Penso que Ollé ha patinat amb aquesta Doña Rosita, doncs García Lorca és un autor molt especial que beu de dos dels grans: Antonio Machado i Juan Ramón Jiménez i tot i que les seves obres tenen moments alegres, amb coplas i poemes, tenen una intensitat que aflora de les entranyes i els atavismes més profunds, i en el cas que ens ocupa, els dos primers actes els ha frivolitzat. Fins al tercer, quan les coses ja estan resoltes (mal resoltes) la peça no agafa el to. el gruix que es mereix, la intensitat lorquiana. De l’elenc, pel meu gust només han destacat tres actrius: Arànega, Elias i Navas i del trio Mercè Arànega els ha robat la funció, però no oblidem que les minyones de García Lorca acostumen a ser papers d’antologia.
Enllaç copiat!