El teatre (també) qüestiona el model de ciutat

Mercè Rubià

El model de ciutat aparador -més pensada per a ser visitada que habitada- que fa temps que critica el moviment veïnal de Barcelona, arriba als escenaris. Fèlix Pons presenta Souvenir al Teatre Tantarantana, una comèdia contra el turisme de masses; Marc Caellas torna a portar el seu Guiris Go Home a l’Antic Teatre i la Companyia Solitària prepara La ciutat no és vostra, un monòleg polític i contemporani sobre la situació de la ciutat.

TEATRE_BARCELONA-guiris_go_home-REVISTA_2

“Després de viure 15 anys a Ciutat Vella tenia dues opcions”, diu l’actor i director Fèlix Pons, “o bé creava el Grup Terrorista Anti-Guiris o bé feia una obra de teatre”. Ha optat per fer una obra de teatre, “però bastant terrorista”, assegura. I apocalíptica, perquè mostra ni més ni menys que una Barcelona del 2050 embrancada en una guerra civil entre partidaris i detractors del turisme. I és que, per l’actor, el problema del turisme a la ciutat és estructural i molt difícil de solucionar en un context de globalització i turisme de masses i calen “mesures dràstiques”. “No crec en Déu ni en la Colau” etziba, i deixa clar que tot i “estar satisfet que la dreta ja no governi la ciutat”, no creu que pugui deixar de fer la gimcana diària d’esquivar turistes en sortir de casa. Clar i contundent: “Barcelona s’ha convertit en Lloret de Mar”.

Amb una escenografia molt senzilla -una taula i dos micròfons- però una gran presència audiovisual, Souvenir és, en paraules de l’actor i director, “un crit de ràbia i dolor” que utilitza diferents llenguatges, però sempre en to de comèdia. Paula Màlia i Fèlix Pons es desdoblen en els diferents personatges d’una obra on el turisme és la qüestió central, però s’hi entrellacen tres històries. Una, la conferència a Berna sobre els orígens del turisme de masses; l’altra la d’en David, el propietari d’un videoclub que rep pressions immobiliàries i viu les conseqüències del turisme de borratxera; i la tercera, la sèrie de ciència-ficció que el mateix David ha gravat i que mostra la Barcelona distòpica en guerra. L’última estrena d’El Cicló de companyies del Tantarantana continua així abordant qüestions d’actualitat, com ja han fet anteriorment La Calòrica amb la precarietat i El fenomen de les feines de merda o Teatro de Cerca amb Camargate.

TEATRE_BARCELONA-guiris_go_home-REVISTA_1

La gentrificació de la ciutat, la superpoblació de pisos turístics o els comerços històrics que han de tancar són les conseqüències d’aquesta ciutat “convertida en parc temàtic” que critica Pons. I també Marc Caellas, que torna a portar el seu explícit Guiris Go Home a l’Antic Teatre. Inspirat en protestes veïnals com les que l’estiu passat va viure una Barceloneta ja completament desbordada pel turisme, Caellas considera que “no podem resignar-nos a ser una ciutat pensada per a creueristes” i fins i tot assegura que les masses turístiques causen estralls en ciutats com Venècia, on no només alteren el paisatge i deterioren el patrimoni, sinó que també “li roben l’ànima”. Però també hi ha autocrítica. “Tots ens estem tornant massa ‘guiris’ a les nostres vides. No ens sabem quedar quiets enlloc. Arribem, desordenem la vida dels demés i marxem. Som turistes emocionals consumint experiències, esgotant-les”, assegura l’autor i director d’aquest performance amb conferència, projeccions i paella inclosa.

Marc Caellas també porta a escena les idees de la filòsofa Marina Garcés, l’assagista Hakim Bey o l’antropòleg Manuel Delgado, que ja fa anys que carrega contra el Model Barcelona. “S’ha aconseguit que Barcelona sigui la capital més interessant, admirada i fotografiable del món. Quina pena que cada dia sigui més dur de viure-hi” escrivia Delgado, que es pregunta “què serà d’aquella Barcelona de Marsé, Rodoreda, Montserrat Roig o Vázquez Montalbán? Tornarà algú a escriure pensant en la seva pell i les seves entranyes? Tornaria Picasso a trepitjar els nostres carrers?”. Qui sap si a La ciutat no és vostra de la Companyia Solitària, sí. De moment només sabem que a la Barcelona dibuixada per Aleix Aguilà s’hi respira eufòria col·lectiva (o violència anàrquica) i que el caos s’ha apoderat de la ciutat.

— Text: Mercè Rubià / Fotografies: captures del vídeo promocional de Guiris Go Home

Escrit per
Mercè Rubià TWITTER

Periodista. Teatrera. Enamorant-me de la dansa i el circ. Advertència: Si la majoria de recomanacions tenen molts aplaudiments no és per falta de criteri (que potser també), sinó perquè prefereixo parlar de les obres que m’han agradat. Molt lluny de voler fer (o ser) crítica.

Articles relacionats

Carlos Latre: “No sóc un monologuista”

“No soc un monologuista”, diu l’actor Carlos Latre. “Al nostre país tenim monologuitis, i jo no m’hi sento”. No ho és, i per això a l’obra One man show, que […]

Un vermut per la Feliu

Us vull dir, i no us dic cap mentida, que Núria Feliu és una de les icones culturals indiscutibles de la Catalunya del darrer segle. Nascuda dos anys després del […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!