Ballant amb Pere Faura, el coreògraf sense estil

Mercè Rubià

Pere Faura va tornar d’Amsterdam fa tres anys, quan tots els joves optaven per marxar. Tot i que allà hi tenia feina, s’havia format i havia trobat la seva manera d’entendre la dansa, va creure que, malgrat les dificultats, era moment de ser aquí. Amb 34 anys i una aparença que poc concorda amb els esterotips de ballarí-coreògraf, Faura destila optimisme, fa bandera del seu humor i la ironia plana en tot allò que fa i la seva manera de comunicar-se. Darrere, però, hi ha algú que ha reflexionat molt qui és i què vol. “Sóc un coreògraf sense estil, només copio” diu rient, però la seva reivindicació de la cultura popular té molt de segell propi. Sin baile no hay paraíso, el solo que presenta aquest abril al Mercat de les Flors, serà l’últim espectacle -diu- on el podrem veure sol damunt de l’escenari. L’any vinent celebra els 10 anys de companyia i sembla que han d’arribar alguns canvis.

TEATRE_BARCELONA-Pere_Faura-REVISTA_5

Ens acostem un dissabte a la tarda al Mercat de les Flors. Pere Faura hi imparteix un taller de cos dintre la programació de l’escola d’espectadors que organitza Agost Produccions. És una bona oportunitat per veure’l en acció fora de l’escenari. Hi ha una quarantena de persones disposades a deixar-se anar, ballar i, sobretot, jugar a partir de les seves indicacions. Comença sense preàmbuls, tots a córrer, a moure’s. “Vinga, xoquem, ostia! Prou hippisme!”. No s’ho està mirant des de fora, ell també es posa entremig per escalfar l’ambient. És difícil saber en què pensaven aquestes quaranta persones abans d’entrar, però ben fàcil veure com les cares i els cossos es destensen ràpidament. El seu caràcter hi ajuda. “Disfruteu dels cossos; no tocareu tanta gent en tot el dia!”

“El que faig és passar del desmadre de la disco a la consciència”

Després de l’escalfament, primer exercici. Poca explicació. Canvi de música. “Balleu com ho faríeu a la disco”. L’energia segueix pujant. Un cop deixats anar, ara toca engrandir els moviments; seguir ballant, però fent que el petit gest es converteixi en un de molt més gran. Poc a poc Faura va fent prendre consciència del cos i els moviments. “El que faig és estudiar el desmadre de la disco per passar del divertimento del freestyle a la consciència”, ens explicarà després. Abans, un altre exercici: s’ha de convertir el moviment d’un animal en una coreografia per a la disco. I sí, és possible. El moviment del pingüí pot donar molt de joc! De fet, aquesta és una part essencial de la seva dansa i una de les seves obsessions com a coreògraf: jugar amb coses que ja existeixen, treballar amb gèneres que formen part de la memòria col·lectiva per tal de revisar-los, disseccionar-los i posar-los en escena novament. “Sóc un coreògraf sense estil”, diu rient però convençut, “hi ha coreògrafs que han explorat molt la seva manera de moure’s i són uns cracks en un mateix llenguatge; jo no tinc un estil propi, m’ho copio tot. L’estil no està en el moviment, sinó en la construcció, en la coreografia, en la memòria col·lectiva, en evocar sempre allò que la gent coneix. M’apassionen aquests elements de cultura popular que no formen part de l’alta cultura, però que tots compartim. Tothom ha vist algun musical, ha anat a la disco o ha mirat porno, encara que no ho admeti!”.

Faura creu que d’aquesta manera s’aconsegueix una interacció amb el públic molt més forta perquè s’obre un canal directe amb la seva pròpia memòria. Com es representa, en canvi, li és absolutament igual. “No m’agraden les etiquetes: em moc en les escletxes que hi ha entre la dansa, la performance i el teatre. Puc fer un monòleg només de text, estar-me 15 minuts amb el hula hoop com a Bomberos con grandes mangueras, o puc fer un espectacle molt ballat com és el Sin baile… Cada espectacle genera el seu propi vocabulari”. Això sí, la seva manera de revisar-ho té una constant: la ironia i l’humor. “Els records són sagrats i precisament per això ens hem de permetre el luxe de riure’ns-en. Desdramatitzar-los ens ajuda a viure el present de manera més lleugera i entendre molt millor allò que és important per un mateix”.

TEATRE_BARCELONA-Pere_Faura-REVISTA_4

“S’ha acabat ballar sol”

En general, però, les tenim ben interioritzades, les etiquetes. Un cop hem pres consciència del cos i els moviments dels animals, ara cal convertir-los en un espectacle de dansa contemporània. “Vinga, ara ja no sou a la disco, sou al Mercat de les Flors, dalt de l’escenari”. Ai, com canvia l’actitud! De cop les cares es posen interessants, amb afectació, transcendència, una mirada més perduda… “La alegría se acabó. Em fascina aquest canvi!”, diu sorneguer Faura. A partir d’aquí, el taller comença a endinsar-se a la visió del coreògraf. Ja no es tracta només de ballar, sinó que, primer en parelles, després per grups, siguem capaços de memoritzar coreografies.

Quan acaba el taller, en parlem d’això de ballar sol, de la solitud de ser el coreògraf i el ballarí alhora… I aleshores ho deixa anar: “et diré una cosa: s’ha acabat ballar sol”. Sin baile no hay paraiso és la culminació d’una tendència que ha seguit durant molts anys: ballar sol i ballar referents de la dansa. Cristal·litza el que ha anat aprenent, diu, i el que ha fet en els altres espectacles, però ara li ve de gust explorar, treballar amb altra gent. “En grup es creen sensacions impossibles d’assolir en solitari: s’uneixen imaginaris, un estira i arronsa… M’he passat molt de temps fent-ho tot -ballant, editant la música, el vídeo- però quan trobes l’equip adequat l’espectacle assoleix un nivell, una qualitat i perspectives a les que tu sol no hauries arribat”. I això és el que vol fer a partir d’ara perquè -torna a riure- “tot sol estic una mica esgotadet”. I té ganes de fer-ho com sempre ho ha fet, mesclant disciplines: dansa, text, música, cant, audivisuals. “M’agrada molt la fusió de diferents llenguatges, no com un mer cant a la multidisciplinaritat, sinó com a mitjà per assolir diferents nivells de significat. Barrejant diferents disciplines tot adquireix un grau de complexitat més elevat”.

No podem esquivar, però, que hi havia una altra qüestió: l’econòmica. “Quan vaig tornar d’Amsterdam, ara fa tres anys, la crisi estava el seu pitjor moment, tothom decidia marxar del país. No tenia gaire altra opció que fer solos per poder produir una cosa petita amb pocs diners i poder-la moure”. Això no vol dir, però, que fos l’únic motiu. “M’apassiona veure un tio sol en escena i com aconsegueix estar 20, 30 o 60 minuts, el que sigui, captant l’atenció del públic i veure quina estructura segueix per fer que l’atenció no decaigui”. De fet, l’espectacle que presenta al Mercat de les Flors és una revisió de quatre solos que han marcat la seva carrera i també un reflex del que ell, com a coreògraf, ha volgut aportar a la dansa. Són quatre solos de disciplines molt diferents -clàssica, contemporània, disco i musical- que, “tot i que a nivell social no tenen el mateix valor, per mi sí”, diu Faura.

Per què aquests solos? “Vaig arribar a la dansa una mica per casualitat, primer vaig passar per l’Institut del Teatre, pels musicals. Per tant, Singing in the rain ve d’aquí. A més, vaig fer de professor de claqué i em va marcar molt. La mort del cigne representa el meu pas per la dansa clàssica. És un fragment que m’agrada moltíssim, perquè és molt simple però molt complex a la vegada. Amb Fase hi vaig descobrir la dansa contemporània minimalista. Aquesta estructura repetitiva de la coreografia, el fer meravelles amb molt pocs elements em fascina. I John Travolta és el meu pas per la disco”.

TEATRE_BARCELONA-Pere_Faura-REVISTA_1 copia

Amsterdam va canviar la meva raó per ballar”

Després de sentir-lo parlar tant de revisió de trajectòria, de recordar els referents, sentir-lo dir que cada cop balla pitjor el claqué o la dansa clàssica, un no pot estar-se de dir-li: ep, que només tens 34 anys! I ell riu, però es defensa. “Sí, però l’any que ve faig 10 anys de companyia, i reflexió és molt necessària! La meva formació a Amsterdam està molt marcada en entendre que la dansa va més enllà del meu gaudi per ballar”. Això és el que li van transmetre a la School for New Dance Development i el va canviar absolutament. “Ja no servia només ballar perquè els altres diguin que ho fas bé, sinó que calia tenir un discurs, un compromís amb el públic perquè després de cada peça marxés amb una sensació seva, no teva. Havies de fer que el públic sortís pensant en què li has dit, no què bé què ho fas, sinó pensant en què li has evocat, o com s’ha emocionat en relació amb el què has fet”. I això, diu, li ha quedat gravat. “Malgrat la banalitat dels temes que he estat fent, malgrat que expliqui acudits, m’ho prenc molt seriosament. Vull trobar noves maneres de fer teatre i connectar-lo amb el públic”.

Text i fotografies: Mercè Rubià

Escrit per
Mercè Rubià TWITTER

Periodista. Teatrera. Enamorant-me de la dansa i el circ. Advertència: Si la majoria de recomanacions tenen molts aplaudiments no és per falta de criteri (que potser també), sinó perquè prefereixo parlar de les obres que m’han agradat. Molt lluny de voler fer (o ser) crítica.

Articles relacionats

Romeo Castellucci i el perill del teatre

Fa més de quatre dècades que Romeo Castellucci i Societas Raffaello Sanzio col·loquen l’espectador davant la possibilitat del perill del teatre. Com Artaud, creu que l’escenari no és el lloc […]

‘Després de ToT’: El món s’acaba

Tot passa al futur, en un llac envoltat de naturalesa exòtica i des del qual es pot veure el present. Una companyia de circ observa com un món en decadència […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari