Viatge d’hivern, inspirada en els cicles de les cançons de Winterreise de Franz Schubert, és un viatge que ens proposa Elfriede Jelinek, novel·lista, poeta, dramaturga, assagista, guionista, traductora i activista feminista austríaca, premi Nobel de Literatura el 2004.
Magda Puyo dirigeix un text que comparteix les experiències pròpies de l’autora, tant artístiques com íntimes.

Sinopsi

La sexualitat mediatitzada per internet, la perversió de la opinió pública, el culte a la joventut, la presència del feixisme latent, el pas inexorable del temps, l’amor-odi cap a la seva mare, la demència i l’abandó del seu pare i l’autocrítica d’ella mateixa com a artista… Elfriede Jelinek ens planteja un treball de recerca on llenguatge, música i moviment esclaten a escena com un riu desbocat, pervertint Schubert, pervertint la mateixa Jelinek, arrossegant-nos per “les aigües residuals de les nostres pròpies vides” tal com fa ella. Una peça amb pinzellades dramàtiques, molta ironia i certa desesperança.

Idioma:
Català

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 2

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

No hauria d’haver deixat de tocar a Schubert

El temps és el fil conductor de “Viatge d’hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)” que Magda Puyo dirigeix acompanyada de Marc Villanueva en la dramatúrgia i basada en la novel·la de Elfriede Jelinek. Rosa Cadafalch inicia i finalitza l’obra amb un monòleg sobre el temps sense viatges ni nostàlgies. Senzillament és un relat poètic sobre la inexorabilitat del pas del temps i tot el que l’envolta. La gran massa d’escuma que simula gel, la idea del qual la devem a Judit Colomer i que va desapareixent al llarg de l’obra, representa també la lenta desfeta del temps. El fil conductor és també la música de Clara Peya que ens porta per diferents viaranys segons el text. En els moments de màxima crueltat com el monòleg de Pepo Blasco enfonsant-se pels camins de la decadència, la pèrdua i la bogeria, la Peya l’acompanya amb música d’una extrema tendresa. El mateix passa amb un relat d’Encarni Sanchez on es destapen els instints més perversos de l’ésser humà, la intolerància, el menyspreu pel diferent, pel que ve de lluny, pel que és considerat inferior, encertadament comparat amb un soterrani. En aquest moment de tanta indiferència i crueltat, un acordió acompanya un himne èpic-nacionalista que esgarrifa per la semblança amb moments passats i perquè paradoxalment, contagia entusiasme. Al final la Peya ens porta a una adaptació d’un lied de Schubert enllaçant amb el títol de l’obra que va estar inspirada en el cicle de cançons Winterrreise d’aquest compositor.
Magda Puyo ha trobat el punt, el ritme i el moviment aprofitant al màxim les capacitats dels intèrprets Pepo Blasco, Rosa Cadafalch i Laia Alberch i l’habilitat i perícia d’Encarni Sanchez, ballarina que ens ha sorprès gratament cantant i amb bon dots d’interpretació.
El text és dur, l’obra difícil i està situada en un escenari inhòspit, ple de fred però amb l’originalitat justa que permet coreografies i moments de gran comicitat per poder suportar l’agror i la cruesa dels pensaments i les paraules de Elfriede Jelinek.

22/10/2022
Josep OS

Ahir a La Beckett vaig veure aquesta obra de l’escriptora i dramaturga austríaca Elfriede Jelinek, Premi Nobel 2004, amb dramatúrgia de Marc Villanueva i Magda Puyo, traducció de M. Villanueva i direcció de Magda Puyo. L’obra no té personatges sinó que la formen un continu diria de monòlegs amb frases i paraules ambigües que deixen que sigui l’espectador qui extregui les seves reflexions i conclusions i no és una tasca fàcil per la seva densitat i el rerefons de desesperança ja que Jelinek, es va inspirar a Schubert i més concretament a la música que va compondre en els seus darrers anys quan ja estava molt malalt. Paraula, moviment i música aquesta última amb la força a què ens té acostumat Clara Peya, van de la mà durant tota l’obra per acompanyar-nos en aquest viatge metafòric punyent i sense embuts ni tabús i on la ironia està sempre present tot i que també té la seva part poètica. Visualment fantàstica l’escenografia encara que per als actors no crec que els resulti gaire còmoda. I unes magnífiques interpretacions de Laia Alberch, Rosa Cadafalch, Pepo Blasco i Encarni Sànchez i Clara Peya a la música. Obra difícil de recomanar però que a mi em va agradar i molt.

14/10/2022

Deixa la teva opinió