En una casa pairal, les parets no només separen habitacions: també acumulen els desitjos, les violències, les frustracions i els anhels de totes les generacions que hi han passat. I, a El Cadell, fins i tot prenen la paraula. A partir del 30 de setembre, Josep Maria Miró torna al TNC amb una obra que recorre la memòria d’una nissaga familiar per preguntar-se què fem amb tot allò que heretem: ho perpetuem, ho transformem o ens hi rebel·lem?
En aquest univers familiar, tot sembla organitzat al voltant de l’hereu, el cadell, sobre qui recau la continuïtat del patrimoni i del nom. Però, rere aquest ordre aparent, són les dones —mares, germanes, tietes…— les que sostenen el dia a dia i la memòria de la casa. Amb Mercè Aránega, Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Roberto G. Alonso, Àurea Márquez, Alba Pujol, Rosa Renom i Marc Tarrida a escena, Miró construeix una història travessada per diverses generacions que posa el focus en les dinàmiques de poder, l’herència i la identitat.
Una casa amb veu pròpia
Per a Miró, la casa no és només l’escenari on transcorre la història. “La casa com a tal és una veu protagonista en aquesta obra”, explica. És el contenidor de tot el que ha viscut la nissaga: “Les cases tenen memòria, tenen memòria de la família, de les històries que hi han passat”. D’aquí que defineixi El Cadell com “una obra sobre la memòria de les parets”, en què conviuen el desig, la violència, les frustracions i els anhels acumulats al llarg de diverses generacions.
Aquesta memòria pren cos a escena a través de Marc Tarrida, que dona veu a la casa i representa també diferents models de masculinitat vinculats als hereus de la nissaga. Al seu voltant, les dones ocupen i sostenen aquest univers familiar i es fan seva, també, la veu d’un espai carregat d’història.
Normes, herències i tradicions
El llegat és un altre dels grans eixos d’El Cadell. Miró planteja l’herència no només com una qüestió material, sinó també com un conjunt de normes, expectatives i tradicions que passen d’una generació a l’altra. “Què és l’herència? Què és la tradició? De quina manera es pot continuar i perpetuar? O de quina manera es pot alterar?”, es pregunta. A la peça, aquesta tensió es concreta en dues forces oposades: els qui treballen per mantenir l’ordre familiar i els qui, de manera conscient o inconscient, intenten modificar-lo.
Aquesta mirada vincula Miró amb una tradició teatral que també ha interrogat el pes del llegat i de la família. L’autor cita Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Víctor Català i Josep Maria Benet i Jornet com a referents d’un imaginari que ara revisita des del seu propi paisatge: una família tancada en un espai rural, atrapada entre la continuïtat i la possibilitat de dissidència.
Miró evita, però, tancar El Cadell en una única lectura. “Soc molt poc partidari de donar claus d’interpretació o missatges”, admet. Prefereix lliurar el relat a l’espectador perquè cadascú hi faci el seu propi viatge. La peça s’inscriu, així, en una etapa del seu teatre molt vinculada a la Catalunya interior, a la paraula i a una teatralitat essencial: un univers profundament local que, paradoxalment, cada vegada viatja més lluny. Pocs dies després de l’estrena al TNC, de fet, Miró marxarà a Nova York per assistir a l’estrena en anglès d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc.
Més informació, imatges i entrades:
