Cristina Genebat: “Mouawad aconsegueix una gran catarsi, com les tragèdies antigues, però amb les paraules d’avui”

Redacció

Incendis no va ser una obra més. Va marcar un abans i un després a La Perla 29, va impactar milers d’espectadors i va donar a conèixer a casa nostra el seu autor, el libanocanadenc Wajdi Mouawad. Més tard van arribar dues obres més de la tetralogia La sang de les promeses: Litoral i Cels. Ara Oriol Broggi dirigeix Boscos, l’única peça que faltava per veure a Barcelona. A més, l’Editorial Periscopi en publica la tetralogia completa. Parlem amb Cristina Genebat, actriu i traductora de l’obra, artífex també de traduccions i adaptacions d’èxit com El curiós incident del gos a mitjanit o L’ànec salvatge, actualment al Lliure de Montjuïc.

Teatre Barcelona: Has traduït tres de les quatre obres de la tetralogia La sang de les promeses (Incendis, Cels i Boscos) i coneixes bé Wajdi Mouawad. Què té, que ens atrapa d’aquesta manera?

Cristina Genebat: Mouawad és un tràgic contemporani. Ens atrapa perquè els seus textos estan molt ben escrits i parlen de l’ànima humana. I perquè, com parlàvem l’altre dia amb l’Oriol [Broggi], aconsegueix una gran catarsi, com les tragèdies antigues, però amb paraules d’avui. És un tràgic amb telèfon mòbil. Aconsegueix que empatitzis molt amb les seves històries perquè parlen d’ara, de les guerres i els conflictes dels nostres temps.

Inevitablement, els seus orígens han marcat la seva obra i que parli d’aquests conflictes.

Va haver d’emigrar amb només 8 anys, a causa de la guerra del Líban, primer a França i després al Canadà. Crec que, d’alguna manera, això ho exorcitza amb els seus textos. Parla de la guerra, però també de l’essència de l’ésser humà: de com volent fer les coses bé, les acabem fent pitjor. Però crec que també és un cant a la vida. Les seves obres podrien acabar amb un missatge molt negatiu, però en canvi hi ha el missatge que l’amor ho pot tot i que cal estimar, que cal assumir que la vida és una paradoxa contínua i que cal agafar-ne les coses bones. Els seus personatges, malgrat tot, sempre ho intenten.

“Les obres de Wajdi Mouawad són un cant a la vida”

Boscos, com Incendis o Litoral, és una cerca incessant dels origens. Què té d’especial o diferent?
Les tres primeres són tres cerques de la identitat. Cels és a la inversa. A l’última part de la tetralogia, Mouawad hi busca el perquè del terrorisme i a més, ho fa amb molta intuïció; és un visionari. A Boscos crec que tenia ganes de parlar d’Europa. La cerca dels orígens la fa la Loup, una adolescent canadenca, però els seus orígens la porten a Europa i passa per diferents guerres. Hi veiem la Primera i Segona Guerra Mundial, la caiguda del mur de Berlín… A Incendis, tot i que també hi ha una part al Canadà, parla sobretot de la guerra del Líban, i a Litoral de les guerres d’Orient. Aquí veiem diferents conflictes que, en realitat, són un gran conflicte. Hi ha raons per creure que està passant ara té a veure amb el que va passar fa uns anys, i el que va passar fa uns anys, amb un altre fet anterior… L’origen de molts conflictes actuals es remunta a aquestes guerres del segle XX.

És la que té més personatges i transcorre en quatre èpoques diferents. És la més complicada de portar a escena de les quatre?

Penso que sí. L’Oriol va començar per Incendis perquè té alguna cosa molt rodona, s’havia fet la pel·lícula… Litoral és similar i Cels és més senzilla: cinc personatges en un espai únic. Boscos passa per diferents espais, èpoques… Hi ha un bosc, una ciutat, França, Canadà, la neu… És tan gran l’envergadura de l’espai, de les èpoques, dels personatges, que és un gran repte per un director. L’Oriol coneix molt bé el Wajdi i crec que està bé arribar-hi havent-lo treballat. No seria fàcil agafar Boscos en primer lloc perquè has de conèixer la seva textualitat i com funciona. L’Oriol, en aquest sentit, ja tenia molts deures fets i porta un bagatge important.

Com heu resolt, els diferents espais?

És molt simple, l’espai evoca directament als boscos. Tan bon punt entres a la Biblioteca ja sents l’olor de les fulles i la terra. A sobre hi ha diferents tractaments de la llum, del vídeo i moviments d’algunes peces de l’escenografia que entren i surten, però bàsicament fa olor de terra. Cadascuna de les obres de la tetralogia és un element: aigua, foc, aire… Boscos és la terra.

“El Wajdi estima les dones i les respecta, i a més a més les entén i les sap escriure. Això no passa amb tots els autors”

A l’obra hi ha un pes importantíssim de la dona. És, sens dubte, la gran protagonista de l’obra a través de diferents generacions i, sobretot, a través d’una maternitat molt tràgica. 

Sí, mostra un existir de la dona molt tràgic. La dona fa el més gran i més magnífic que es pot fer: donar vida. El Wajdi estima les dones i les respecta, i a més a més les entén i les sap escriure. Això no passa amb tots els autors. Crec que té molt en compte que hi ha una premissa molt important perquè les coses vagin bé: la igualtat de gènere. No ho diu directament, però està present en totes les seves obres.

Al llarg de l’obra diferents dones es veuen obligades a renunciar a la maternitat, o a ‘abandonar’ les seves filles per diferents motius, però mai se les jutja. 

En alguns casos aquestes dones poden equivocar-se en algunes decisions, però sempre hi ha amor, sempre estimen, i per això emociona tant. Mouawad no opina. Elles s’han vist obligades a deixar els seus fills. En alguns casos per dolor, en altres per la mort o per culpa de la guerra.

Sempre hi ha un cant a la vida, com deies abans.

Exacte! Mai és un abandó per odi, mai és per ràbia, mai és per peresa o per falta de voluntat. L’essència sempre és positiva. Aquesta és la gran paradoxa que el Wajdi sempre té ganes d’explicar a les seves obres. L’ésser humà és una gran paradoxa: l’equivocació, l’amor… de les grans tragèdies en surten grans alegries, i de les grans alegries, grans tragèdies.

Parla’ns dels teus personatges.

Faig tres personatges. L’Aimée, que situa l’acció al 1989. Només començar la funció veiem com pateix un atac d’epilèpsia durant la celebració de la caiguda del mur de Berlín. Li troben un tumor al cervell, però finalment veuen que és un os que ve d’una altra època. Anys després serà també el punt de partida de la cerca de la Loup, la seva filla, als seus orígens. També interpreto la Sarah, una dona que s’uneix a la resistència jueva francesa durant la Segona Guerra Mundial. I l’Odette, la primera dona d’aquesta història. Una dona que el 1874 es queda embarassada d’un gran empresari i que, després que aquest la rebutgi, s’acaba casant amb el seu fill, l’Albert. Tots dos se’n van a viure al bosc per crear una nova civilització i començar de nou, però parteixen d’una gran mentida…

Mouawad descriu un món en ruïnes on, com diu l’Albert, els més forts no protegeixen els més dèbils, sinó que els devoren. Però també mostra la desgràcia dels qui no s’hi enfronten i s’aïllen a aquest bosc. 

Especula amb això: si tot està tan malament, si tot està tant podrit, què es pot fer? Per què no ho engeguem tot a la merda? Ens mostra què passaria si anéssim al bosc, en una mena d’Arca de Noè, amb tot d’animals i la família. Però tampoc funciona. Perquè, els fills, què hi foten allà? Com ho fan per estimar, com ho fan per conèixer gent? Com ho fan per reproduir-se, per viure? L’Albert acaba empresonant els seus fills, tot i que ho fa amb bona voluntat, per salvar-los.

Els fills li diuen: per molt que el món sigui horrorós, tenim dret a conèixer-lo. La Loup, com els protagonistes d’altres obres de Mouawad, en canvi, al principi no vol saber-ne res, ni de la mare ni dels orígens. 

Perquè estan molt enfadats. El que veuen no els agrada. És dolorós. És com un part, fa molt mal. Per donar vida has de passar per unes contraccions tremendes. Això és una mica el que els passa als seus personatges. És el que li diu el Douglas [el paleontòleg que acompanya la protagonista en la seva recerca] a la Loup: no pots triar. Per molt que ella no vol saber d’on ve l’os, només vol enterrar la seva mare i que s’acabi tot el cuento, ell li diu que s’ha de voler saber el perquè. El perquè et farà lliure. I efectivament acaba sent així, com li passava a la Jeanne i el Simon d’Incendis. Simplement és que, d’entrada, com que estan tan enfadats amb la vida, no veuen que han de començar a investigar.

“Mouawad vol saber la veritat de les coses, encara que facin mal. Ibsen, a L’ànec salvatge, defensa la mentida vital necessària”

Ibsen, des d’un punt de vista molt diferent, també parla de la necessitat o no de saber la veritat a L’ànec salvatge, del que n’has fet l’adaptació. Hi veus alguna connexió?

En tots dos casos es parteix d’una relació paternofilial molt dura. A L’Ànec Salvatge la dels Werle i a Boscos la dels Keller. En les dues obres el fill s’allunya del pare per una ferida. I això és una cosa que el Wajdi toca molt: el mal que, sense voler, els pares fan als fills. Però pel que a fa la veritat o la mentida, crec que la tesi d’Ibsen -tot i que hi ha qui surt estant a favor del Gregor, que és qui diu la veritat- és que la mentida vital és necessària. En canvi, em sembla que el Wajdi vol saber la veritat de les coses, encara que facin mal, perquè neteja. Parla de temes que són semblants, però el discurs és diferent. La gràcia és que tots dos són vàlids.

Has traduït Koltès, LaBute, Molière… És més difícil de traduir Mouawad que altres autors?

La primera vegada va ser difícil trobar-li el llenguatge. Amb Incendis, que va ser la primera, vaig haver de triar, adonar-me de com funcionava. Tot i que era en francès, que és la meva llengua -amb l’anglès pateixo una mica més-, trobar-li l’estil va ser complicat. Després, un cop ho tens, ja és més fàcil. És cert que no és un autor senzill perquè és molt elevat, elaborat i molt triat, però és apassionant. Aquests dies que estem assajant, fins i tot els whatsapps em surten així!

Poètics i elevats?

[Riu] Dius coses que no venen a cuento, però ho sents tot el dia i se t’encomana!

I com a actriu, és un autor difícil? És molt poètic, com dèiem, parla de coses molt grans i els seus monòlegs són impressionants.

No, en realitat no és més complicat. Has de tenir l’aparell a lloc perquè parles molta estona, plores molt i vas a algun extrem. Però en aquest text l’emoció et ve a buscar, et troba. A vegades els actors ens barallem per connectar-nos amb alguna cosa i a mi -i em sembla que a la majoria d’actors- Mouawad em connecta molt. Escriu des d’una veritat que commou. És cert que és cansat. Són obres llargues, al voltant de les tres hores. El Julio [Manrique] i la Clara [Segura] acabaven rebentats amb Incendis, i suposo que nosaltres també, però és tan bonic, apassionant, que t’ho fa més fàcil. És molt més complicat quan el text no t’agrada tant o no saps per on agafar-lo, aleshores sí que pateixes més.

Has traduït i adaptat molts textos i el 2014 vas estrenar el teu primer text, Santa Nit. Et tornarem a veure aviat, com a autora?

Sí. Hem escrit E.V.A a sis mans, amb el Marc Artigau i el Julio Manrique per a les T de Teatre, que celebren el 25è aniversari. Hi hem treballat molt i ara ja la tenim enllestida. S’estrenarà durant el Festival Grec al Teatre Romea, i em fa molta il·lusió. Me la sento molt meva perquè hi he posat molt de la meva part.

 

Text i fotografies: Mercè Rubià

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari