Sílvia Munt torna a Arthur Miller amb Panorama des del pont, obra de la qual confessa que està enamorada “perquè té una vigència rabiosa”. “Miller sempre estreny una mica més perquè acabi sortint tota la veritat que hi ha darrere del comportament humà, on s’amaga la inquietant vulnerabilitat dels homes i les dones”, explica. “L’obra parla, sobretot, del desig. Del desig bo i del dolent. El desig farà que tot rebenti. Aquestes emocions profundes que ens bateguen a dintre de vegades traspassen la moral mínima: hi ha batecs que travessen el que és políticament correcte”.
Eddie Carbone, estibador d’origen italià, viu amb la seva dona i la seva neboda òrfena, a qui, sense voler-ne ser conscient, estima amb una passió que reprimeix. Quan acullen dos immigrants italians sense papers a casa, aquest desig ocult de l’Eddie desencadena el drama: traïció, masclisme, immigració, incest, amor, possessió, violència…
Com passa amb tots els clàssics —i Miller n’és un—, la seva obra és d’una actualitat absoluta. Panorama des del pont, “malauradament, és el que està passant en aquest món que involuciona vertiginosament i que encara ara continua doblegant-se davant la força del poder heteropatriarcal més mesquí i irracional”. El masclisme apareix a l’obra amb ferotgia: “El desig pot convertir un home en una bèstia irracional, de la mateixa manera que la supremacia dels comportaments masculins forma part del seu ADN. No volen, no poden entendre que allò que els han inculcat durant tants anys, amb perversa insistència, no és veritat”, exposa la directora.
El muntatge, que dura una hora i mitja, és intemporal: el vestuari és actual i l’escenografia és, bàsicament, la paret d’un edifici pobre. “Passa a Brooklyn, el pont és aquell, sí”, diu la directora, “i passa als anys cinquanta, però podria passar perfectament aquí, a Santa Coloma, a Sant Boi, a França o a Nova York ara mateix, perquè allò de què es parla travessa el temps”. Es parla de gent treballadora, pobra, immigrant. “Jo vull ser americà per poder tenir feina; aquesta és l’única cosa fantàstica d’aquest país: que hi ha feina!”, diu un dels personatges. Ens sona? I, d’aquesta gent, n’hi ha a tot arreu.
Per això, en part, “tots els personatges són estimables, humans, estan carregats de bones intencions”, en paraules de Munt, que recupera les de Miller quan destaca que Eddie “és un ésser humà d’una puresa perversa”. I ho explica: “Una puresa que no és res més que l’error ancestral de creure que els teus instints més irracionals, manipulats durant segles, són la veritat”.
Munt remarca que la implicació dels actors havia de ser absoluta perquè no és fàcil “explicar allò que està per sota del que és obvi, allò que tots podem tenir i no volem veure”. David Selvas, Laura Conejero i Edu Buch ja els coneixia, i ells també es coneixien prou. Per triar els joves, es va fer un càsting intensíssim, amb jornades llarguíssimes. Nil Cardoner, Jan Casablancas i Laura Gaja van ser els escollits.
Més informació, imatges i entrades:
