En Nil Martín té gairebé 30 anys i, en fa 3 o 4, va tenir la “crisi del quart de segle”. Se sentia perdut i, un dia, va connectar aquesta sensació amb el record de dibuixar laberints de petit. Aquesta és la premissa d’El dibuixant de laberints, una autoficció sobre perdre’s, trobar-se i el camí que enllaça un inici i, potser, un final.
Aquest encreuament d’idees és el motor dramatúrgic del muntatge. El laberint esdevé metàfora generacional: créixer significa escollir un camí entre milers d’opcions i això crea la pressió de caminar pel correcte. “I si perdre’s fos, també, una manera vàlida d’avançar?”, reflexiona Martín. L’obra no pretén ser moralista ni concloent. “Sembla que haguem de trobar un camí claríssim o que l’objectiu sigui perdre’s, i poden ser les dues coses alhora”, diu l’autor. Sortim d’un laberint per entrar en un altre, potser més gran. El laberint, al capdavall, no deixa de ser la vida.
El procés d’escriptura ha estat, en si mateix, un laberint. Tot i haver fet cursos de dramatúrgia, Martín no havia acabat mai un text. La Beca Odisseu Eòlia 2025, de la qual és beneficiari, li ha servit d’impuls i d’obligació saludable: dies d’escriptura torrencial i dies estèrils, intuïció inicial i, després, la complicada feina d’ordenar i reordenar un material que volia començar a la infantesa i desplegar personatges com qui prova camins. El resultat manté un punt laberíntic buscat, també en l’estructura. “Si la gent no ho entén tot en tot moment, no passa res; en part és buscat”, comenta.
A escena l’acompanya Carla Coll, amb la direcció de Júlia Valdivieso, amb qui Martín ja havia treballat i s’hi sent molt còmode. A més, ha comptat amb diversos assessoraments, com el dramatúrgic de Joan Yago o el vocal de Mariona Esplugues. Martín ha volgut cedir la direcció per poder concentrar-se en allò que més el mou: actuar. “M’ho he passat molt bé escrivint, però el que m’agrada és estar a l’escenari”. Confiar el propi text a una altra mirada li permet, també, prendre distància i deixar que l’obra respiri més enllà de la biografia.
I tot això, subratlla Martín, des de la comèdia. El dibuixant de laberints vol fer-nos pensar, sí, però sobretot vol fer-nos riure. Riure de les nostres inseguretats, de la pressió per tenir-ho tot clar i de la mania de buscar sortides definitives. Potser el teatre no resol els laberints de la vida, però pot convertir el fet de sentir-se perdut en un joc compartit. I, encara que sigui per una estona, això ja és trobar una escletxa de llum.
Més informació, imatges i entrades:
