Ximpanzé

Sentir-se tancat en una presó i a l’hora tenir por de sortir-n

“Ximpanzé” és una obra d’Agustí Franch que neix a partir d’històries reals; testimonis de persones que se surten de les normes de gènere establertes socialment.

El protagonista d’aquesta història és en Marc, un home trans de 42 anys. Està en la consulta de ginecologia. La gent que hi ha a la sala d’espera el miren de reüll. Morbo? Curiositat? Ell voldria passar desapercebut però és impossible, en Marc és un home i està embarassat de vuit mesos.

A través d’en Marc, el protagonista d’aquesta història, coneixerem quin és el procés d’autoconeixement d’aquelles persones que no se senten identificades amb el seu cos. Un camí gens fàcil per descobrir quina és la seva identitat real.

En Marc ens transmet com se sent algú, que encara no és capaç d’entendre ni qui és ell mateix.

Ens parla de la lluita d’aquelles persones que no se senten còmodes amb el seu cos. De com d’horrible és mirar-se al mirall i veure-hi  reflectit un cos amb el que no se senten identificades.

Ens parla de la lluita entre la identitat de gènere i l’orientació sexual. De la por de dir-ho a la família i la por de ser incompreses. Ens parla de la dificultat de fer entendre que segueixen sent la mateixa persona, indistintament siguin noia o noi.

A través d’en Marc coneixerem el dolor que pateixen aquestes persones al sentir-se assenyalades, jutjades i observades per no respondre als paràmetres imposats per la societat, com si fos un mico de circ. A través d'en Marc coneixerem les seves pors, les inseguretats, la ràbia, la tristesa, l’ansietat , la valentia,...

"Ximpanzé" és un relat que busca apropar-nos a altres maneres de ser, estimar i viure. La realitat no és fàcil per ningú, ni per qui la pateix, ni per qui la desconeix. Ser diferent, ser un mateix, ser lliure és un dret. Deixar de sentir-se tancat en una presó i no tenir por de sortir-ne és un dret. Descobrir qui ets és un dret.

Estem davant d'un text commovedor, d'aquells que t’arriben a l’ànima. Un relat que et fa veure lo difícil que és per algunes persones trobar el seu lloc dins la societat. Un camí difícil de recorre tant per ells, com per aquells que, ignorants o faltes d’informació, no hi posen interès en poder entendre que ser diferent no significa res.

Dirigida per Núria Florensa i Raül Tortosa i magníficament interpretada per Isidre Montserrat, “Ximpanzé” és una oportunitat de fer entendre a la gent que la identitat de gènere i l’orientació sexual són dues coses diferents. Que una persona atrapada en un cos amb un sexe assignat amb el que no s’identifica també pot estimar a una persona del mateix o diferent sexe. Entenc que, si per algunes persones ja és difícil entendre lo del canvi de sexe, imagineu si a més a més els hi intentes explicar que també cap la possibilitat de que li pot atraure algú del mateix sexe. Per això és tant interessant que sorgeixin textos com aquest. Donar visibilitat a altres formes de ser i sentir, trencar amb l’expressió “lo normal” i fer entendre que hi ha altres possibilitats d’estimar.

Com diu la cançó del grup Acció “Ser diferent”

I tu te'n rius de mi perquè sóc diferent

i jo me'n ric de tu perquè ets com l'altra gent

i no vull deixar de somiar

que en un altre lloc potser surti el sol

 

Demà el sol

brillarà per tots igual

L’únic protagonista entra a l’escenari amb un abdomen gros que ens fa palès el seu embaràs. Entra en silenci i es manté una bona estona mirant al públic amb un posat avergonyit, encuriosit, provocador. És el silenci del presagi d’una història turmentada.

La premsa ja s’ha fet ressò recentment d’algun home embarassat. En teatre, la primera vegada que vaig veure tractar la transexualitat va ser a “Limbo” de “Les Impuxibles” fa ja uns quants anys. Com Limbo, és la història d’un trànsit i es presenta en tota la seva cruesa i honestedat. La confusió, la por, el rebuig i la incomprensió acompanyen al protagonista durant gran part de la seva vida fins al reconeixement i acceptació de la seva identitat de gènere.

Agustí Franch ha demostrat tenir una gran sensibilitat i coneixement del tema escrivint un treball descriptiu que no jutja ni critica però que et posa hàbilment al costat de la comprensió i és capaç de commoure’ns en alguns moments.

És un gran treball actoral el que fa Isidre Montserrat per la dificultat d’interpretar a dos personatges en la mateixa escena amb canvis constants de timbres i registres de veu o d’actituds corporals molt arrelades i definides per a cada un dels grups socials que representa.

L’escenografia és molt senzilla i permet junt amb la il·luminació fer uns canvis ràpids d’època, de moment o de personatges tot i que, com és molt freqüent en el teatre actual, hi ha un innecessària utilització dels audiovisuals.

Sota la mirada de la tolerància i el respecte per la diferència, la direcció de Núria Florensa i Raül Tortosa ha estat molt valenta i han reeixit a tractar un tema en profunditat abraçant tots els matisos del dubte, el desconcert i la incomprensió d’un mateix i del demés.

La mentalitat binària imperant és incapaç de comprendre tot l’abast de les diferents identitats i les dificultats per reconèixer, acceptar i decidir. El teatre és el ressò, l’amplificador i la caixa de ressonància de situacions que no s’acaben de normalitzar.

Per tornar a la temporada teatral a Barcelona d’aquest any, he escollit anar-hi a veure “Ximpanzé” al Teatre Gaudí. I no he pogut escollir millor opció per tornar de nou al teatre.

Ximpanzé, d’Agustí Franch, una obra basada en històries reals dirigida per Núria Florensa i Raül Tortosa i interpretada per Isidre Montserrat.

L’obra és el relat d’un embaràs trans i de tots els records que desencadena. Tot i que veiem els anys d’infantesa, adolescència i transició del protagonista.

Personalment m’ha agradat molt el text, com s’apropa a la història, la posada en escena i en un capítol a part el treball d’Isidre Montserrat. Poder veure les diferents etapes del protagonista per convertir-se en el que realment sent. Podem veure l’assetjament escolar que pateix per no ser com els altres, la identitat sexual i confusió que pateix de petit, la sortida de l’armari, l’hormonació per sentir-se un l’home, la pròpia acceptació i la dels propers. Tot molt ben explicat.

El treball d’Isidre Montserrat és fascinant. A més del personatge principal fa la resta de personatges que ens explica aquest monòleg. Transformant un simple monòleg en molt més que escoltar una història d’una sola veu. A més, no ha caigut en els típics estereotips que sempre podem veure.

L’obra està basada en fets reals, on podem anar veient petites filmacions d’aquestes persones explicant la seva posició personal. Fent molt més real i valuós el que ens explica.

El dolor per ser censurat i observat per la societat i per nosaltres mateixos fan que ens apropem en la història del Marc. Com nosaltres mateixos ens autoinfligim per la mateixa por que tenim.

Espero que les properes funcions estigui més ple la sala del teatre. Val la pena veure aquesta obra i aprendre d’aquest col·lectiu que a més de silenciat, és el més desconegut de tots. Podeu veure la meva opinió al següent enllaç