Enmig del tràfec dels assajos, Lucía Carballal manté una serenor que contrasta amb el ritme intens de la creació. L’autora i directora presenta Los nuestros a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), del 21 de novembre al 7 de desembre, una obra on passat i futur s’enfronten a través del dol d’una família sefardita. Una coproducció de Centro Dramático Nacional i el TNC, protagonitzat per Miki Esparbé, Marina Fantini, Mona Martínez, Manuela Paso o Gon Ramos, que parteix de la tradició jueva de l’avelut —set dies de dol compartit— per reflexionar sobre la identitat, la memòria i els vincles que, malgrat els conflictes, sempre ens tornen a cridar. Una pregunta travessa tota la funció: què fem amb la família que heretem i amb la que projectem cap al futur?
Teatre Barcelona: Per què has creat aquesta família?
Lucía Carballal: Tenia moltes ganes d’escriure una obra sobre una família. Com a espectadora sempre he gaudit les ficcions que giren entorn de les dinàmiques familiars; és un tema que sempre m’ha interpel·lat. Tinc la sensació que la família és gairebé un gènere en si mateix. Pensava que seria difícil aportar-hi alguna cosa nova. També em venia de gust abordar-ho ara, que tinc quaranta anys: els pares, a aquesta edat, o ja no hi són o es van fent grans, i apareixen amb més força preguntes sobre què significa haver tingut fills o no. Es dibuixa aquest arbre genealògic cap al passat i cap al futur. I això obre una mirada més panoràmica sobre la vida i la família.
I per què aquesta família és sefardita?
La meva dona és jueva: prové d’una família d’origen judeomarroquí de Tànger que va tornar a Espanya als anys seixanta. La història de la meva família política sempre m’ha semblat molt atractiva. I crec que és poc coneguda la relació d’Espanya amb aquesta comunitat jueva.
A la peça, aquesta família està fent el dol. Explica’ns aquesta tradició.
Sí. M’interessa molt aquesta tradició del avelut (el dol jueu), perquè implica que hi ha emocions que es transiten millor de manera conjunta, compartides amb els altres. Tendim a pensar que les qüestions més íntimes són individuals, però en realitat compartim la major part dels processos emocionals…
I en aquest cas es reuneixen per la mort de l’àvia.
Sí, la matriarca, que representava l’últim vestigi d’aquella vida anterior a Tànger. Amb la seva mort es tanca una etapa que té a veure amb l’origen i la identitat de tota la família. I això impacta en les vides de tots.
Aquesta tradició de l’avelut t’ha fet pensar en el valor actual dels rituals?
Sí. M’interessa molt l’avelut perquè implica que hi ha emocions que es transiten millor de manera conjunta. Tendim a pensar que les qüestions íntimes són individuals, però en realitat compartim molts processos emocionals. Ens passen coses semblants i potser els rituals ens permeten transitar-les col·lectivament. En aquest sentit, crec que un avelut i un acte teatral s’assemblen força.
“M’interessa pensar què passa amb els llaços que no triem, els que ens vénen donats, i com podem mantenir-los vius mentre canviem i creixem”
És important recolzar-nos en “els nostres”?
L’obra planteja fins a quin punt la família d’origen pot continuar essent un pilar. Dic “família d’origen” perquè de vegades no és biològica ni comparteix ADN. A vegades tenim ganes d’allunyar-nos de la família per evolucionar. Però la vida sempre et torna a posar davant la pregunta de com funcionen aquests vincles i quin paper tenen. És com si inevitablement hi haguéssim de tornar, encara que sigui de manera conflictiva. No és tan fàcil deixar enrere una família. M’interessa pensar què passa amb els llaços que no triem, els que ens vénen donats, i com podem mantenir-los vius mentre canviem i creixem.
Tens respostes a tot això?
No. [Riu.] Però la funció busca una mirada cap al futur. Els personatges carreguen el pes del passat però només es poden entendre si miren cap endavant. A la peça, el personatge del Pablo —interpretat per Miki Esparbé— arriba a la casa amb la seva dona amb la idea de tenir un fill. En un marc de dol i comiat, el que es posa en joc és la possibilitat d’una nova vida. El canvi de cicle d’una família: una generació desapareix i n’està arribant una altra. Sempre dic als actors que l’obra passa en un limbe on allò que mor encara no ha marxat del tot i allò que ha de néixer encara no ha arribat. Cada personatge està en trànsit, compartint aquest dol.
Lucía, qui són “els teus”?
Et diria que és l’equip amb qui he treballat. No tinc fills, però he sentit mares dir que entre un part i l’altre s’oblida tot el procés. El teatre és una mica igual: són processos difícils, plens d’incerteses, i cada vegada oblides com gestar-los. Amb aquest equip em sento molt acompanyada. I aquest projecte també m’està fent valorar encara més la meva família. El privilegi de tenir-ne una.
Digue’m una frase de la peça que t’agradi.
«Un no forma part d’una família fins que no pot parlar dels seus morts».
Més informació, imatges i entrades:
Lucía Carballal, també es autora d’aquests espectacles:
