Yes, potser

"Yes, peut-être" de Marguerite Duras va ser estrenada i dirigida per ella mateixa al Théâtre Gramont, just abans de l'esclat del maig del 68. Aquest text forma part de la seva trilogia còmica que també integren "Le Shaga" i "Les eaux et forêts".

Un text, que al nostre entendre no ha suportat bé el pas del temps i ha quedat obsolet. Un text ple de metàfores i missatges subliminars que el fan poc entenedor per la majoria de públic.

La companyia A-3, guanyadora del Festival Mikro Teatre de la temporada passada ha volgut portar aquest text a escena amb direcció i dramatúrgia d'Andrea Segura.

Un conflicte, una guerra, ha deixat un món desbastat on quasi bé no hi ha supervivents, i els que hi són lluiten amb la pèrdua de la memòria. Habiten en un desert amb molt poca esperança. Són tres personatges.

La dona A és Alícia González Laà, ve d'un altre desert i arrossega amb ella un soldat, l'únic vestigi del seu passat recent. Ha perdut la memòria, i únicament conserva records aïllats.

La dona B és Anna Casas, ella habita temporalment el desert 24 i té molta anhela de saber. No vol deixar que s'esborri la memòria perquè cal aprendre dels errors.

El soldat és Txabi Grass, un personatge que no viu el present, ell viu dins del seu món i la guerra continua dins la seva ment. Ell té un cervell "com els d'abans".

Les dues dones lluiten per trobar sortides, per recuperar la seva història, per recuperar el llenguatge que també han perdut. Només parlen amb un llenguatge fragmentat, ple de silencis, buscant una resposta que a la seva memòria no hi és. Parlen entre elles des d’espais mentals diferents i molt sovint la resposta no arriba. Únicament el yes, potser …..

Ell, des de l’absència, lluita per recuperar els rituals i les cançons que han format part de la seva vida. Viu en el seu passat.

Una escenografia que recrea la imatge d'un desert amb la sorra (en realitat sal), que com una enorme llengua omple l'escenari; el vestuari, el maquillatge i les mascares ens transporten a l'apocalipsi. La llum blanca, lluminosa, omple l'escena i no ens deixa apartar els ulls dels personatges.

Unes interpretacions absolutament magnifiques de les dues actrius, l’Alicia Gonzàlez Laà I l’Anna Casas, que amb el llenguatge tan entretallat emprat, han de comunicar amb els gestos i les mirades dient allò que no diuen amb la paraula. La innocència dels que no saben però tenen interès en saber. Dels que no recorden però lluiten per no oblidar.

Brutal la interpretació del soldat, en Txabi Grass, amb un paper molt complicat, on sense parlar, i quasi sense bellugar-se, tret del moment en què interpreta els himnes, transmet la seva angoixa i el seu abandó del present per restar viu en un passat que coneix i que no vol o no pot abandonar.

Potser, sí. Yes, potser. Però a nosaltres aquest text no ens ha dit res nou del que ja sabíem i a més a més se'ns ha fet extremadament avorrit i lent. Hem mirat el rellotge un munt de vegades. Encara sort de la posada en escena i de les interpretacions.

Si voleu llegir l'apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ