Arriba a Barcelona El Caballero de Olmedo i ho fa deixant al seu pas per Madrid taquilles amb el cartell de Complert, llargues llistes d’espera i “disgustos” dels qui no l’han pogut veure: l’adaptació de Lluís Pasqual vol repetir al Teatre Lliure l’èxit que l’avala.
Lope de Vega és un poeta popular, i n’hi ha pocs a la literatura castellana del Segle d’Or que connectin així amb el públic general. Sota la premissa de que als clàssics no cal actualitzar-los, Lluís Pasqual ha creat un muntatge que, tot i ser una història plena d’èpica, és també molt propera al públic tant a nivell narratiu com escènic: els espectadors podran veure els actors de molt a prop interpretant la obra que a Madrid, explica l’equip, ja ha emocionat a petits i grans.
Pasqual defineix El Caballero de Olmedo com “un al·legat contra la intolerància”: un caballer d’Olmedo enamorat d’una dama de Medina —dues ciutats properes, que “ja podrien ser Vila-seca i Salou”, bromeja Pasqual— i les ganes de venjança del que era el promés de la dama. No és un amor romàntic, sinó un amor adult, amb Celestina inclosa, però un amor que a vegades no hi és. I per dur a escena aquest lirisme del Segle d’Or s’ha tingut en compte el que deia Lope de Vega sobre que, per fer teatre, només calen “dos actors, quatre taules i una passió”: tant l’escenografia com el vestuari están pensats per quedar en segon pla i deixar que destaquin els versos i les interpretacions, molt físiques, esgrima caballeresca inclosa.
DUES COMPANYIES, UNA PASSIÓ
El muntatge uneix la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico madrileña i la catalana Kompanyia Lliure, juntament amb Rosa Maria Sardà —i Francesca Piñón que la substituirà en algunes sessions, després que l’actriu catalana hagi sofert alguns problemes de salud a Madrid— i la música en directe de Pepe Motos, Antonio Sánchez i Jordi Collet. Les percussions i veus flamenques acompanyen, junt amb les cordes d’una guitarra i un violí, un text en vers. La versalitat comporta un treball que les dues companyies, molt joves, han vist recompensat: la mètrica marca les pauses de la veu però també les de la dramatúrgia, i una vegada dominada la tècnica, explica Pol López, s’han adonat que no els limita, sinó que els “dóna llibertat“. El vers és el que fa respirar aquest Caballero de Olmedo.
