Ovelles, de Carmen Marfà i Yago Alonso, és un muntatge que avui ressona amb una força renovada gràcies també a la nova aposta interpretativa de Gemma Martínez i Ramon Pujol al costat d’Albert Triola. El text es manté fidel a allò que el va fer destacar: una idea original —heretar 512 ovelles— que actua com a motor per desgranar les contradiccions, els somnis no complerts i els vincles familiars que tan sovint es trien de mantenir per rutina, per afecte i per por al buit que deixa la desconnexió.
La direcció (quin luxe poder dirigir el propi text!) recupera amb cura l’equilibri entre humor i drama, i amb la revisió d’aquesta versió perceps que no es tracta només d’una reposició. És una versió que busca actualitzar matisos. Les escenes mantenen la senzillesa escènica, i l’ús dels silencis, les pauses i les mirades entre germans té encara més pes, com si el confinament, la inestabilitat social i els últims anys haguessin carregat de significats les expectatives truncades que els protagonistes porten a l’esquena.
Albert Triola continua essent un pilar segur. El paper del germà que ha de liderar la decisió, amb dubtes però amb una necessitat de control emocional, el porta amb convicció, mostrant-se vulnerable en els moments que ha de ser sincer i decidit en els que cal assumir conseqüències. Gemma Martínez, en el paper de l’Alba, dota la seva germana d’un to més contingut però igualment potent. Hi ha una tensió molt intel·ligent entre allò que no diu i el que aguanta, i aquesta discreció li atorga força. Ramon Pujol, que entra al repartiment per substituir i recarregar de matisos l’Arnau, aporta un aire fresc i potser més cru. La seva interpretació incideix en les fractures íntimes que hi ha entre els germans, però també en la por a no saber prendre partit.
El conjunt funciona perquè aquestes tres veus dialoguen de manera creïble. No hi ha cap interpretació que sembli excessiva al costat de l’altra, cadascú troba el seu espai i contribueix a que la relació fraternal sembli veritable, amb amistats, malentesos, enveges, silencis i també tendresa. El riure arrenca perquè reconeixem comèdies personals (els somnis que no arriben, les herències que pesen més per lligams que per valor real…), però el text no es queda només en la ironia. Ens obliga a mirar quins sacrificis fem per amor, per confort, o per no abandonar allò que sembla segur.
Ovelles reafirma que és molt més que un fenomen passat: és un espectacle viu, que es mou amb els temps i que sap confessar aquesta fràgil dualitat entre voler canviar i tenir por. Amb una autoria dual que sap què explica, una direcció sensible als canvis del moment, i un repartiment que encerta a fer-se sentir tant individualment com col·lectivament, l’obra retorna amb força. Si abans era un mirall per a la generació que arrossegava precarietats, ara ho és també per qualsevol que hagi tingut l’oportunitat o la necessitat de replantejar-se allò que creia ferm.