Aina Lanas i Valentina Azzati volen que ens mirem les gogós amb la mateixa atenció que dediquem a qualsevol altra professional de la dansa. Per això les situen al centre d’À GOGO, la creació que presenten del 4 al 6 de desembre al Mercat de les Flors sota el nom de We Are Novias (WAN). El duet, que la temporada passada hi va estrenar You Are Not A Ghost, treballa amb un equip que inclou gogós en actiu per explorar el seu mestratge, les exigències de l’ofici i tot allò que queda fora de la mirada del públic. Parlem amb elles sobre qui decideix què és dansa, els prejudicis que pesen sobre aquests cossos i el repte de portar-los de la nit a l’escenari.
Teatre Barcelona: Què us va portar a crear We Are Novias?
Aina Lanas: Ja havíem treballat juntes en altres projectes i ens adonàvem que coincidíem en moltes decisions creatives. Teníem referents en comú i compartíem reflexions sobre el cos, l’estètica, la música i l’escena. Vam decidir donar un paraigua propi a tot això. Amb l’excusa d’un solo que jo presentava al Festival Hop, vam començar a desenvolupar el que després seria You Are Not A Ghost. Ara ja ens sentim un duet creatiu, una companyia amb un segell des del qual podem pensar noves creacions.
I quin és aquest segell?
Valentina Azzati: Un punt de trobada entre la visió coreogràfica i la posada en escena. Ens interessa un cos poc academitzat, amb un desig de ballar molt particular, que trobem en les danses urbanes, les folklòriques i altres maneres d’apropar-se a la dansa. Alhora, la il·luminació, el vestuari i l’espai són igual d’importants a l’hora de compondre. Hi ha una relació amb les arts plàstiques i un tractament del cos molt meticulós, obsessiu i quirúrgic.
Aina: Som bastant obsessives amb els detalls. Necessitem que cada decisió estigui equilibrada amb la resta. A vegades mirem una cosa i reaccionem alhora, perquè totes dues detectem el mateix. Diria que l’alquímia i la precisió quirúrgica ens defineixen força.
“Quan veig una gogó, em passo bona part del temps mirant com es mou, com actua i com es comporta”
Per què us fixeu en la figura de la gogó?
Aina: Precisament perquè representa aquesta dansa no academitzada. Molta gent ni tan sols la considera dansa. Si parles amb gogós actuals, sovint apareix una divisió: o soc ballarina o soc gogó. Per què existeix aquesta separació? Perquè no se les associa a una tècnica concreta? Nosaltres veiem una tècnica molt concreta en el que fan: la resistència, la capacitat de beure de moltíssims referents i posar-los en joc. Hi ha un mestratge i un saber fer que ens interessen. Jo, quan vaig a un club i hi ha una gogó, em passo bona part del temps mirant com es mou, com actua i com es comporta. També vaig tenir certa experiència com a gogó a principis dels dos mil. Veiem molta potència de ball en aquesta figura.
Valentina: És una figura molt invisibilitzada, que acostuma a acompanyar altres protagonistes del club. Ens cridava l’atenció que un cos tan anònim i perifèric tingués un paper tan important dins de la festa: encendre el foc del ball i garantir que no s’apagui. Llegir la pista i entendre com contagiar les ganes de continuar és una feina molt específica i subtil. El nostre primer objectiu era posar aquesta figura al centre i fer que, per un moment, tothom mirés només això.
Això també qüestiona què reconeixem com a dansa professional?
Valentina: Sí. La gogó forma part del circuit professional de la dansa o no? Per què alguns llenguatges hi entren i d’altres no? També ens interessa la seva relació amb el vestuari, la il·luminació i l’espai. Els podis són un element escenogràfic molt particular: acostumen a treballar en altura, en gàbies o penjades del sostre. Tot això té una mística i una tècnica al darrere.
Aina: Volem que aquest cos es miri també professionalment, que se li reconegui la capacitat de decidir sobre el que fa i que no se’l menyspreï per l’estigma que porta a sobre.
Quan pensem en una gogó, sovint apareixen la cosificació i la hipersexualització. Com abordeu aquesta mirada?
Valentina: La hiperexposició forma part de la seva feina, però la sexualització o la cosificació sovint venen de fora. Tenim diverses persones a l’elenc que actualment treballen com a gogós i ens expliquen com gestionen aquesta mirada, que no necessàriament és la que volen provocar. Han de continuar ballant i, alhora, protegir-se de persones que les miren d’una manera poc respectuosa. És un conflicte que passa, però que no defineix necessàriament la feina de la gogó.
Aina: També hi ha una reapropiació d’aquest lloc. Pujar allà i defensar el que fas requereix molta seguretat i molta ploma. Ens interessa reconèixer la legitimitat d’aquell cos i de la seva feina.
“Hi ha llocs on importa més el ball que aportes a la pista que la teva identitat de gènere”
La figura ha canviat amb els anys?
Valentina: Sí, i també han canviat els codis amb què la llegim. Si mires els moviments de les gogós dels seixanta, potser avui no et semblen gens hipersexualitzats, però en aquell context es podien llegir així. Encara hi ha espais on es trien uns cossos per la seva imatge i per un cànon estètic concret, com també passa en la dansa. Però, per sort, hi ha llocs on importa més el ball que aportes a la pista que la teva identitat de gènere. Nosaltres hem triat les intèrprets més per això que per la seva imatge.
Aina: Pel seu mestratge en la relació amb el ball, el públic, la música i la roba.
Com traslladeu aquesta energia del club a un teatre?
Valentina: No volem representar un club ni que el públic vingui necessàriament a viure una experiència de club. N’extraiem elements vinculats a la gogó i els posem dins d’una caixa negra teatral. La referència hi és tota l’estona, però és més espacial, arquitectònica i musical que narrativa.
Aina: El que ens interessa, en primer terme, és la dansa de la gogó. No es tracta tant de venir de festa com de veure un cos que té molt de bagatge i molt de mèrit dins de la dansa.
També mostreu allò que passa quan baixa del podi?
Valentina: Investiguem la cara B dels seus moviments, els que no es veuen al club: passar d’un camerino a un altre, recórrer un passadís per arribar a un podi, canviar d’espai… Hi ha tota una organització de temps i rotacions.
Aina: Són nits llargues. Pots passar la meitat del temps al camerino, sortir, tornar, canviar-te la perruca o el maquillatge. Estàs tota la nit preparada fins que et toca tornar a sortir: balles quinze minuts, en descanses trenta… Totes aquestes variables també formen part de la investigació amb els cossos de les intèrprets.
Què us agradaria que s’emportés el públic?
Aina: Exuberància. Tenim un equip que impacta, amb cossos que suen, que es mouen amb molta energia i que defensen la peça a fons.
Valentina: I potser la possibilitat de veure l’altra cara de la gogó, la persona que hi ha darrere. Habitualment és una figura sense nom, sense veu, de qui no coneixem les experiències personals. Alguna cosa d’això també pot aparèixer.
Quin risc assumiu portant aquesta proposta al Mercat de les Flors?
Aina: El de treballar amb persones que no estan vinculades habitualment a la institució i als seus funcionaments. Hi ha intèrprets amb experiència en produccions i d’altres que no en tenen, i l’equip ha treballat increïblement. També hem escollit una DJ com Meritxell de Soto per fer la música i col·laboradores com Luisina Sánchez, vinculada a l’estilisme i al vestuari. Portem gent d’altres mons a treballar juntes i a descobrir com fem camí amb aquesta peça.
Valentina: Estem fent una peça de teatre amb elements que no provenen del món teatral. Això genera un to molt particular i pot aportar alguna cosa nova a aquest espai i a la gent que coneix la seva programació.
Més informació, imatges i entrades:
