Sota la neu

Paraules que no es diuen en veu alta. Moments que s’enterren als racons de la memòria i que s’eviten. Situacions doloroses que s’amaguen. Records que queden en un segon pla, però latents a l’espera que algun so o imatge ho faci esclatar tot i s’hagin d’enfrontar.

L’Alícia és una crack en la seva feina, és la millor de l’empresa i viu per treballar i aconseguir l’èxit. Aquest és el seu refugi per afrontar una vida personal que no té i a la qual no deixa que ningú s’acosti, les relacions laborals són les úniques possibles. Un dia, un desconegut li entrega una cinta de casset enregistrada pel Víctor, el seu germà bessó, on ell mateix narra la seva pròpia versió d’un conte que els hi explicava el seu avi quan eren petits. Escoltar aquest conte li provocarà un daltabaix. Comencen a ressorgir els records que va enterrar quan era petita, moments que li van provocar un dolor immens. Tot i que intenta desfer-se’n, no tindrà altre remei que afrontar-se a tot el que acaba de recordar.

Paula Malia és el pol d’atracció d’aquesta obra, la seva Alícia és tot contenció i explosió al mateix temps. L’acompanyem en aquest viatge per la memòria i en l’acceptació de les seves emocions. La seva por, el seu dolor ens és propi a cada passa que dona. Un cop has connectat amb ella, la resta queda en un segon pla. La història, el text, queda diluït en la seva gran interpretació. Àlex Casanovas i Laura Conejero l’acompanyen en aquest camí com a secundaris de luxe, ajudant-la en cada pas, donant-li un cop de mà en aquesta acceptació.

El muntatge, amb una escenografia mòbil, austera i molt acurada, és d’un minimalisme captivador. La llum i la distribució de l’espai ens van conduint en cada escena i ens guien en aquesta travessia.

La forma i la interpretació de la història ens captiva, però no tan així el text, que es queda a mig camí en la narració. Hi ha moments que queden clars i d’altres en què el públic ha d’acabar d’unir les peces, una tècnica interessant, però que al mateix temps deixa aquesta producció coixa. No acaba de quadrar bé tot el conjunt i l’espectadora es queda amb una sensació d’incertesa inacabada. No perquè la història no es tanqui, que ho fa en certa manera, sinó perquè queda la sensació que es podria haver narrat tot millor.

Intens i colpidor, aquest viatge per la memòria ens deixa amb la certesa que hem perdut alguna peça d’aquest trencaclosques que fa impossible veure un conjunt final homogeni.

El Cicle #jotambé, dedicat a les violències de gènere i estructures de poder, arriba a la Sala Beckett amb “Sota la neu”, una obra escrita i dirigida per Anna Llopart, i protagonitzada per Àlex Casanovas, Laura Conejero i Paula Malia. Tres grans actors. Tres grans interpretacions. Una menció especial per la Paula Malia, per la seva brillant interpretació en el paper de l’Alícia, el personatge principal de l’obra, que veurem com evoluciona psicològicament a mida que avança la història. Una evolució que passa per l’oblit, la desmemoria, la descoberta, la presa de consciència, la redescoberta i finalment l’enfrontament.

De fet, els principals personatges són dos, en Víctor i l’Alícia, dos germans bessons, tot i que en Víctor no està en cap moment present físicament a escena. La resta de personatges, la venedora de flors, la monja, el missatger, el mestre, la coach,..., són interpretats per la Laura Conejero i l’Àlex Casanovas. Un altre dels personatges, que tampoc surt de manera física a l’obra, i és molt important, és l’avi.

L’obra comença escoltant la veu d’en Victor explicant el començament de “La reina de les neus” de l’Andersen, un conte que l’avi els explicava a ell i a l’Alícia quan eren petits. Més endavant el que escoltem és una versió més personal, plena de senyals autobiogràfiques, que de manera metafòrica i simbòlica, en Victor ha deixat enregistrat en una cassette que farà arribar a la seva germana. Aquesta història remourà el passat de l’Alícia i farà sortir a la superfície un record esfereïdor, que possiblement quan era petita no va acabar de comprendre, i que, inconscientment o com a mecanisme de defensa, va decidir oblidar.

M’ha semblat genial la reescriptura del conte d’Andersen per explicar la pròpia història d’en Víctor. Una història en que la Greta és l’Alícia, en Kay és en Víctor i la reina de les neus és l’avi.

Realment el text és una filigrana. És increïble com moltes de les escenes doloroses poden estar relatades d’una manera tant poètica.

“Sota la neu” és una ferida que cou, una història de dolor i patiment. Una història envoltada de misteri, intrigues i incògnites. Una història complexa. Una història que t’engoleix de bon començament. Una història escrita amb delicadesa, subtil, poètica, que no buscar moralitzar, sinó visualitzar.

És un viatge personal de l’Alícia en el que es toquen molts temes: el poder, les diferents cares de l’abús, la desigualtat, la desconfiança, la intolerància.

És una reflexió sobre la violència i l’abús, i sobre les diferents eines que construïm per fer-n’hi front.

Personalment m’ha agradat molt tot el muntatge, la posada en escena, l’escenografia, la música ambiental, el joc de llums, les interpretacions, el text.

“Sota la neu” transmet, remou, et fa reflexionar.

Per acabar us recomano que compreu el llibre. Insisteixo, el text és brutal. Jo ja me l’he llegit tres vegades. Sempre hi ha coses a descobrir.