Vet aquí l’autèntic home-objecte, centre de les nostres mirades. L’artista està com un llum? Doncs no: és un llum, literal, que il·lumina el que veiem i ens convida a mirar. El nostre equilibri més intern depèn del que executa l’equilibrista a l’escena. No és cosa menor, això. Potser són Coses petites, però són les nostres i en depèn la nostra salut mental i el futur del planeta.
En aquest conjunt de coses petitíssimes i laterals, hi podem veure una exploració deliberadament dement (surreal) de la ment i el cos de l’escena. Per arribar al fons de les coses, a l’espectador se li omple el cap tot allò que s’erigeix en l’espai buit teatral. La companyia catalana Psirc juga amb l’homofonia amb el mot «circ» amb la P ben gran de «psique», i fa mentals i divertits els desenvolupaments més artesanals del cos. El circ té aquestes coses.
El circ sempre ha estat una capsa de màgia a prop, que pren vida en l’estranyesa dels objectes. L’intèrpret n’és un més i exerceix de vareta màgica quan dóna vida a la resta, clau de pas de la il·lusió. A Coses petites, la pantalla exerceix de mestre de cerimònies. Som en un teatre de titelles que ens parla del món a través del gest. Hi posem el dit a la llaga. Amb l’obra reflexionem sobre la identitat, sobre la crisi ambiental i sobre la nostra obsolescència programada si no actuem.
La companyia Psirc és circ contemporani i personal, una animalada d’emocions sorgida de petites coses que fan pensar. L’ofici és imprescindible per a una immersió que renega de qualsevol virtuosisme que primer no tingui un fi, una intenció precisa. Les habilitats hi són per dir, per significar, per recórrer-hi com a recursos i font d’inspiració. Hi són per crear sentit. La psique dota de dramatúrgia allò que el cos sap fer tan bé. Per això Psirc s’alimenta de tota mena d’eines, manllevades d’altres arts. La companyia dona vida al multivers d’un discurs transversal, pluridisciplinari i holístic, tan divers –refugi de diferències– com ho era el circ tradicional que ajuntava races, espècies i sabers.
Els membres de Psirc creen així. A Després de tot hi juguen amb l’estructura del gènere literari de les sagues. A El meu nom és Hor ens endinsen a dins de la cova platònica amb humor, acrobàcies i jocs de llums i ombres per articular un teatre de titelles en què reconeixem el nostre drama. A Acrometria prenen mides al propi cos i en fan poesia. A Coses petites, un sol intèrpret, Adrià Montaña, crea una muntanya de circ que combina objectes, equilibris, llum, paraula i clown. A Psirc són divertits perquè no volen ser pedants. I sols són pedestres pel bé que pedalen: van pas a pas i avancen dels peus al cap.
Més informació, imatges i entrades:
