Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa

Bàrbara Mestanza és una figura escènica que està demanant a crits que escoltem allò que té a dir. I s’ho mereix. Actriu, dramaturga, directora, creadora amb The Mamzelles, amb col·laboradors, en solitari, amb veu pròpia, alta i clara (La mujer más fea del mundo) que, a mi i fins ara, m’arriba. Aquí tracta quelcom tan imponent com la veritat i la identitat. Serem allò que expliquin de nosaltres quan ja no hi siguem? Sota quines icones, estereotips i referents hem crescut i ens hem/han modelat el nostre jo? Eren reals? Quina part de la nostra identitat es basa en mentides?

Mestanza indaga en la història d’una "princesa", una dona real que ni tan sols es deia Pocahontas. Una vida dura, on va ser captiva, exhibida, sotmesa i objecte del desig quan era només una nena; vaja, res a veure amb la imatge Disney.

I com és possible que a partir d’aquí s’hagi creat una imatge romàntica d’una vida de només 21 anys i amb més tristor que altra cosa?  Per què es tergiversa la vida d’una dóna sense veu per transformar-la en una princesa?

Amb projeccions, música i alguna provocació, Bàrbara es llença a un monòleg honest, cru, amb estones, perdoneu el tòpic, per riure i també per encongir-nos el cor. Però no és només explicar una història verdadera sinó també reflexionar sobre la nostra identitat i veritat individual, començant per la d’ella.

Sí, hi ha perspectiva de gènere, intel·ligent, constant i present a les seves obres, però amb una virtut enorme: no exclou els homes sinó que ens convida a escoltar, sentir, reflexionar i compartir. Ens inclou en el seu retrat del buit existencial, de l’abús, de la opressió i ens veiem sinó reflectits sí, crec, que captem coses que se’ns escapaven.

Bàrbara, com sempre, projecta energia a cabassos, honestedat i ens mira als ulls mentre dispara com una metralladora veritats que ens esclaten a la cara i al mateix temps, ens fa somriure tant com vol. I és que hi ha molt humor, i dominant els registres, baixa el to i tot és poesia, delicadesa i transparència en la seva humanitat.

El menys millor: el fracàs col·lectiu en l’emocional experiment final proposat.

El millor: No busca alliçonar (gràcies!) en la seva denúncia o reflexions, les pots fer teves al 100%, o només una part, pots reflexionar perquè allò que explica t’afecta sent tan diferents les vostres vides i circumstàncies.

Els contes, mites i llegendes tradicionals, passats pel filtre de les pel·lícules musicals de Walt Disney, han influït a diverses generacions de joves que tant les han gaudit com s'han sentit presoners de la seva visió de les coses. És d’aquesta manera com molts nous creadors o creadores senten la necessitat de trencar amb aquesta herència cultural, en primer lloc, com a gest de maduresa (deixant així l’infant sense mirada crítica enrere) però també, d’altra banda, superant els seus clixés romàntics, sexistes i antiquats. A Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, ens expliquen que, a més, en aquest cas, tractant-se d’una història real manipulada per interessos imperialistes, resulta tot plegat molt més pervers. D’aquesta manera, Barbara Mestanza intenta explicar el veritable relat de Pocahontas, donant-li la volta al símbol, alliberar-la i fer justícia, en nom, al mateix temps, de totes les dones. L’espectacle és atrevit, entretingut i interessant. En alguns moments, pot resultar una mica estrident, ja que dedica més atenció a expressar l’empipament que a construir alguna reflexió més profunda. Algunes de les seves idees escèniques funcionen però d’altres són només accions aleatòries. En qualsevol cas, el muntatge té un bon ritme i resulta fàcil empatitzar amb la postura artística de Mestanza, el seu cabreig i la seva ràbia per, finalment, acompanyar-la amb satisfacció en el seu valuós empoderament.

Després d'estrenar La mujer más fea del mundo amb Ana Rujas a la Sala Atrium, Bàrbara Mestanza continua amb la trilogia de la bèstia en Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa. Aquesta vegada ho fa com a dramaturga, directora i única intèrpret de l'obra.

Totes dues obres es caracteritzen per ser monòlegs viscerals amb un fort discurs de gènere. Aquest cop pren el símbol de Pocahontas per reflexionar sobre com es construeixen les històries, o més aviat com es deformen fins a crear mites que poc tenen a veure amb la veritat.

Tots coneixem la figura de Pocahontas, però pocs som conscients del que realment va ser la vida d'aquesta nena. Lluny del conte d'amor de Walt Disney, Bàrbara ens relata una història de pèrdua d'identitat i conquesta, en el sentit més violent de la paraula.

Bàrbara defensa amb valentia i energia aquesta proposta tan transgressora com poètica. Malgrat algun moment inicial on sembla que no acaba d'arrencar, el text punyent i unes construccions visuals més que suggeridores aconsegueixen sacsejar a l'espectador i despertar la seva set d'amor i justícia.

Si els contes infantils construeixen les nostres identitats des de petits, aquesta és una invitació a desaprendre tots aquells mites. Una invitació a enterrar tot allò que érem quan no sabíem qui érem.