Verbagàlia

La Sala Atrium obre les seves portes amb una remodelació i estrena dues peces molt poc o gens conegudes pel públic amant de l’obra de V. Català.
Constantment es van representant obres de la Víctor. Recordem La infanticida de la que vam poder veure una versió musical amb Neus Pàmies i música de Clara Peya al 2021. A l’any següent, Carme Portacelli va dirigir al TNC un espectacle basat en els llibres Tots els contes i Mosaics juntament amb un repàs de la vida i la seva obra. I a l’any 24 La Companyia La Tremenda va presentar Lo cant de les ànimes mudes, una deliciosa barreja del poemari del mesos musicat per Ismael Dueñas i el conte Les ànimes mudes adaptat per Jordi Vilà al teatre per la qual adaptació va ser nominat a millor llibret als Premis de Teatre Musical.
Verbagàlia és la fusió de dos monòlegs de la Víctor: La tieta i Verbagàlia, ambdós escrits al 1899 i que són representats per primera vegada conjuntament a dalt d’un escenari. Sense tenir res a veure l'un amb l’altre i sense que hi hagi interacció entre els dos intèrprets, les seves mirades conflueixen, s’escolten i s’entenen.
Sota la direcció d’Albert Arribas, Paula Blanco i Oriol Genís interpreten cada u el seu monòleg. S’han de llegir els monòlegs o anar a veure ara aquesta obra a la Sala Atrium per escoltar les meravelloses paraules (de vegades alguna és difícil d’entendre) i les magnífiques interpretacions. Paula Blanco no només recita el text sinó que parla amb els ulls, el to de veu i petits moviments d’expressió a la cara. No mou ni una mica el cos amb la qual cosa et pots concentrar més en la història i les paraules. Oriol Genís es belluga una mica més perquè el text ho demana. Fins i tot canta un cançó: Ai! Quina mare tinc amb música i lletra originals de Víctor Català.
S’acaba avui. Espero que facin gira o la reprogramin perquè penso tornar-hi.

Verbagàlia és l’obra que l’Albert Arribas ha muntat a partir de dues obres de Víctor Català: La tieta i Verbagàlia, dos monòlegs que comparteixen una mirada, la de dos éssers que semblen haver dimitit de viure, necessitats d’afecte, que viuen sense haver acomplert les expectatives amoroses que algun dia van tenir. Tots dos comparteixen també una mena de fatalisme que, sobretot en el casa de la tieta, frega la desesperança i, fins i tot, el cinisme.

La posada en escena d’Arribas és sòbria i molt audaç. Imagineu-vos una tarima petita, dues cadires, la llum i el so (amb disseny de Lucas Ariel, capaç de crear una atmosfera pètrea sense escarafalls), una actriu i un actor sobre els qui recau tota la responsabilitat i el pes dels monòlegs. Paula Blanco interpreta la tieta i té una feinada, perquè l’Arribas li fa fer una cosa que he vist poques vegades: li demana a l’actriu que es mantingui els quaranta minuts a punt d’explotar però sense fer-ho, sense acabar de fer-ho, amb el to de qui ja hi ha pensat un munt de vegades en tot això, de qui potser hi pensa cada dia, de qui potser ja no pensa una altra cosa i ho repeteix com una salmòdia indefugible. Hi ha moments amb què s’expressa amb sornegueria, burlant-se d’ell, perquè hi ha un ell a qui recorda i de qui ens parla, d’ella mateixa, de com han anat les coses…, però sempre s’imposa la dona desesmada.

L’Oriol Genís és el Mero, un personatge que sembla que l’autora hagués escrit per ell fa 125 anys. Menys complexe que el de la tieta i amb més espai per a l’humor i certa modulació emocional…

La verbagàlia, la xerrameca extraordinària de Víctor Català via Blanco i Genís atorga a la nova Sala Àtrium encara més lluentor després de la seva remodelació, i posa el llistó ben alt per a la nova temporada.

En la sala fosca, només il·luminada per dos focus potents, una vídua que es comença a fer gran i un home amb incontinència verbal comparteixen escenari. Es tracta dels protagonistes de La tieta i Verbagàlia (1899), dues peces de l’escriptora ja prou reconeguda —i dubtem de si ja prou valorada— Víctor Català, que va suposar una renovació en la literatura catalana de principis del segle XX pels temes i l’estil punyents de la seva obra.

Amb textos com aquests cal tenir en consideració que l’espectador no té la possibilitat de fer consultes al diccionari en temps real i que, per tant, la dicció i l’entesa del text són essencials perquè en pugui seguir el fil conductor. El director del muntatge, Albert Arribas —que l’any 2020 va signar la dramatúrgia de l’adaptació de Solitud dirigida per Alícia Gorina—, opta per una posada en escena gairebé estàtica en què l’atenció es concentra essencialment en les paraules.

Paula Blanco i Oriol Genís interpreten cadascun el personatge del seu monòleg respectiu i esdevenen col·laboradors excepcionals en la direcció marcada per Arribas: amb la capacitat de moviments molt restringida, l’expressió facial i l’entonació verbal són els recursos teatrals per excel·lència amb què ambdós actors proven de desencriptar per al públic la riquesa lèxica de(l) Català.