Aquesta és la segona temporada d’Els Pirates capdavant del Maldà, però ja fa gairebé 15 anys que van treure el nas al món teatral. Parlem de la seva trajectòria, de teatre, educació, públic i crítica amb Laura Aubert, Adrià Aubert i Queralt Casasayas.

1999, un miler d’estudiants d’instituts de Barcelona canten Brundibár al Mercat de les Flors. El Liceu i l’Ajuntament han posat en marxa un projecte comú per apropar l’òpera als joves. D’aquest miler, n’hi ha 14 que dos anys després es tornaran a trobar. Estudien música, els ha entusiasmat pujar a l’escenari i decideixen que, perquè no, que ells sols també poden organitzar-se per tornar-hi. Passen dos anys assajant els diumenges al matí. Estan preparant Els Pirates de Gilbert i Sullivan, el musical donarà nom a la companyia i l’empenta necessària per creure en allò que fan. No saben quan estrenaran, no saben si volen dedicar-se professionalment al teatre, però s’ho prenen molt seriosament. Fins i tot fan tota la paperassa per constituir-se com a entitat: president, secretari, tresorer, estatuts. I reunions, moltes reunions. Tenen 13, 14 i 15 anys i una inconsciència que, diuen, encara mantenen avui.

Setembre de 2014. Crisi, percentatge d’ocupació dels teatres sota mínims i un IVA cultural del 21%. El Círcol Maldà presenta temporada. És un dels teatres més petits de Barcelona, però fa una de les presentacions amb més gent i entusiasme per metre quadrat. Encara no fa un any que els mateixos (ja no tant) joves que en aquelles reunions eternes somniaven amb gestionar un teatre s’hi han posat al capdavant. No sabem si ho fan amb la mateixa inconsciència o no, però sí que han omplert el Maldà de companyies joves plenes de talent i il·lusió, segurament molta més que recursos. Molts d’ells s’han conegut a l’Institut del Teatre. Ara ja estan tots llicenciats, però durant un temps a cada curs n’hi havia algun. De fet, aviat davant el tribunal d’admissió ja no podien esquivar el comentari: “un altre pirata?”. Però abans han tingut temps d’estrenar-se portant la direcció artística d’Els Pastorets de Vallvidrera, on s’impregnen “del cantó més humà del teatre”, i d’avançar-se al Polònia amb els seus Polítics compromesos. José Patilla, Pere Terralliure i Josefina Pujolassos fan el seguiment en directe de les eleccions a Luz de Gas. Entre el públic un seguidor fidel: Arcadi Oliveres. Potser per això de política i compromís, potser perquè dos fills seus, l’Arnau i Albert, posen música al xou.

Febrer de 2015. Dilluns al matí al Círcol Maldà. Trobada amb dos pirates germans, la Laura i l’Adrià Aubert, i una pirata i germana d’adopció, la Queralt Casasayas, que ve del teatre de Montmeló “i això ja seria una altra història”. Elles, dues actrius que “brillen d’una manera especial, molt perfeccionistes, generoses i intel·ligents”. La Queralt, amb “una gran capacitat per arribar a les emocions més profundes” i la Laura, capaç de cantar i tocar “tots els instruments del món”. El defecte? “Els pot agafar un atac de riure terrible en qualsevol moment”. I és d’aquell que s’encomana… L’Adrià? “Sap extreure les qualitat de cadascú i crear molt bon ambient de grup, però el millor és que sap dir les coses de manera que mai et sentis atacat. A més, passa l’obra i els actors per davant d’ell mateix. Hi ha directors que fan marca, marca i marca, però ell no”. – “També m’equivoco i faig coses malament”. – “Tothom s’equivoca! Calla la boca, ara estem parlant de tu!” Sí, veiem que són germans, dos germans força especials. “Probablement si la Laura no es dediqués a això jo no m’hi dedicaria. Tenim exactament la mateixa manera de veure les coses, els mateixos referents i sempre acabem entenent el teatre com una mateixa cosa”.

“El públic encara no té prou confiança en les sales petites”

LLIBERTAT. La Laura és al Somni Americà del Teatre Lliure i la Queralt al Romea amb una gran tragèdia, Fedra. Al TNC hi ha la Laura Pau fent un Tirant lo Blanc que vol seduir el públic jove, i aviat hi arribaran el Ricard Farré i el Robert González amb L’hort de les Oliveres. L’altre González, el Llorenç, el tenen a Madrid fent televisió i el Bernat Cot inventant-se uns Espectapes al Principal l’Eixample. Que tothom pugui treballar fora de la companyia tenen clar que els enriqueix i que han de seguir-ho fent, per molts motius. Però, el que aporta personalment i professionalment un projecte de companyia i un fora, és diferent? La Laura, que ja porta dos anys a la Kompanyia del Lliure ho té clar. “Els Pirates és un projecte personal que has triat tu amb els teus amics i la satisfacció arriba a ser molt més gran. Evidentment a la resta de projectes també t’hi acabes involucrant, perquè és impossible no fer-ho, però als Pirates hi ha un plus important, és una cosa molt nostra”. En un teatre més gran “podem treballar amb les condicions ideals” però també “hi aprenem a valorar que aquí hi tenim la nostra família, una manera de dir, fer el teatre i veure el món en comú”, afegeix la Queralt. Potser perquè “en un teatre més gran hi ha molts més condicionants, moltes més coses que et priven d’una llibertat que sí que tens en un espai petit, on pots fer el que et plagui”, diu l’Adrià, que reconeix que “també hi ha coses que desesperen molt: tens un temps molt limitat, condicions d’assaig molt precàries i a hores intempestives… D’alguna manera no estas en igualtat de condicions, tot i que després public i critica et posen al mateix sac”.

PÚBLIC. Quan fan una obra amb Els Pirates la sensació de responsabilitat es dispara. “Vols que vagi molt bé cadascuna de les funcions i agafes depressions monumentals quan no és així”, diu l’Adrià, que ha dirigit totes les propostes de la companyia. “I el públic de Barcelona és exigent, eh!”, deixa clar la Laura, “en lloc de dir: vaig a passar-ho bé, l’actitud és més aviat: a veure què em fan aquests”. En un teatre petit això, a més, s’aguditza. “La gent quan compra unes entrades pel Lliure sap que té uns mínims garantits, perquè hi ha un pressupost amb cara i ulls, no es trobaran una cosa cutre“, continua l’Adrià. “Quan el públic seu al Maldà, en canvi, té una sensació de risc més gran, perquè encara no hi ha prou confiança en les sales petites”. Però també hi ha altres factors importants. “En una sala petita tenim molt poques oportunitats d’experimentar amb el públic, molts cops el primer contacte és el mateix dia de l’estrena”. Això fa que “el risc de que la relació canvii cada nit sigui molt elevat”. Ell, que s’ho mira des de taquilla moltes nits, s’adona que “a vegades amb el mateix equip i la mateixa obra, la reacció del públic és completament diferent”.

RISC. Però si parlem de “risc” també hem de parlar de programació. “La línia del Maldà és tant diferent com les 14 persones que programem, però sempre intentem garantir uns mínims de qualitat, i això no és fàcil perquè no veiem l’espectacle prèviament”. A més, expliquen “si vols que sigui un teatre el màxim d’obert a tothom, has de passar per coses que a tu estèticament o ideològicament no t’agraden tant”, però el que sí que hi ha d’haver “és un vincle, el de fer les coses ben fetes”. De moment, sembla que l’encerten i és fàcil trobar el cartell de localitats exhaurides. En algun cas, com El llarg dinar de nadal, fins i tot diverses pròrrogues. Però és sostenible un teatre amb 50 butaques? “Cada sala és diferent, perquè té els seus convenis i subvencions, però ara per ara el Maldà no ho és. Estem aconseguint que ho sigui una mica perquè gairebé tots els espectacles omplen, però no sempre serà així”. A més, fins i tot amb obres com Nit de Reis, on han fet sold out gairebé a totes les funcions, hi han perdut “molts diners”. Per què? “Som molts actors i vam intentar pagar bé a tothom, reduint despeses d’altres bandes. A vegades hi ha espectacles amb escenografies més cares i un pressupost final similar al nostre amb només quatre actors, però és que fer temporada és deficitari…”

VOLUNTARIS. Com s’ho fan, doncs? Amb un Excel. Un Excel amb els torns de neteja i taquilla “amb 14 voluntaris i molts amics” sense els quals “tot això seria més difícil”. Fins quan? “El Maldà forma part de la nostra trajectòria, Els Pirates sempre anem caminant. Ara és una època en què en portem la gestió, però no hi estarem tota la vida. La nostra filosofia sempre ha estat la d’anar fent, un aprenentatge progressiu, no volem fer passos cap a un lloc que desconeguem completament”. Fins i tot hi ha qui els pregunta quan faran alguna cosa al Nacional, “molts cops si no treballes en certs llocs és com si no treballessis” es queixen, però ells prefereixen anar pas a pas. El que sí que és indubtable és que el Maldà els ha canviat la visibilitat que tenen cara enfora, “de sobre se’ns coneix més, però no hem fet res més que gestionar un teatre”.

“A la majoria de feines no et diran a la cara que el que has fet es una merda, a nosaltres sí”

ÈXITS I FRACASSOS. A vegades un fracàs sonat, pot ensenyar més que un èxit. O aquesta és la resposta de l’Adrià a una pregunta potser massa tòpica: quin espectacle us ha marcat més? “Cada espectacle et marca per una cosa diferent, fins i tot el gran fracàs sonat que tenim. Dic gran fracàs sonat perquè ho va ser per nosaltres, però ningú no se’n va assabentar. Vam fer una prova, vam agafar un autor que probablement no s’adeia al nostre estil -encara que ens encantava- i li vam donar un enfocament totalment equivocat. No vaig acabar d’entendre per on anava la cosa, però d’aquella experiència, que es va estrenar només un dia, en vaig aprendre mil coses del que no hauria de fer”. Segurament Brossa el van entendre molt més. Per la Laura Teatre de carrer els va definir i marcar moltíssim, “a nivell d’estètica, però també en la manera d’entendre’ns. Va ser on va començar a ser la nostra manera de fer teatre”. Però l’espectacle que va marcar-los a tots tres va començar allà on comencen tantes coses, al bar de la facultat. “Ens vam trobar amb la Laura, vam començar a riure com a lloques i vam dir: “hem de fer alguna cosa juntes”. Després d’hores i hores tancades “llegint tots els llibres de la biblioteca”, van quedar amb l’Adrià per ensenyar-li què volien fer, i el que va començar com un exercici per passar de la comèdia a la tragèdia en un moment, del drama a la innocència dels personatges, es va convertir en un espectacle, La corda fluixa. “La direcció d’actors que aplico ara la vaig començar aquí”, explica l’Adrià. L’obra, a més, va coincidir en el temps amb El Darrer Triangle, també inspirat en l’univers Brossa i on havien de canviar contínuament de personatge, una característica que després ja gairebé sempre han utilitzat, com a Sing Song Swing, on també hi ha canvis rapidíssims. “Quan arriba un actor nou sempre ens diu: com em podré canviar tant ràpid?”.

CRÍTICA. A tots tres els agrada parlar, però s’escolten i es tallen quan poden fer-ho. L’afecte i el respecte que es tenen es palpa fàcilment. Però ai, la crítica! Això sí que accelera la conversa. “A la majoria de feines no et diran a la cara que el que has fet es una merda, en canvi a nosaltres sí, i això costa d’acceptar, encara que entenguis que és normal perquè la quantitat gent que la veu i té la capacitat de dir-t’ho és molt més elevada”. Des que va fer Els Ferèstecs la Laura no llegeix ni crítiques ni blogs. “Em van fer unes crítiques tan bones que em van afectar. Semblava que havia de ser la gran nosequè! Em vaig posar molta pressió, molta responsabilitat… cadascú es com és! I jo vaig pensar, ostres, si ara t’han fet aquesta crítica la propera haurà de ser millor, perquè sinó vol dir que no has evolucionat. Però la gent es queda amb la sorpresa i després li és igual”. Cerca ràpida a Google: “[…]I la sorpresa de Laura Aubert, que arrasa com a petita salvatge” (Juan Carlos Olivares, Time Out); “El paper de Llucieta en el retaule d’Els feréstecs li augura, des d’ara, un abans i un després en la seva trajectòria” (Andreu Sotorra, Núvol); “[…] y ella es Laura Aubert, un torbellino cómico, la gran revelación de Els feréstecs, que habla y se mueve en escena como si sus maestras hubieran sido Tilda Espluga y Teresa Lozano” (Marcos Ordóñez, El País).

SEGURETAT. L’Adrià, en canvi, se les mira “massa”, però diu que ha après a relativitzar. Amb Sing Song Swing “ho vaig patir a cada minut, va ser una experiència terrible. Vam tenir una crítica molt dolenta i vaig començar a veure l’espectacle molt pitjor del que fins aquell moment l’estava veient, fins i tot vaig arribar a canviar-ne coses”. Amb Nit de Reis, en canvi, “crec que des d’un primer moment vaig tenir clar què volia fer, encara que després agradés més o menys, tinguéssim temps de treballar-ho prou o no, però qualsevol crítica ja me la vaig agafar des d’aquesta seguretat”. Però encara que se n’aprengui, “és difícil, veus gent que porta molts anys i no ho porta gens bé, les inseguretats hi són, però l’important és saber on ets, funció que tenies dins l’obra i què estava al teu abast”, diu la Queralt.

EDUCACIÓ. “Un dels grans errors que cometem tan els professionals com el public (que no en té cap culpa) és que a vegades pensem que fer teatre és més fàcil del que és”. L’Adrià està convençut que al nostre país passar per l’Institut del Teatre “no et legitima” per a ser actor o actriu professional, perquè prèviament no hi ha hagut un grau mig, un conservatori, com sí que hi ha en el cas de la música. “A Londres els nens que actuen treballen com si fessin natació sincronitzada aquí; hi van cada tarda, els dissabtes i fins i tot un diumenge sí un diumenge no”. Aquí, s’indigna la Laura, “el paper de la cultura a l’educació és patètic”. “Com a molt què fas a l’escola, una hora de música? I els nens es caguen en la flauta!” Ningú s’ho pren seriosament, diu, ni la música, ni la plàstica, per no parlar del teatre, que en horari lectiu és totalment inexistent. “L’educació és importantíssima i hi ha una mancança de base”. Per això és “importantíssima” una companyia, perquè “t’acompanya en el procés d’aprenentatge i aquest ofici”, diu la Queralt. I no només això, “en un moment complicat, tens on refugiar-te i evitar aquell buit d’haver d’estar asseguda esperant que soni el telèfon”. Ella n’és incapaç. “El meu esperit és fer teatre per comunicar coses amb qui tinc afinitat. Som un equip que volem explicar una mateixa cosa”. Per això està convençuda que les companyies no només han de tenir ara el seu moment de glòria, sinó que són el futur.

Text i fotografia de l’entrevista: Mercè Rubià / Fotografies dels espectacles: Els Pirates Teatre