Tot el que necessites per anar al teatre

Cartellera /

Tell me on a Sunday (Diga-m’ho en diumenge)

Tell me on a Sunday (Diga-m’ho en diumenge)

Un monòleg musical sobre la búsqueda de l´amor a travès d´una de les millors partitures de Webber.

Un musical d’un sol acte que explica la històra d´una noia anglesa que viatja a Estats Units buscant l’amor. Les seves aventures amoroses començen a Nova York, passant per  Hollywood i finalment retornant a Manhattan.

 

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    Hebert

    En resum, que ha quedat llarg: no només en diumenge, digues-m’ho cada dia. De fet, quan més hi vaig, més repetiria.
    Com dirien al cinema, dels creadors de –com l’enyoro- “Dies Normals” (Ferran Guiu, Marc Gómez i Joan Comaposada) arriba ara “Tell me on a Sunday”. Tothom coneix a Webber, molts li retreuen (¡) la seva comercialitat, però en realitat, no és un autor gaire programat per aquí. Aquesta no és una obra fàcil. No ho va ser la seva creació, amb un (altre) desacord entre compositor i lletrista inicial (Rice, qui tenia massa al cap escriure per a l’Elaine Page, amb qui tenia una relació). A més, es una obra curta, per a un sol personatge, totalment cantada (que em pirra), minimalista gairebé considerant l’autor i que finalment es va ajuntar amb una altra obra d’ALW (Variations) per crear un espectacle híbrid, “Song and Dance”.
    Més dificultats: no és un musical “facilón” sinó la història d’una noia anglesa als USA a qui veiem una i una altra vegada ensopegar amb la mateixa pedra de relacions que no acaben (ni comencen?) bé en un procés gens lineal d’autoconeixement, fins i tot vorejant la tragèdia. Canta a les seves parelles, a les ruptures, a sí mateixa, a la família… sense que veiem a cap altre personatge.
    No és només una successió de cançons sinó que cadascuna exigeix una interpretació diferent (n’hi ha de fosques, satíriques, passionals, divertides, romàntiques, dramàtiques…), en un carrusel d’emocions continu.

    La Lu Fabrés (chapeau!) s’enfronta, i per mi, se’n surt, a aquesta exigència enorme i aconsegueix que un personatge que no té perquè caure especialment simpàtic ens sigui proper gràcies a la seva interpretació. També, quina força -i no només vocal-, aconsegueix no quedar ofegada per la música en directe (gràcies, gràcies!!!) en un espai tan petit. Tres músics que sonen d’allò més bé, amb una partitura molt ben arranjada, que ha aconseguit que no soni tan tan ‘80s com l’original i (mania meva) que fins i tot m’agradi el saxo. Menció apart al disseny d’il·luminació (de vegades oblidem quant aporta) i una escenografia mínima i precisa. A youtube hi ha una versió del muntatge amb Sarah Brightman a Londres. Cert, té més de 30 anys, però es veu pobra comparada amb aquesta.

    Només trobo a faltar una cosa: un bis amb Take that look off your face, una cançó que m’enamora des de fa anys, especialment cantada per la Marti Webb (els coros, sí, quecos a matar de l’original, ja els posaria jo al meu cap).

    22/08/2017