ÒPERA

Calixto Bieito i el triomf dels “dolents”

Les claus de 'L’incoronazione di Poppea' de Monteverdi, l'òpera que clou la temporada del Gran Teatre del Liceu

Jordi Vilaró Berdusan

L’estil de les òperes barroques és peculiar i ben diferent del que estem més acostumats a veure i a sentir en el món de la lírica (segle XIX i primer terç del segle XX sobretot). Les representacions operístiques d’aquest període, del segle XVII, s’allunyen dels nostres patrons dramàtics: les obres són llargues, amb notables recitatius (però no “secs”, sinó melòdics) i estan plenes de moments tan fascinants com fastuosos líricament, sobretot per les exhibicions vocals de les dives o dels divos de torn, és a dir, sopranos i mezzosopranos o contratenors (els castrati del passat). D’altra banda, la representació barroca acostuma a estar allunyada de qualsevol temptació de realisme escènic -en el barroc tot és artifici!- i els arguments, que giren quasi sempre a l’entorn de temes mitològics, en el fons no solen ser res més que pretextos posats al servei del virtuosisme dels cantants.

Per totes aquestes raons, avui dia moltes d’aquestes òperes s’ofereixen en format concert, sistema ideal per gaudir dels excelsos moments orquestrals i vocals que contenen sense haver d’invertir en excés en l’escenificació d’uns textos sovint massa balders dramàticament. No obstant això, cada cop és més habitual de gaudir d’òperes barroques escenificades, ja que aquest no-realisme original deixa el camp adobat perquè l’excés barroc es mostri a través de la creativitat d’un bon i imaginatiu director escènic. Aquest és el cas del muntatge que el Liceu ens ofereix per tancar la temporada: L’incoronazione di Poppea, última obra del primer gran compositor operístic de la història, Claudio Monteverdi, que dirigeix el sempre original i controvertit Calixto Bieito. Però anem a pams perquè aquesta no és “una òpera barroca més”. En aquesta obra, Monteverdi va introduir per primer cop un tema no mitològic (el relat se situa a la Roma del segle I) i Giovanni Batista Busenello va escriure un llibret en què el desig triomfa per damunt de la virtut o, dit altrament, els “dolents” (luxuriosos i ambiciosos) s’imposen als “bons” (virtuosos)!

El conflicte moral ja apareix al·legòricament en el pròleg de l’òpera per mitjà d’un diàleg entre la Fortuna, la Virtut i l’Amor per, tot seguit, mostrar-nos el nus d’una història de desig i ambició: el cèlebre i cruel emperador romà Neró rebutjarà la seva esposa Ottavia per casar-se amb Poppea, la qual desitja ser emperadriu a qualsevol preu, encara que això suposi l’exili del seu antic amant, Ottone, l’execució -de facto- de Sèneca (representant de la raó) i finalment la desitjada separació entre Neró i Ottavia i l’exili d’aquesta última. Al final de l’òpera, doncs, Poppea serà “incoronata” pel seu amant i senyor de Roma.

Aquest inusual i “immoral” final s’explica per la filiació ideològica del llibretista Busenello, membre de la llibertina Accademia degli Incogniti, els membres de la qual, provocativament, reclamaven la prevalença de l’instint per damunt de la moral cristiana. Però no és només la novetat del tema romà o la qüestió moral (o amoral) triomfant el que trenca els cànons establerts: la música també començarà a incitar els intèrprets a utilitzar uns recursos expressius inusuals fins aleshores en òpera i que, en un exercici que podríem qualificar de protorealisme, començaran a acostar la música al caràcter i situació dels personatges, una característica que suposarà la futura llavor de la unió entre música i acció dramàtica que Mozart fixarà un segle després.

Musicalment, doncs, cal no perdre’s moments tan sublims d’aquesta òpera com el duet en què Poppea sedueix Neró (Signor deh non partiré), el lament d’Ottavia en ser menyspreada pel seu marit (Disprezzata regina) i, per damunt de tot, el highlight de l’obra -musicalment i temàticament-, el moment final en què Neró i Poppea mostren el seu triomf entonant un dels millors duets de la història de l’òpera: Pur ti miro, pur ti godo.

Una òpera disruptiva

I si amb L’incoronazione di Poppea, Monteverdi i Busenello van trencar motlles morals, qui millor per representar aquest mateix esperit avui dia que un dels directors més transgressors i genials de l’escena catalana i internacional com és Calixto Bieito? En efecte, el director mirandès i vilanoví serà l’encarregat d’extreure el profund dramatisme d’aquesta òpera de Monteverdi i mostrar-nos-el amb tota la cruesa possible. I per fer-ho comptarà amb un repartiment d’autèntic luxe, començant per la direcció musical a càrrec d’un dels grans coneixedors de la música antiga com és l’igualadí Jordi Savall. I al costat de Savall, tot un repertori de grans veus -algunes d’autèntics especialistes en el repertori barroc- com els contratenors David Hansen i Xavier Sabata -l’avianès no és només un contratenor imponent, sinó també un grandíssim actor!-, la sempre sublim Magdalena Kožená o la meravellosa Julie Fuchs, de la qual encara recordem emocionats la magnífica Mélisande que ens va regalar la temporada passada a Pelléas et Mélisande, de Claude Debussy!

En definitiva, tota una joia del barroc, amb intèrprets de primera, per tancar una collita liceuenca, la d’aquesta temporada, en línies generals més que notable.

Més informació, imatges i entrades a:

Escrit per
Jordi Vilaró Berdusan

Doctor internacional en arts escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Professor i investigador acadèmic. Articulista i crític en mitjans digitals culturals com Núvol i la revista Teatre Barcelona.

Articles relacionats
Totes nominacions del VII Premis TeatreBarcelona

Totes nominacions del VII Premis TeatreBarcelona

TeatreBarcelona, la revista, cartellera digital i comunitat d’arts escèniques de referència, ha presentat els espectacles i professionals nominats a la 7a edició dels Premis TeatreBarcelona. És tracta d’un certamen on el públic reconeix […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!