Troyanas

No en va la crítica l’adora; Troyanas colpeix amb una contundència punyent de principi a fi, amb una ànima incapaç de ser forçada a la indiferència, a l’oblit.

L’obra comença quasi sense adonar-nos-en, quan el seu narrador, un modern i turmentat Taltibi, sorgeix d’entre el públic i ens presenta els seus dimonis: un passat que l’esquinça sense pietat, uns records dels que no pot defugir. Troyanas dóna imatge i veu a la guerra després de la guerra: als dimonis, les pors i el sentiment de buidor que alimenten els vius quan ja no els queda res més. Cinc dones que ho han perdut tot: tot excepte la vida, que les castiga amb la soledat i el desconsol. Un cop els morts donen pas al silenci, els vius xisclen més que mai, i és que el seu destí no és pas més afortunat… Oportunitat magníficament aprofitada per parlar no només de mort i dolor, sinó també de la ira, el desànim i l’abandó, de com les guerres poden ser capaces d’arrasar-ho tot, fins i tot l’esperança dels que les sobreviuen.

Extraordinàries Hècuba (Aitana Sánchez Gijón) i Políxena (Alba Flores), que omplen l’escenari amb una força i contundència úniques; magnífica també la resta de repartiment i els subtils jocs de llums i sons que potencien els diàlegs en primer pla.

Platea va embogir tan bon punt es van encendre els llums, amb un brusc retorn a la realitat, grans somriures… i una sensació al coll de l’estómac difícil de descriure.

La vi este verano en el grec y repetiré seguro. Llega muchísimo al corazón, emociones a flor de piel con un reparto impecable y un montaje original y cercano.

Magnífic tancament per a mi del Grec d’aquest any, veient aquesta versió d’Alberto Conejero de l’obra d’Eurípides que dirigeix magistralment Carme Portacelli. Ens parla en clau de dona, de la tradédia de Troia portada a l’actualitat i canviant l’escenari dels fets a Síria, si bé podria ser qualsevol lloc de qualsevol país on s’ha produït una guerra i el tracte que reben les dones per part del bàndol vencedor repartint-se-les sense escrúpols per ser violades, maltractades i menyspreades sense cap llei que les empari. “Lloradme, troyanas”, diu Hècuba. I les troianes ploren desesperades. Una escenografia fantàstica de Paco Azorín nua de atrezzos amb una bastida metàl·lica presidida per una gran T i cadàvers embolicats en llençols per terra, impactant. Pel que fa a la interpretació, Aitana Sánchez-Gijón, encapçala el repartiment al costat de Alba Flores, Gabriela Flores, Maggie Civantos, Miriam Iscla, Pepa López i l’actor Ernesto Alterio. El treball de Sanchez-Gijón em va semblar magistral, amb uns crits de desesperació punyents, en absolut sobreactuats, i que fins avui m’estan venint a la memòria. Les altres cinc actrius van fer un excel·lent treball encara que m’agradaria destacar a Alba Flores i Miriam Iscla. Pel que fa a Ernesto Alterio va defensar amb nota el seu personatge, però em van sobrar aquestes cantarelles que de tant repetir-les s´ em feia pesat. En resum, una nit de teatre en majúscules, que vaig gaudir moltíssim i que crec s’hauria d’haver programat més dies.

Despedimos el Grec con la vida y desgracias de estas Troyanas.
Carmen Portacelli nos regala la historia trágica de las troyanas. Que después de perder la guerra son tratadas como esclavas. Ellas mismas nos contaran sus crueles destinos: los destinos de Kassandra, Hècuba, Helena…
Todas ellas interpretadas por actrices en estado de gracia. Sobretodo Aitana Sánchez-Gijón, Alba Flores y Miriam Iscla. Ellas me han encantado!
Menos me ha gustado el único representante masculino del elenco. Ernesto Alterio demasiado sobre actuado para mi gusto!

Vamos… que encantado con el cierre del Grec de este año. Hasta el año que viene!!