesta realitat, una realitat d’un país que, recorden, ha realitzat ja dos milions de deportacions des del segon mandat del president Barack Obama. La violència de la qual parla l’obra és també la que fa que algú marxi del seu país: Amarillo és l’expressió d’aquest buidament, progressiu i lent, dels que no han trobat una oportunitat per una vida digna, i d’un país, Mèxic, que actualment té “el 15% de la seva població als Estats Units”.

“Yo no crucé la frontera, la frontera me atravesó” cita Mendoza, i a Teatro Línea de Sombra volen colpir-nos, també, amb els mosaics que creen; establir una relació amb l’espectador i la història que dibuixen, la d’aquests milers que emprenen un viatge cada vegada mes difícil. Guiar-nos en una baixada als inferns, en un deliri del Dorado.

GRÈCIA MOR COM A PAÍS

Xavier Albertí porta orgullós als nostres escenaris el dramaturg Dimitris Dimitriadis, reconegut entre els millors contemporanis, amb una obra, Moro com a país, que va ser l’espectacle central de la temporada que el Théâtre de l’Odéon parisenc va dedicar íntegrament a l’autor, doncs “a l’imaginari francès Dimitris és la veu clàssica moderna”, explica Albert Arribas, director del muntatge.

Joan Casas, per la seva banda, es confessa un privilegiat per haver traduït per primera vegada al català un autor neogrec: “sembla que la crisi, i el paper de Grècia, ens n’ha recordat la seva existència”. I és que, quan viatgem a la república hel·lènica, ja sigui físicament com a nivell artístic, ignorem el seu present, “un present que reposa sobre el marbre trencat del passat que hi cerquem”, reflexiona Casas, “la dificultat de Grècia és l’ara”.

EL MONSTRE DEL PASSAT

Les primeres frases de Moro com a país són “molt colpidores”, cita Arribas: “Aquell any no es va quedar embarassada cap dona. Això va continuar els anys següents fins que es va completar una generació sense que cap altra generació vingués al món”. El director el defineix com “un text insuportable, que canvia cada vegada que el rellegim o el representem. Ens situa a plans que van molt més enllà de la paraula”.

L’espai escènic és un camp d’altaveus sobre els quals caminen els peus descalços de la Màrcia Cisteró que, com una Atena moderna al servei de l’art i la guerra, defensa i alhora s’enfronta a “un monstre”: “un text que tant fa por com t’atrapa, amb una força brutal -explica l’actriu-. És un esforç titànic”. I ho reflecteix en la posada en escena del monòleg: la Màrcia dreta, sola enmig de l’escenari, amb l’única companyia del text, “lluitant tots dos per no derrumbar-se” -descriu el director, Arribas.

Després de la guerra civil, la dreta política grega va anihilar totes les possibilitats d’esquerres, “i ens hi identifiquem”, admet Arribas, però el text va més enllà: “ens porta a un espai simbòlic d’infertilitat, d’incomoditat, insuportable. És una Ilíada, un apocalipsis modern”: un text que no és cap salvació per aquest país que es lamenta, atrapat en el passat, però que és el primer pas cap a la renovació.

Text: Neus Riba

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari