Estrip-tesi

Admeto que mai no he entrat al món brossià (malgrat que el surrealisme i l’absurd acostumen a interessar-me i fer-me somriure prou) així que no és pas “culpa” dels intèrprets i creadors que no connectés amb la proposta. O més ben dit, que no entengués gaire cosa. I llavors, perquè hi vaig anar? Doncs pels noms. En Roger Torns va ser el responsable, per exemple, de l'esplèndida “Sol·liloquejar amb algú”, que vam veure també a La Seca, la Laura Daza fa temps que segueixo la seva trajectòria i l’Anna Herebia sempre m’ha agradat molt a diferents musicals ("Rent", "Aquests cinc anys"...)

A “Estrip-tesi” hi ha, crec, l’essència brossiana, de jocs de paraules ben enginyosos i interessants, de poesia visual, i, com veiem en un fragment d’un reportatge sobre la seva obra, força llenguatges escènics, ja que no creia gaire en les fronteres entre disciplines. Així, hi ha teatre d’objectes (força delirant amb ninos i persecucions), projeccions en directe, música... i una entrega total dels tres actors. I sí, hi ha un striptease, inesperat, com cal amb Brossa. I, com he dit, força coses no les vaig entendre ni copsar la seva relació amb la resta de l’obra on es parla d’un parc temàtic cultural (apropiació política de la cultura?) amb estrambòticainauguració i accés limitat al públic (no fos cas que abracin la poesia).
En fi, es nota que hi ha molt treball i recerca al darrere d’aquesta creació. Que jo no connectés més que parcialment va més al meu deure que al de la companyia, entenc, i al menys sí vaig gaudir de les seves interpretacions amb diversos registres,

ESTRIP-TESI escrita i dirigida per Roger Torns és el tercer projecte de la companyia productora H.I.I.I.T. Una companyia nascuda amb l'ambició de crear cops a l'estat d'ànim i sinergies i de les que les seves primeres produccions han estat "Distància" que vam veure a la Sala Beckett i "Hàbitat (Doble penetració)" que vam veure a la Sala Atrium.

Per la seva part, Estrip-tesi és un collage de qüestions i llenguatges escènics. El seu creador, Roger Torns, explica que «l'espectador es troba un espai molt dividit amb escenes de diferents tons, amb una pel·lícula en directe, un documental, objectes i òpera per parlar de l'expropiació de la cultura per instal·lar-hi la por».

La llàstima ha estat, en el nostre cas, que una errada en les connexions de la càmera de vídeo no ha fet possible veure la creació de la pel·lícula en directe a la que fa referència. Ho han resolt amb humor però certament ens hem quedat amb una proposta incompleta tal com havia estat concebuda.

Segons manifesta Roger Torns han aprofitat l'oportunitat per endinsar-se en l'univers del poeta, Joan Brossa, tant pel que fa a la seva obra com en el seu estil tan particular de generar interrogants amb la seva especial poesia.

Ja sabem que qualsevol intent d'explicar l'obra d'en Brossa és inútil, ja que era una persona que no distingia entre gèneres o disciplines i tenia una visió transgressora d'absolutament tot. L’absurd està present a tota la proposta.

Un espectacle que vol parlar de l’expropiació de la cultura en tots els seus sentits, i que partint del món de Brossa i el seu univers plural vol aconseguir fer volar coloms i conquerir la imaginació.

Ens parla de la por de l'artista a mostrar les seves pròpies pors. Dels interessos polítics que primen la rendibilitat per sobre de tot. De la persecució artística. Dels artistes als quals se'ls nega la capacitat de parlar. Dels artistes que busquen incansablement la seva inspiració. De la burocràcia paralitzant de l'administració. I tot això dotat d'una unitat dramàtica.

Anna Herebia, Laura Daza i Roger Torns juguen amb nosaltres i parlen, canten o manipulen objectes, mostrant la seva capacitat de canviar de registre, de veu o de vestuari en un moment.

L'espai creat per Albert Ventura, ocupa tot el llarg de la sala Palau i Fabra on els espectadors seiem en dues fileres a banda i banda. Un divertit vestuari de Núria Milà i la música composta i arranjada pels mateixos protagonistes de la peça.

Una proposta on tornem a tenir disparitat d'opinions, ja que a l'Imma li ha agradat força i s'ha sentit atrapada des del primer moment, en tant que el Miquel, no ha connectat gaire amb la proposta, malgrat que en un inici l'ha arribat a interessar, però malauradament a poc a poc ha anat perdent aquest interès, molt possiblement provocat per la incidència tècnica que no ha permès veure l'espectacle en la seva plenitud, però també per la dificultat d'entendre on volia arribar el seu autor.

En tot cas, contents d'haver decidit anar a veure-la, ni que sigui en l'últim dia de representació.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ