SO HAM o el ascenso del rey mendigo

Quan el dolor s’apodera del cor i la ment pot provocar accions desesperades, idees que van més enllà d’allò estrictament lògic i la desesperació pot arribar a plantejar unes resolucions fora del comú. És aquell patiment que s’enganxa a l’estómac, que per molt que s’intenti no acaba d’afluixar ni una mica, al contrari, continua creient i sufocant, asfixiant.

En aquest monòleg, Pablo Capuz es converteix en Fèlix un noi que ha decidit anar al Palau de l’Auto-Purificació, un temple custodiat per l’àngel Asaliah, qui promet als creients que lliurin tot el seu dolor una mort immediata i extraordinària, i l’ascensió corresponent. Durant aquest procés han de lliurar les cinc càrregues que li pesen i fer-ho amb sinceritat. Però realitzar aquest procés serà molt més difícil i dur del què pensava. Afrontar les veritables raons de la seva presència al palau serà un camí dolorós i ple d’autorestriccions.

El text, del propi Capuz, és una peça molt elaborada, amb un inici una mica controvertit i un punt confús, perquè l’espectadora no té molt clar què està veient, perquè el protagonista es troba en aquesta situació, però als 10 o 15 minuts la història comença a mostrar les seves arestes, allò que realment vol mostrar i explicar, i un cop s’entra en el relat el públic queda induït a una narració passional, dolorosa i hipnòtica. Un text complex, lliurat de manera increïble per Capuz (quina dicció!), que combina moviments escènics molt intricats amb una verbalització exhaustiva i plena de significat.

La història mostrada a l’escenari pot interpel·lar més o menys a l’espectadora, segons quina sigui la seva disposició, però és Capuz qui atrapa i segresta la voluntat del públic durant una mica més d’una hora. El seu desgast físic i emocional permet arribar a reconèixer el dolor, la desesperació i la culpa del protagonista. La manera com s’entrega i aconsegueix anar esbossant el relat a poc a poc, sense avançar-se massa, però donant pistes per anar construint el perquè de tot plegat, enganxa.

Àgata Casanovas aconsegueix crear tensió, soledat i tristesa amb una direcció que busca que l’espectadora entri al relat amb tots els sentits: música amb un significant potent, moviment a l’escenari que provoca, i una força descomunal per part de Capuz.

Sens dubte un espectacle original fet per deixar-se emportar dins d’una història diferent, emotiva i intensa.