Muñeca de porcelana

D'un dramaturg com David Mamet, guanyador del premi Pulitzer de teatre, autor de més de trenta obres, guions de cinema i que, fins i tot, ha dirigit diverses pel·lícules, és comprensible que, en aquests moments, es permeti abordar certs nous projectes des d’una perspectiva més capriciosa. Muñeca de porcelana és un text que, per la seva estrena a Broadway, Mamet va escriure especialment per ser protagonitzat per Al Pacino. D’aquesta manera, la proposta és un regal al servei del lluïment de l’actor principal, replet de monòlegs contundents, frases grandiloqüents, girs, paraulotes i una construcció psicològica no tan complexa com cridanera. Aquesta versió de Bernabé Rico dirigida de forma correcta per Juan Carlos Rubio té la fortuna de comptar amb el gran José Sacristán que demostra tenir talent suficient per brillar per sobre de la pròpia història. I és que, malauradament, estem davant d’un treball massa rutinari de Mamet, amb moltes de les seves qualitats habituals, però també grans daltabaixos de ritme, interès i un desaprofitament del propi univers on habiten els personatges. Els conflictes semblen esvair-se tal com neixen passada una estona... per donar pas a uns altres i, després tornar per donar voltes sobre sí mateixos. A més, són tan externs a la situació escènica que el joc que donen acaba per importar menys que la lluita dialèctica contra el telèfon mòbil. Els millors punts, en realitat, són els enfrontaments amb l’altre personatge, interpretat aquí per un solvent Javier Godino a l’altura de les circumstàncies, que ajuden a revifar una trama global una mica espessa. No obstant això, el muntatge val la pena només per presenciar la força, precisió, seguretat, energia i temperament d’un mestre de la interpretació en un fantàstic estat de forma.

Muñeca de Porcelana no és el millor text de Mamet (la història es va desinflant a mida que avança la trama i acaba esdevenint poc més que una anècdota allargassada), però val la pena anar-hi només per veure treballar José Sacristán.

I és que amb gairebé 80 anys, Sacristán té una veu, un moviment i una presència escènica que ja els voldrien molts. El muntatge és ell i ell aconsegueix enganxar-nos a la història i fer amb nosaltres el que li dóna la gana durant una hora i mitja. És cert que pertany a una escola d'interpretació força diferent a la catalana i que, en el fons, està una mica passada de moda, però veure'l en acció és veure un actor de solera i aquestes oportunitats no s'han de deixar passar.

Més informació a Somnis de teatre

David Mamet i José Sacristán són dos noms que, per si sols i per separat, desperten interès i curiositat a cada nova estrena. El problema d'ajuntar-los no és que no puguin funcionar en una mateixa obra, sinó que els públics d'un i de l'altre potser busquen coses diferents. D'això me'n vaig adonar l'altre dia, quan enmig de la funció molts dels espectadors del meu voltant no semblaven mostrar-se gaire interessats per la proposta, oferint un molest concert de sorollets, atacs de tos, mòbils i, fins i tot, roncs. Pel que m'han dit, no és un problema aïllat, cosa que preocupa... però també demostra que a vegades els espectadors i els espectacles amb actor famós poden seguir camins separats i paral·lels, que mai arriben a trobar-se.

Muñeca de porcelana va ser una obra que Mamet va fer a la mida d'Al Pacino. Per tant, potser no estem davant d'una obra totalment lliure ni del tot rodona, però l'estil sec i tallant de l'autor és fàcil de reconèixer. El personatge principal podria haver sortit de Glengarry Glen Ross, i l'evolució de la història ens acosta a una peripècia semblant a la d'altres obres. De fet, els girs argumentals o els personatges amb cops amagats són una altra de les marques de la casa. Sacristán, per la seva banda, s'apodera de la funció amb la seguretat i la presència escènica que li donen anys i anys d'experiència. Potser el final no està a l'alçada de la seva gran interpretació, però penso que aquí l'error ha estat del director (Juan Carlos Rubio), que d'altra banda ens ha ofert una producció més que correcta i força ben servida.

El 19 de novembre de 2015 es va estrenar a Broadway, en el Gerald Schoenfeld Theatre "China Doll", l'obra original, protagonitzada per Al Pacino per a qui Mamet l’havia escrit expressament. En fer-ho va voler construir un personatge a la seva mida, un personatge amb tot el poder. Va rebre dures crítiques, fet que s'ha anat repetint en diferents països i amb diferents protagonistes.

Bernabé Rico ha fet la versió que veiem ara dirigida per Juan Carlos Rubio i que té com a protagonista a José Sacristán.

José Sacristán és Mick Ross, i domina el món des del seu despatx amb trucades telefòniques que han de resoldre tot. Té un problema burocràtic amb l'avió que ha comprat a Suïssa, amb matrícula americana i que està immobilitzat al Canadà per uns problemes amb hisenda. Pensa que amb les trucades convenients ho resoldrà i podrà continuar amb els seus plans.

Al seu costat està Carson (Javier Godino), el seu assistent personal que atén amb diligència totes les peticions del seu cap, ha d'estar contínuament en alerta per contestar el telèfon, trucar, servir una copa i donar resposta al que li pregunta.

Un text que és pràcticament un monòleg de Ross mitjançant el telèfon, i que ens mostra un retrat del poderós que s'ha fet a si mateix, que és corrupte i vanitós i que no admet un no per resposta.

Per contra, el retrat de Carson és de la persona que està pendent d'atendre els requeriments de Ross, fins i tot amb el punt d'anticipació que li permet endevinar el que necessitarà al moment següent. Un personatge que passa per diferents fases i que va agafant protagonisme a mesura que la posició de Ross es desestabilitza.

José Sacristán, admirablement en forma als seus quasi 80 anys, dota al personatge de l'energia necessària a cada moment. Amb un to autoritari, acusador amb els seus interlocutors telefònics i amb el seu assistent, és després afectuós amb la seva jove parella, la seva "muñeca de porcelana", la senyoreta Pearson, a la que vol protegir de qualsevol inconvenient.

Una particular visió del poder polític i econòmic, on a través de les trucades telefòniques constatem com de lligats estan ambdós poders i que qualsevol entrebanc pot fer que la relació es trenqui o es giri en contra com li passa al protagonista.

En acabar, un públic enfervorit aplaudeix. Malgrat tot hi ha alguna cosa que no ens ha fet el pes, segurament un text que no ens ha atrapat, ja que les interpretacions ens han semblat convincents. Hem sortit del teatre una mica decebuts, potser no és bo anar al teatre amb masses expectatives.

Si desitgeu llegir l'apunt original sencer, només heu de clicar AQUÍ