Tot el que necessites per anar al teatre

Carme Portaceli: “Estem en un país d’actrius on els famosos són els actors”

24 febrer 2017
e

Carme Portaceli acaba d’estrenar Jane Eyre al Teatre Lliure amb totes les entrades exhaurides, fa tot just un mes Arola Edicions presentava el llibre ‘Carme Portaceli i la FEI’, per commemorar el 10è aniversari de la companyia i continua dirigint el Teatro Español a Madrid. Aída Pallarès s’hi ha trobat per parlar de l’obra de Charlotte Brontë, dones i teatre.

Som a l’era de Girls, Caitlin Moran i la literatura de ‘tits and wits’ però Barbijaputa rep amenaces diaries i gairebé crucifiquem la periodista Samanta Villar per dir quatre veritats sobre la maternitat. Diuen que hem progressat, que la societat ha evolucionat (oh, ara podem votar!) però necessitem preguntar-nos on són les dones i, gairebé dos segles més tard, l’emancipació de Jane Eyre encara conjura uns quants fantasmes difícils de digerir.  Perquè a pesar del que va escriure Virginia Woolf a ‘The Common Reader l’any 1916,- que “Quan obrim Jane Eyre, no podem reprimir la sospita que ens enfrontem a un imaginari antiquat i tan passat de moda com la casa parroquial de l’erm”-, i darrere el final feliç entre la Jane i el senyor Rochester, s’amaga(va) un relat (molt) més revolucionari. Un relat que va provocar, per exemple, que l’any 1855 la revista Blackwood acusés Jane Eyre de donar suport a una sublevació de dones violentes.

Charlotte Brontë, a través de Jane Eyre, denuncia la situació laboral de les institutrius, critica que la dona fos esclava del matrimoni (que sí, que es casa amb Rochester, però rebutja els matrimonis amb Boclehurst, John Reed i Saint John Rivers), reivindica la independència de les dones i fa una oda a la cultura. Aquesta dona prima i petita, de cabells i ulls marrons, cara vermellosa i boca gran a la que li falten moltes dents, lluita per la llibertat en un món on les dones no la podien assolir. I, de pas, fa allò que anys més tard demanava Virginia Woolf: Matar l’ideal estètic i ètic de dona que la societat els hi havia imposat.

Per tot això i molt més Carme Portaceli ha decidit llençar-se a la piscina i adaptar la novel·la. “És una aventura que fa molt de temps que volia emprendre, però em feia por l’adaptació” confessa la directora. Va guardar l’obra al calaix i es va atrevir, m’explica, quan, anys més tard, va veure que a Londres l’havien fet i se n’havien ensortit d’allò més bé. Llavors va trucar a l’Anna Maria Ricart i es van posar mans a l’obra.

Em trobo amb la Carme al bar del Lliure de Gràcia i la primera pregunta és inevitable. Per què? I m’ho resumeix en una paraula: Per l’instint de superació, la integritat. “Perquè té dins seu l’instint de superació més impressionant que he llegit mai” i em recorda una de les frases clau de Jane Eyre: “Si tots obeíssim i fóssim amables amb els qui són cruels i injustos, ells no ens tindrien mai por i serien cada cop més dolents. Si ens peguen sense raó tenim l’obligació de tornar el cop, n’estic segura, i ben fort, per deixar clar als qui ho fan que no ho poden repetir”. Sí, això es va escriure l’any 1847. I no, no cal modernitzar l’obra. “L’acció és l’acció” puntualiza la Carme.

De fet, està tan convençuda que no cal canviar el text que ha decidit afegir el subtítol original de la novel·la: “una autobiografia” com a giny cap a les dones. Al sentir-ho em venen al cap les paraules que Elvira Lindo va escriure fa anys a El País en motiu de l’estrena de la (meravellosa) pel·lícula de Cary Fukunaga: “Me pregunto cuántas veces en la vida una mujer se ve forzada a ser Jane Eyre, a defenderse del atropello, de la falta de respeto, de la condescendencia, y cuánto hay que agradecerle su ejemplo de valentía y arrojo, aun cuando la realidad está en su contra desde el nacimiento”. I li pregunto. Li pregunto a la Carme si necessitem més Janes Eyres en aquest món o, com a mínim, semblar-nos-hi més. Lluitar (més) per la nostra llibertat. I ho té clar. “Sí, perquè no hem aconseguit la igualitat. Ni de lluny. I perquè la violència masclista ha pujat”.
I també necessitem, apunta, més espectacles fets des d’una altra mirada: la de la dona.  Si creieu que no, intenteu respondre a aquesta pregunta:  Per què estem en un país d’actrius on els famosos són els actors?  I, per acabar, la Portaceli em recorda una gran veritat: “El teatre és un mirall de la realitat, no? Doncs la realitat està formada per homes i per dones. Si només reflecteixes una part, ets el mirall del 50% menys 2 de la realitat. Punt i final. 

Fotografies: Mercè Rubià

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari