Quan pregunto a María Folguera què representa per a ella la figura de Carmen Martín Gaite, em confessa que l’admira: “Per la seva curiositat insaciable, per ser algú que mai no va abandonar els temes que l’apassionaven, perquè va provar diferents gèneres, formats, estils… Perquè mai es va conformar amb una forma tancada, sinó que va anar evolucionant amb els anys. A més, era molt inquieta: també va ser traductora, poeta, narradora, novel·lista, assagista, investigadora… Sentia una gran passió per les arts vives, i això és el que més m’inspira d’ella”.
María Folguera
Com Gaite, María Folguera també és una font de curiositat inesgotable. És escriptora, directora d’escena, dramaturga i gestora cultural. Ha experimentat amb diversos gèneres, formats i estils: ha escrit novel·les, teatre, adaptacions teatrals, assajos; ha participat en projectes d’investigació i ha estat directora del Teatro Circo Price de Madrid. Com en el cas de Gaite, també en ella s’hi detecta una passió profunda per les arts vives.
El cuarto de atrás segueix de gira per l’Estat i, després d’exhaurir entrades al Teatro Abadía de Madrid, arriba del 9 al 27 de juliol al Teatre Goya, en el marc del Grec Festival de Barcelona. L’adaptació, signada per María Folguera, compta amb la direcció de Rakel Camacho i amb Emma Suárez, Alberto Iglesias i Nora Hernández com a intèrprets. Parlem amb la creadora sobre el procés d’adaptació d’aquesta novel·la i sobre la carismàtica figura d’una de les escriptores més importants de la nostra literatura.
Teatre Barcelona: Adaptar El cuarto de atrás al teatre sembla una tasca aclaparadora per la profunditat i complexitat del text. Per on vas començar? Com ho vas enfocar d’entrada?
María Folguera: El cuarto de atrás té una teatralitat molt gran. La mateixa Gaite ho indicava als seus apunts, notes i esborranys… Parla de personatges teatrals, de decorats, fins i tot en algun moment d’escenari, i és cert que hi ha una unitat de temps i espai pròpia del teatre clàssic. També trobem un personatge, l’home de negre, que irromp amb un conflicte: el de qüestionar la narradora en els seus refugis.
A l’hora d’adaptar el text, m’hi he trobat amb molta fluïdesa. Per a mi ha estat com una feina de jardineria: podar les branques d’un arbre. El text és molt frondós, ple de records, memòries, referències… i per portar-lo a escena cal alleugerir-lo, quedar-se amb l’essència que els actors puguin incarnar. La intervenció més gran ha estat amb els personatges que interpreta la Nora Hernández, les dones que apareixen esmentades al llarg del llibre: l’amiga d’infantesa, la filla, una desconeguda que truca per telèfon… Aquesta galeria de personatges femenins que a la novel·la percebem dispersa, gairebé com una presència fantasmagòrica. La resta ha estat buscar l’essència, arribar al tronc de l’arbre.
Com es distingeix el tronc d’aquesta novel·la?
Per a mi, els grans temes són la memòria, la intimitat, l’evolució de l’escriptura i la pròpia evolució personal de l’autora, el desig de fugir i el desig de protegir-se —molt present en tota l’obra de Gaite—, les ganes d’explorar el món i, alhora, la por de fer-ho, la por de perdre’s. Hi ha passatges clau a la novel·la, com quan recorda la Salamanca dels anys 40, amb el pes del franquisme, la hipervigilància social, el control sobre les dones joves. També és molt significatiu quan veu per televisió l’enterrament de Franco i té una mena d’epifania: entén que el dictador havia segrestat el temps i que ara n’inicia un de nou. Això li desperta les ganes d’escriure sobre aquella època, però se sent bloquejada. I, per descomptat, hi ha el record de l’habitació del fons. Un espai a casa seva, de petita, on jugava, llegia, imaginava… Era un refugi davant d’una realitat grisa. Però aquest espai va ser envaït, a poc a poc, per la vida adulta.
“El text parla de la por de tornar a casa, però també de com perdre’t et transforma i t’ajuda a evolucionar”
Quin paper té la imaginació a l’hora d’entendre vivències o emocions que no hem acabat d’assimilar?
És fonamental. Ho diu el personatge de l’home de negre: ens ajuda a perdre’ns i a aparèixer en un lloc que no imaginàvem. Fa referència al conte de Polzet: gràcies a perdre’s, té l’oportunitat de créixer i, sobretot, de no tornar al punt de partida, que era un lloc pobre i opressiu. A la novel·la es parla molt d’aquest conte. De la por de tornar a casa, però també de com perdre’t et transforma i t’ajuda a evolucionar. I de la necessitat de perdre la por a la por. Aquest sentiment es repeteix molt, i l’home de negre intenta fer-li veure que no cal tenir tanta por, que cal confiar en la pròpia imaginació.
Quina importància creus que té, per a una persona, tenir aquest «home vestit de negre» com a testimoni o interlocutor de la vida interna i del moment històric que viu?
Martín Gaite va escriure l’assaig La búsqueda de interlocutor, una gran aportació al pensament. Hi defensa que escrivim per a algú, que no hi ha coneixement sense comunicació i que necessitem que algú ens pregunti, ens inquieti, que no es conformi amb les respostes… Detestava la sociabilitat per convenció, les relacions mantingudes només per protocol. Creia que havien de ser vives i portar-nos a llocs desconeguts o temuts. Amb el temps, a la seva obra, va ampliar aquesta idea d’interlocutor. A El cuarto de atrás encara hi ha aquest pes masculí, un home que adoctrina, però també valida. Més endavant apareix també la figura de l’amiga, o fins i tot la interlocució entre vius i morts: persones desaparegudes que continuen sent referents.
A El cuarto de atrás es parla sovint del poder terapèutic de l’escriptura. Què t’ha aportat personalment l’adaptació d’aquesta obra?
L’univers Gaite és tan vast que encara el continuo descobrint. El que més m’inspira és la seva vitalitat. Malgrat el pas del temps i els grans dolors de la vida —com la mort de la seva filla Marta—, admiro com va fer del compromís amb l’escriptura una forma de respondre a aquests dolors. Aquesta capacitat d’evolucionar de Martín Gaite és molt inspiradora de cara al futur.
En les darreres temporades hem vist moltes novel·les adaptades al teatre. Què creus que aporta el teatre a aquestes obres literàries?
Com deia Italo Calvino a Per què llegir els clàssics, un clàssic és aquell que mai acabarem de llegir. Quan el veiem transformat, com en una adaptació teatral, hi trobem noves textures, nous significats. El teatre, a més, és un ritual compartit. Aquesta vigència es manifesta en com el públic connecta amb un llibre que creia conèixer. En el cas d’El cuarto de atrás, que fa temps que és de gira, hem vist que no és una lectura tan habitual. Però després de veure l’obra, molta gent sent curiositat per llegir-la. Per a mi, és una de les seves obres mestres, i sempre la recomano quan em pregunten per on començar amb Gaite.
“Martín Gaite va ser pionera en reivindicar allò popular, allò infantil, allò considerat menor”
En què diries que va ser pionera Carmen Martín Gaite?
Va ser una pionera a l’Estat en reivindicar allò popular, infantil, allò que sovint es considera menor des del prestigi cultural. En fixar-se en allò petit: les retahíles, els jocs infantils, les cançons, els contes de fades… i a partir d’això construir pensament, assajos, novel·les híbrides, col·lages, quaderns de notes… Era una escriptora molt oberta a les formes i gèneres, i sense prejudicis. Aquí sovint es dona massa importància al prestigi, hi ha molta por al ridícul, al sentimentalisme. En el món cultural, sovint tenim por que ens diguin cursis, i ella va ser valenta en aquest sentit. I, per descomptat, em sembla pionera de l’autoficció —tot i que és un terme problemàtic, perquè crec que gairebé tota la literatura és autoficció. Gairebé mai no era explícitament autobiogràfica, però sí que transformava les vivències personals en ficció.
Més informació, imatges i entrades a:
