Comprar entrades per a De stille kracht (La força oculta)

DE STILLE KRACHT (La força oculta), és el tercer espectacle que veiem d'aquesta extraordinària Companyia de Teatre neerlandesa .... i tercera valoració que obté la màxima puntuació de 5 cargols voltaires.

En entrar a la Sala Fabià Puigserver, ens adonem que la quarta paret plena de columnes, ha estat de nou aixecada i ens deixa a la vista l'enorme escenari, aparentment buit d'escenografia, per deixar als 14 actors poder transitar sense entrebancs per la totalitat del seu espai. Al fons de l'escenari plou amb certa intensitat. Pocs elements afegits.... el principal a la dreta de l'espectador, un piano de cua arran de la pluja (encara en zona seca), la qual cosa ens fa patir, no sigui cas que es mulli (després veurem que gairebé el submergeixen dins d'unes quantes tones d'aigua).

La posada en escena compta amb elements que transformen l'acció en espectacular, projeccions de vídeos gegants en les tres partes visibles de l'escenari... i sobretot la utilització de l'element de l'aigua, que és un dels puntals més importants de l'espectacle... aigua en tots els formats, vapor que sort del terra, difusors de pluja en diferents intensitats, en forma de xàfecs, plugim, pluja de curta durada, i en alguns moments tempestes brutals acompanyades de vent, llamps i trons, que fan arribar l'aigua a les primeres files d'espectadors; tot per tal de mostrar d'amunt de l'escenari la magnitud dels "monzons" en aquella part del món. Confessem que mai havíem pogut veure una acció tan espectacular en un espai teatral.

Malgrat que a les xarxes socials i en algun blog, s'ha arribat a afirmar que aquesta producció l'únic realment extraordinari que té, és precisament aquesta espectacularitat en la utilització d'unes quantes tones d'aigua, la nostra visió és totalment diferent, ja que considerem que l'elecció del text i la història que ens expliquen aquesta vegada, paga molt la pena, ens la creiem, ens interessa i considerem que està molt ben explicada.

Però és que a més a més, considerem extraordinàries les interpretacions dels 8 actors principals de la companyia, que són realment per treure's el barret. No entenem pas, a què es deu, que també s'ha comentat en alguns fòrums, que aquestes interpretacions les van trobar "massa fredes", perquè, cito literalment "No són actors llatins"; suposem que a partir d'una determinada filera del teatre és força difícil veure les mirades de desig sexual dels protagonistes, o el canvi d'expressions en els rostres dels actors; nosaltres per sort estàvem ben situats a la fila 5 i ens van meravellar les seves interpretacions, de la mateixa manera que quan veiem representacions al cinema del National Theatre de Londres, sense entendre massa l'anglès. Un altra cosa és que evidentment té la seva dificultat veure teatre subtitulat i en molts moments aquest fet faci que no puguis dedicar massa la mirada en les expressions dels actors.

Un altre 5 cargols del Blog Voltar i Voltar. Una representació que no oblidarem, en la resta de la nostra vida i que considerem el millor que hem vist aquesta temporada.

Si voleu veure la nostra valoració sencera, nomès heu de clicar AQUÍ.

Ivo Van Hove és un dels directors més importants del moment a nivell mundial. Fins ara l'avalaven els gran espectacles que ha portat els darrers anys al Grec, però a tot això s'hi ha de sumar la notorietat aconseguida amb l'últim projecte musical de David Bowie o el prestigi guanyat fa poques setmanes amb el premi Tony al millor director. Està clar que el seu estil -però també el del teatre belga i holandès en general, amb referents com Luk Perceval, Alain Platel o Frank Van Laecke- està despertant admiració a tot arreu on es presenta.

A La força oculta, Van Hove porta a escena una obra cabdal de la literatura holandesa, i malgrat ser una novel·la de finals del XIX ho fa amb una modernitat, una elegància i una claredat d'idees que impressiona. La forma com retrata el xoc de cultures és simple, aparentment senzill, però d'una profunditat i una bellesa captivadores. El mar esvalotat, una dansa ancestral, el crit d'una reina, el so d'un gong o una tempesta salvatge són petites mostres de la seva aposta. Una aposta segura, d'altra banda, ja que tot l'equip tècnic i artístic del que s'envolta el director és d'una qualitat i d'una exigència poc vistes. En definitiva, un espectacle que recordarem per la seva execució impecable, per la subtilesa de la seva direcció brillant i, com no, per alguns cops d'efecte, com el tsunami que va deixar a tots els espectadors del Lliure clavats a la cadira.

Perquè costa prendre-li la mida a una cosa tan gran. Per començar l'obra és desmesurada, passen coses molt fortes i per ser escrita a cavall del canvi de segle (de XIX a XX) la visió de l'autor sobre el colonialisme és profètica, però no, no és teatre polític, és drama pur que aprofita per deixar al seu lloc als colonialistes. Ivo van Hove és un director excepcional i la companyia Toneelgroep Amsterdam funciona com una màquina de cosir. Ara afegim-hi un muntatge extraordinari amb el finançament adequat i el resultat és el que hem vist: un espectacle d'aquells fora del comú. Jo mai havia vist un tsunami dins un teatre. A fe que ha valgut molt la pena.

Crítica completa » http://bit.ly/29IhGuG

De nou tot un públic dempeus davant d’un muntatge que recordarem durant i anys, tal com va passar amb “Tragèdies romanes”. Toneelgroep Amsterdam ha passat a ser una de les companyies de teatre més esperades del Festival Grec any rere any.

“La força oculta” està considerada l’obra mestre de Louis Couperus, un dels escriptors més prestigiosos de la dramatúrgia neerlandesa.

Louis Couperus era nét del Governador General de les Índies Orientals Holandeses i molts dels seus parents treballaven en el govern local. Va escriure “La força oculta” després de visitar les Índies Orientals Holandeses durant els mesos de març de 1899 a gener de 1900 (just el moment més àlgid del domini colonial).

Dirigida per un magistral Ivo Van Hove , que no deixa mai d’oferir-nos un nivell molt alt de qualitat en cap dels seus espectacles.

“La força oculta” és una novel·la visionaria sobre el enfrontament entre dues cultures irreconciliables: Orient i Occident.

La historia transcorre en Labuwangi, una localitat que s’ha situat a l’illa de Java. El governador Otto Van Oudijck és qui controla i governa tota aquesta província. Pel fet de ser europeu, Otto es creu superior sobre el poble que governa. Un enfrontament amb el germà del príncep de la localitat, serà el desencadenant de tots els esdeveniments que aniran transcorrent al llarg de l’obra.

El que vol deixar clar l’autor, és que no es tracta de la fricció entre dues cultures, sinó del desgast que pateixen al llarg del temps, en intentar que hi hagi una adaptació (tan en una cultura com l’altre).

L’escenografia és espectacular !!!.L’espai escènic dissenyat per l’escenògraf Jan Versweyveld és ample i lluminós. El terra és de fusta. A un costat hi ha un piano i una filera d’instruments de percussió, al fons dos butaques i unes barres de vestidor plenes de roba; roba que anirà desapareixent mica en mica (l’ultima peça és amb la que s’acaba la funció). A l’altre costat dues taules; una amb un gerro de flors al seu damunt i l’altre més de tipus funcional (on el servei contínuament la paren i desparen, simbolitzant l’esclavitud a la que estan sotmesos).

En les tres parets que delimiten l’espai escènic es projecten imatges ( el mar que envolta l’illa, la gent del poble, imatges de l’època colonial, un tren en moviment, la natura salvatge de l’illa,...).Realment ESPECTACULAR !!! .

Però el més increïble de tot és la intrusió real de les forces de la natura ( l’aigua és l’element fonamental de l’espectacle).Tot transcorre sota el monsó, territori que es caracteritza per les seves amb grans pluges. Pluges de diferent intensitat que s’han pogut apreciar al llarg de la representació (turmentes amb fortes pluges, llamps i trons, pluja de curta durada, ruixats i xàfecs).Brutal!!!. S’ha de veure, no hi ha prou en explicar-ho.

El compositor Harry de Wit ha creat per aquest espectacle, una banda sonora entre la música d’un piano (cultura occidental) i els instruments de percussió (cultura oriental). Els instruments de percussió també ens mostraran els sons de la natura. Música en directe durant tota la representació.

Un altre fet destacable és la magnífica il·luminació durant tot l’espectacle. Una llum especial que dóna als colors la màxima intensitat, com el meravellós ataronjat o vermellós de després de la pluja.

Pel que fa a les interpretacions són excel·lents i d’un gran nivell. Sensualitat, desesperació, fredor, por,...

Ivo Van Hove em va sorprendre amb Tragèdies Romanes de Shakespeare, em va impressionar amb The Fountainhead i m’ha meravellar amb La Força Oculta.

En definitiva...bona música, excel·lents interpretacions, una posada en escena espectacular, la direcció impecable...un imprescindible!!!

La sala plena de gom a gom d’un públic emocionat, satisfet, content i impressionat.

Al final tot el públic aixecat, hem aplaudit i ovacionat a la companyia durant una llarga estona.

Encara queden algunes entrades per avui. No us ho penseu i aneu, de ben segur que en sortireu meravellats.

Hi ha poques ocasions de poder veure teatre d'un nivell tan alt.

Abans de La força oculta no havia vist cap espectacle d'Ivo van Hove, de manera que no puc contextualitzar aquest muntatge en la seva obra global, però com a espectacle vaig trobar que tenia una gran virtut i un gran inconvenient: la virtut és que la posada en escena era de les que deixen bocabadat; l'inconvenient, que la història que explicava era una autèntica frivolitat. Una història colonial en què l'única cosa que veiem és els colonitzadors queixant-se de la calor, les cuques i que els indígenes són uns supersticiosos irracionals no es pot vendre com un xoc de cultures. Una història colonial que no dóna la versió dels colonitzats potser va resultar molt trencadora a principis del segle XX però penso que a aquestes alçades ha quedat superada.

Amb tot, La força oculta té moments espectaculars, d'una gran bellesa i força escènica, i veure descarregar monsons sobre l'escenari de la Fabià Puigserver és quelcom que molts no oblidarem fàcilment.

Més informació a Somnis de teatre