Actor, còmic i guionista, Agustín Jiménez arriba aquesta vegada a la cartellera de Barcelona com a part del repartiment de Ben-Hur, una comèdia ideada i dirigida per Yllana a partir de la popular novel·la de Lewis Wallace.
AGUSTÍN JIMÉNEZ: La idea de fer Ben-Hur en teatre té a veure amb els avanços tecnològics i amb les noves maneres d’atreure el públic a les sales. En l’època que es va estrenar la pel·lícula de William Wyler, el cinema tractava de competir amb la televisió. Sempre que es fa una cosa gran, té unes motivacions similars. En el nostre cas, crec que és un projecte còmic que, més enllà de la pantalla gegant, és tot un espectacle visual emmarcat dins del gènere del pèplum.
TEATRE BARCELONA: Et va sorprendre quan et van oferir el projecte?
Venint de Yllana, no. Ja els he vist fer obres sobre l’espai, possessions satàniques, històries de l’oest, toros… Així que no em sorprèn que ara facin una de romans. Em va agradar, a més. Jo també sóc de pensar en gran. Em sembla graciós. Jo faria Superman. El musical.
Potser la proposta pot recordar, en alguns aspectes, a La vida de Brian dels Monty Python…
Totalment. El personatge de Ben-Hur és, en certa manera, un referent messiànic per als jueus. Com ells no creuen en el nou messies, Jesucrist, troben en ell una figura que els sembla equivalent. És un príncep que lluita contra els romans però de debò. És fort i els guanya. És un relat més populatxer comparat amb el missatge cristià. Però, en qualsevol cas, té una història paral·lela a la vida de Crist, fins i tot coincideixen i tenen la mateixa edat, igual que succeeix a La vida de Brian.
No obstant això, el vostre espectacle és apte per a tots els públics, no?
Sí. Si jo tingués un fill petit al qual li agradin els reis mags, les batalles de vaixells, les carreres de quadrigues, les baralles de romans, els espectacles visuals o la pantomima clàssica, el portaria a veure’l, sens dubte. Ben-Hur té tot això. I, a més, té reivindicacions sobre tots els drets que, per sort, recentment, s’estan reclamant amb molta més força: drets de gènere o de llibertat sexual, entre altres. Per exemple, la història d’amor que tenen Messala i Ben-Hur, una trama que està en la novel·la i que en la pel·lícula s’intueix. Així que el muntatge té capes per a totes les edats i tipus de públic.
Amb aquestes reivindicacions, busqueu que la història resulti més actual?
Gairebé totes les obres de teatre que volen aprofundir en un missatge o transcendir més enllà de la simple bufa han de tenir un contingut. Però no crec que es tracti d’actualitzar res. En realitat, tots aquests temes han estat aquí d’alguna manera des de sempre. Es repeteixen contínuament perquè són universals.
Què significa per a tu treballar amb Yllana?
Ja he treballat amb ells alguna vegada. Em fan sentir molt a gust. També per això m’han tornat a trucar, jo crec. M’alegro de què hagin comptat amb mi. A més, han anat afegint coses al xou en funció d’allò que veien que jo era capaç de fer: escenes de risc o d’especialista. Pràcticament, em jugo la vida. (Riures)
Què és el teatremascope?
És una pantalla molt gran que està posada al fons de l’escenari i els actors ens coordinem amb les imatges que apareixen en ella. Fa de decorat però també aporta el moviment juntament amb l’acció. D’aquesta manera, la sensació de l’espectador és que és com el 3D però sense ulleres. Crec que és una resposta a un món cada vegada més audiovisual però buscant aquest lloc comú per a integrar-lo en l’experiència teatral. La carrera de quadrigues va ser molt lloada quan vam estar a Mèrida. Van dir que estava dins de l’èpica de la pel·lícula, cosa que no resulta gens fàcil d’aconseguir.
Tot això és com una gran aventura comparat amb el món dels monòlegs…
Jo sóc actor i he fet molt de teatre. M’agrada la vida en companyia. En els monòlegs, tu crees la història i això és un altre treball que ha de fer l’espectador amb tu. A més, és un format que, molt habitualment, porto a sales i locals. És un món molt diferent. Aquí, a més, tinc tot el treball de creació de personatges. Normalment, quan fas un monòleg, parles una mica des de tu mateix, de manera més naturalista. El que jo sempre dic és que pots ser intèrpret tu sol o estar en una orquestra. Així que, si saps de música, com més música sàpigues, més coses et sortiran.
Com a còmic i actor vinculat a l’humor, creus que vivim en uns temps amb excés de correcció política?
Jo crec que has de prendre partit. Et pots quedar al marge però només fins a cert punt. El teu humor, com a creador, és un reflex de la teva visió del món. Llavors, si tens en compte els drets humans més bàsics, això s’ha de reflectir en el teu humor. Crec que el tema del políticament incorrecte és una gran arma inventada i una paradoxa perquè, igual que passa amb els límits de l’humor, si tu li dius a un còmic el que està prohibit, òbviament, s’acostarà a això de forma instintiva. Jo he anat revisant el meu material i he arribat a la conclusió que, segons la llei mordassa, encara vigent, jo podria haver anat moltes vegades a la presó. Si algun dia això arriba a passar, que em fiquin en la presó. Jo no penso anar a judici. Em sembla absurd. És un insult al sistema judicial, gastar diners portant als tribunals a un pallasso. Jo estic fent la meva feina i, a vegades, gent que no entén de sentit de l’humor, de comèdia, dramatúrgia, paròdia ni d’història del cinema s’atreveix a dir-me com he de fer un acudit. Entenc que ser còmic o actor pot semblar anecdotari, com una afició, però jo sóc una persona formada. En fi, són els temps que ens han tocat viure. Està dins la nostra tasca. El comediant ha de continuar lluitant.
