Orsini - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions

El TNC presenta Orsini de la Companyia Solitària sota la direcció de Xicu Masó

Sinopsi

Uns nuvis continuen decidits a celebrar el seu casament el dia després d’una derrota que esdevindrà per sempre més un dia històric. Però alguna cosa grinyola i posa en alerta els convidats durant el banquet: una bomba Orsini apareix mig soterrada al jardí, un artefacte que va causar una explosió al teatre de la ciutat, avui just fa un segle.

Durada:
120 minuts

Edat:
No recomanat a menors de 16 anys

Sinopsi

Fitxa artística

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 5

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Una bomba teatral !!!

“Orsini” m’ha encantat!!!

Que a priori és complicada? Sí

Que recomano de llegir el text abans d’anar-hi? Sí

“Orsini” és una filigrana. El text és excel·lent, les interpretacions magnífiques i la direcció impecable.

L’obra “Orsini” està signada pel dramaturg gironí Aleix Aguilà, que juntament amb els actors Pol López, Júlia Barceló i Pau Viñals, intèrprets d’aquesta peça, formen la Companyia Solitària; una companyia que neix al 2010 amb l’espectacle “Lulú on the rocks” d’Aleix Aguila. En aquesta ocasió, per completar el repartiment, comptem amb l’actriu Míriam Alamany.

L’obra està dividida en tres capítols “We could be heroes”, “Aria”, “We don’t need another hero” representats en dos actes. Aleix Aguilà connecta l’atemptat anarquista de 1893 en el Liceu de Barcelona amb la situació política actual de Catalunya. La història es mou tota l’estona en diferents plànols narratius, on es barreja passat i present, realitat i ficció; fins hi tot els diàlegs entre els personatges moltes vegades barregen realitat i ficció. És teatre dins del teatre. No és moltes vegades la vida una obra de teatre?

La interpretació de tots quatre actors és excel·lent!!!

Una obra plena de simbologia, on el banquet representa la burgesia, els actors al poble (els obrers, els treballadors, els marginats), l’anarquisme, la terra, la cultura, el progressisme; les pomes simbolitzen l’opera de Guillem Tell ( opera que s’estava representat al Liceu durant l’atemptat de 1893), i l’obra de Guillem Tell a aquell heroi que lluita per la llibertat del seu poble.

“Orsini” és una bomba a punt d’esclatar, un joc de miralls que ens mostra com som, el que va passar i el que està passant, el que no volem veure i la crua realitat de l’altre costat.

Hi ha un sistema que ens oprimeix, amb gent que s’hi sent a gust i el vol protegir , però també hi ha gent que lluita per sortir-se’n. Pot ser en les formes no hi estarem d’acord, però som com som i hem de lluitar per no perdre la nostra identitat.

27/05/2019
Xavi Pijoan
Teatre Barcelona

Buuum!!

Atenció! Orsini ha petat el/al TNC. El surrealisme s'ha citat amb l'adotzenada cartellera barcelonina per a desafiar els codis preestablerts que tan segurs fan sentir-nos gairebé sempre. Aleix Aguilà ha obert un forat, com aquells de què parlava Breton, que posa en relació elements aparentment distants, conceptualment i en el temps. La realitat entesa com a criptograma que cal desxifrar mitjançant claus que només podrem trobar en les interseccions, en l'allò difús. Aquest túnel en el temps, o vés a saber en quina altra dimensió, és una atmosfera onírica, de fet, sembla que els figurants del Guillem Tell que es representava al Liceu el 1893, somiïn el 2 d'octubre de 2017. Potser afinaríem més si parléssim de premonició: els protagonistes pressagien un esdeveniment que haurà de succeir més d'un segle més tard. Aguilà i Masó exploren les possibilitats del teatre com a rite de la clarividència.

Masó i i Judit Colomer han pensat uns decorats operístics, en què els Alps esdevenen el Cadí, paisatges simbòlics de què s'han apropiat les burgesies de cada època per a construir-se la seva identitat. Decorats que són paisatges artificials com l'himne que destrempa el personatge de Pol López enderiat a buscar l'essència de la identitat catalana. La història de Guillem Tell entesa com a mite fundacional helvètic permet el diàleg entre la Renaixença, l'independentisme català del segle XXI i la resistència dels camperols enfront dels Habsburg com a gèrmen de Suïssa.

El fil de què tiba Aguilar és el de la violència silenciosa i cruel que les classes privilegiades han exercit al llarg de l'últim segle envers els desprotegits. El teatre com a assemblea ciutadana n'ha estat testimoni i es rebel·la contra la impostura d'assistir al teatre només com a acte social i no com a experiència transformadora i respectuosa amb les seves treballadores.

L'elenc té una envergadura descomunal. Tots quatre s'expressen des de la singularitat i l'estranyeas, l'estupefacció de qui encara avui es planta a un escenari perquè uns quants els mirem per a desentranyar entre tots alguna cosa. No sabem quina, però.

06/05/2019
Victòria Oliveros Layola

Les obres que juguen amb viatges en el temps, o van a cavall entre somni i realitat, solen provocar-me una intensa barreja de fascinació i embolic. I aquesta especialment és una peça ambiciosa però confusa. Sobre el paper, versa sobre la bomba que li dóna títol i que l’anarquista Santiago Salvador va fer esclatar al Liceu el 1893. Però l’obra connecta l’atemptat anarquista de 1893 en el Liceu de Barcelona amb la situació política actual de Catalunya. La història es mou tota l’estona en diferents plànols narratius, on es barreja passat i present, realitat i ficció; fins hi tot els diàlegs entre els personatges moltes vegades barregen realitat i ficció. I a partir d’un moment determinat, tot i la bona mà de Masó, em va resultar endimoniadament complicat de seguir i també difícil d’entendre que m’estaven explicant. https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/06/11/orsini/

11/06/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Orsini me ha parecido teatro no apto para todos los públicos. No es teatro fácil, no es teatro para el gran público.
Desde luego no es el tipo de teatro que yo acabo de disfrutar.
Creo entender que es una obra que quiere ser una crítica sobre la burguesía, sobre esa clase social que iba al Liceu para aparentar, para dejarse ver.
Una crítica sobre nuestras vidas y como las vivimos. Haciendo de ellas una mentira.
Personalmente la trama no ha sido clara.
Toda esa primera parte sobre esos invitados de una boda hablando sobre temas que no me aportaban nada y que acaban descubriendo una bomba Orsini escondido en el lugar.
De repente una detonación (que ha ido muy bien para despertar a toda esa clase de público que va al teatro para dormirse en su asiento).
Y una segunda parte para mí más arriesgada y conducida de maravilla por Miriam Alamany (me encanta).
Las interpretaciones correctas pero olvidables.
En definitiva, una obra que no recomendaría, la verdad…

09/05/2019
Josep OS

Ahir al TNC vaig estar veient aquesta obra que ha escrit Aleix Aguilà i que dirigeix Xicu Masó. Una peça que parla de violència com a eix central i que ens situa durant la primera hora en un espai on se celebra un casament i on tenen lloc uns diàlegs amb tres dels convidats de perfils molt diferents i on un d’ells troba enterrada una bomba Orsini , fet que ens portarà a la segona meitat de l’obra al Liceu on fa 100 anys l’anarquista Santiago Salvador en va fer explotar una. Les converses del casament que mantenen al jardí, m’han aportat molt poc per no dir res, repetitives, en molts moments absurdes i interminables. La segona meitat remunta i té més força, es parla d’anarquisme, de la desconexió entre la burgesia i el món obrer, i del que representava per a ells el Liceu, el que ara anomenem postureo que els produïa una ceguesa que no els deixava veure la realitat. Però vaja la manera en què se’ns presenta, barrejant conceptes, i intentant lligar aquests fets amb el present, em van descol·locar i es va fer molt difícil connectar. La interpretació i per un igual correcta, sense més. Una obra que segur generarà opinions molt dispars i que ahir ja es va notar amb la manca d’entusiasme en els aplaudiments.

05/05/2019

Deixa la teva opinió