EL CLOWN REVISITA UN CLÀSSIC

‘El diablo cojuelo’: una trobada de dos mons

Bea López

La companyia de pallassos Rhum & Cia presentarà El diablo cojuelo, una adaptació teatral lliure de la novel·la barroca de Vélez de Guevara escrita per Juan Mayorga i dirigida per Ester Nadal, en una coproducció de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic i Velvet Events.Velvet Events

El muntatge explica la història d’una companyia de pallassos, Rhum & Cia, que assumeix l’encàrrec de portar a escena per primera vegada un clàssic, El diablo cojuelo, i no vol fracassar en l’afany. Els pallassos interpretaran en escena, amb molt de sentit de l’humor, el viatge del cojuelo i l’estudiant Cleofás a l’Espanya del segle d’or. Interpretada per Joan Arqué, Roger Julià, Xavi Lozano, Jordi Martínez, Mauro Paganini i Piero Steiner, l’obra es va començar a gestar l’any 2014 fruit de l’amistat amb Mayorga durant la temporada que la companyia va presentar Gran reserva a Madrid.

Un diable pallasso?

El diablo cojuelo és una comèdia de costums de Luis Vélez de Guevara. Des del seu curiós i molt significatiu subtítol, Esta novela de la otra vida traducida a esta, l’obra proposa una imatge políticament incorrecta de la vida espanyola de l’època a través d’un dimoniet gamberro que és rescatat casualment per un estudiant anomenat Cleofás. Tots dos emprenen un viatge imaginari pels habitatges madrilenys i ens deixen veure què amaguen les parets. Una denúncia de la hipocresia de la societat i les endimoniades vanitats humanes.

Encara que a l’origen no pugui semblar-ho, el món del clàssic cojuelo i el del pallasso contemporani que intenta dur a terme la funció són dos mons coincidents en l’essència, ja que descobreixen la seva realitat en el mirall social. “Tots dos viuen en un món que, malgrat que el coneixen, ni l’entenen ni en formen part”, explica Jordi Martínez: “Tenen una mirada exterior perquè ells tenen la visió del món totalment diferent”.

L’obra és una traducció de l’original de Vélez convertida en una extraordinària festa oferta. Un clàssic molt pallasso perquè, en paraules de l’impulsor d’aquesta adaptació, Juan Mayorga, “la mirada ingènua i salvatge del pallasso és capaç d’homenatjar el clàssic i, alhora, de riure’s d’ell i de la nostra relació amb ell, i de la nostra relació amb els clàssics en general”.

Una dramatúrgia feta a mida

Escrita a mida per la companyia, l’obra de Mayorga ha aconseguit establir un trànsit des del llenguatge escènic al propi del clown a través de l’escolta i el diàleg amb la companyia. El gran repte d’adaptar un clàssic com aquest és mantenir la seva universalitat i aconseguir que traspassi al públic des de la contemporaneïtat: “El seu gran èxit és que amb les paraules arriba al nostre llenguatge, perquè aquí hi ha el gag, la comicitat, la ironia, el sarcasme, la distància; hi ha la crítica i hi ha el segle XXI, també”, explica Arqué. A El diablo cojuelo, el clown se situa al centre del muntatge i els pallassos, a escena en tot moment, troben en el fracàs la seva raó de ser i una forma d’expressió, perquè és el centre del seu món i, per això, també ho és de l’espectacle. El llenguatge del pallasso serveix, en aquest cas, per donar un altre sabor al clàssic sense perdre l’essència. En totes les seves creacions, la companyia persegueix la màxima d’investigar els límits del llenguatge del pallasso, cosa que els ha permès comprovar amb aquest muntatge que la seva filosofia de continuar sent pallassos casa perfectament amb el vers i amb la naturalesa clàssica.

La música i el metallenguatge, elements imprescindibles

El diablo cojuelo en aparença té una trama doble: per una banda, la sàtira de Vélez de Guevara, que ens explica la història de les aventures del dimoniet, i per altra banda, la d’una companyia de teatre que està intentant muntar un espectacle del text clàssic. És en aquesta darrera trama en la qual trobem un tercer argument en què subjau el metallenguatge: els pallassos discuteixen sobre la legitimitat que tenen per fer o no un clàssic i sobre la necessitat de sortir o no de la seva pròpia zona de confort. “Precisament és aquesta discussió entre ells la que fa avançar la trama”, apunta Arqué.

Un element fonamental que comparteixen les obres barroques i l’esperit de Rhum és l’ús imprescindible de la música, que ha de ser divertida i, al mateix temps, vehicle narratiu de la història. A més de pallassos, els components de la companyia també són músics, i això els ha facilitat molt el procés creatiu en el qual, assessorats per Eliseo Parra, gran coneixedor de la música de la península, han apostat per sons més propers, allunyats de la música anglosaxona.

Aprenentatge i redescobriment

Submergir-se al món dels clàssics i el vers ha suposat un enorme desafiament per a la companyia, però sobretot ha suposat un descobriment: “El text ha fet que ens enamoréssim d’una cosa que desconeixíem i de la qual teníem un clixé”, explica Martínez. Però la sorpresa més gran, confessa, ha estat adonar-se de la capacitat que tenen de trencar les seves pròpies barreres després d’enfrontar-se a aquesta aventura teatral: “Ens hem adonat que, com a companyia, som capaços de plantejar-nos qualsevol repte, encara que sigui de la cosa més desconeguda del món”.

Tot i que saben que encara és d’hora per valorar l’aportació del llenguatge pallasso a l’obra clàssica, sí que tenen clar que el clown és “un llenguatge que li va molt bé per donar-li vigència”. L’espectacle manté aquesta actualitat perquè parla sobretot de la identitat, d’aquesta naturalesa per la qual tots som pallassos, perquè tots venim d’on venim. I ho fa sempre des de l’humor i el riure, tal com ho feia la novel·la original com a forma de resistència i llibertat.

L’aposta dramàtica de Rhum & Cia ofereix una nova mirada que suposa la trobada de dos llenguatges que semblaven destinats a trobar-se: la del clàssic amb el clown. I si tenim en compte les paraules de Martínez segons les quals “els protagonistes d’El diablo cojuelo són només pallassos”, potser aquesta boja versió és realment assenyada a la seva bogeria. I tal com va dir ja Vélez de Guevara en boca d’un dimoniet, cap a l’any 1641: “Al món tots som bojos, els uns dels altres”.

Més informació, imatges i entrades:

Articles relacionats

Romeo Castellucci i el perill del teatre

Fa més de quatre dècades que Romeo Castellucci i Societas Raffaello Sanzio col·loquen l’espectador davant la possibilitat del perill del teatre. Com Artaud, creu que l’escenari no és el lloc […]

‘Després de ToT’: El món s’acaba

Tot passa al futur, en un llac envoltat de naturalesa exòtica i des del qual es pot veure el present. Una companyia de circ observa com un món en decadència […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari